Mercat de les Flors, 25 de novembre de 2017
Carrera sense fons
Vint-i-dos intèrprets, de condicions físiques i edats diverses, entren i surten pel mig d'unes estructures que podrien representar les habitacions de qualsevol ciutat. Així comença l'obra: amb una introducció llarga, dins d'aquells cubs, aïllats, visibles a l'espectador per una gradació de colors que els dona una aparença de realitat única i irrepetible. Fins que es confonen amb la multitud, sempre a la carrera, amb un desplegament de resistència increïble, commoguts per la pressa, generadors d'imatges dinàmiques farcides d'elegància i immediatesa. Són ballarins atletes: elegants en el gest, inaudits en l'esforç, compenetrats en el dibuix efímer circular que dibuixen al trot.
Amb facilitat evoquen situacions ben quotidianes: imaginem una càmera de vídeo, a uns quants metres de terra, des d'un balcó, gravant durant hores les persones que passegen amunt i avall per qualsevol carrer principal i després reproduir-ho a gran velocitat. On anem tots plegats? Per què ens movem tant? Cap a on ens porta el destí? Per què som envoltats de gent, i alhora tan immensament sols?
Auguri és un joc per als ballarins i ballarines. Una seqüència infinita d'anades i tornades cap enlloc, en una carrera sense fons, indeterminada, mancada de sentit. Deu ser així com es podria observar de lluny, si una civilització marciana ens estigués observant. Mentre que aquí, a l'asfalt, cadascuna d'aquelles ànimes deambulen. Però segurament que a l'interior d'aquelles estances de l'inici de l'espectacle, des de les quals llisquen els cossos en una de les escenes més belles, hi hagi un per què, una raó, un motiu. Però en tot cas no és la mirada des de la qual es planteja la peça.
Aquesta manca de focalització, la insistència en el grup i el seu esdevenir, l'eliminació expressa de l'individuació enfront de la massa, és el problema de la proposta: a nivell de significat s'esgota molt ràpidament. És clara, diàfana; però precisament per això sense complexitat. Que és justament allò que caracteritza la condició humana: essent capaç de córrer, simplement i pel gust de fer-ho, escull sempre posar-s'hi per variades raons. Competir, superar-se, ser més ràpid, derrotar l'adversari... Qualsevol motivació, o totes a la vegada, són l'autèntic motor. De manera que més enllà de la potent sotragada visual i estètica d'Auguri, queda escapçada en eliminar el desig com a font de l'existència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada