Volkstheater, Impulstanz Vienna
2 d'agost de 2016
 |
| © Danny Willems |
Passió desbordada
Es pot posar en paral·lel aquesta nova producció d'Última Vez / Win Vandekeybus amb la primera del coreògraf belga, ara fa trenta anys: What the body does not remember. En ambdues ocasions, l'interès pels sentiments humans, les emocions i les reaccions que generen en les persones. I com en aquella obra fundacional, un grup de ballarins d'intensa, fresca, determinada i física acció. El temps, però, no passa debades i malgrat l'impuls creatiu en expansió de la companyia i del seu líder i, de nou les brillants interpretacions, la mirada sobre la qüestió ha anat guanyant en foscor, en detriment de la frescor amb què s'abordava fa tres dècades.
L'avís el vam rebre al festival Impulstanz un dia abans: es projectava el documental que la germana del director ha fet: Win. Un homenatge, una revisió en clau biogràfica, sense pretensions i amb una narrativa visual i tècnica del tot impecable. Massa de fet si tenim present el parentiu entre ells dos i el control que sobre les reaccions més viscerals i fraternals deuen haver operat perquè acabi resultant un biopic lineal i sense sorpreses. El més destacat de tot plegat és la constatació del funambulisme emocional amb què Vandekeybus es coneix dins i fora dels escenaris. La sorpresa, emperò, és la manca de progrés que això suposa per a tota la seva obra i que recorda aquella vella màxima: un artista repeteix indefinidament el mateix en totes les seves obres...
Doncs bé: una part d'això passa a Speak low if you speak love... Tot i al música en directe del grup de Mauro Pawlowski. O gràcies precisament a això que es descobreix aquella repetició dels mateixos pressupòsits, traduïts com sempre en una coreografia forta, valenta, on el grup i les moments solistes i de duo planen amb intensitat. Però sobre la mateixa idea. D'acord: molt forta, fins a un punt accidentada com va passar el dia de l'estrena al Volkstheater on una de les ballarines va caure al pati de butaques per l'impuls excessiu que duia. Incident sense conseqüència, però molt significatiu de l'energia que el grup porta. Però qui realment marcava el ritme, per contundència i exactitud, era la banda de música. Fins al punt que determina tots i cadascun dels quadres, cada cop més desbordats, d'aquesta llarga -excessiva- representació del mateix tema.
 |
| © Danny Willems |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada