Le mouvement de l'air

Adrien M & Claire B

Mercat de les Flors, 10/07/2016

GREC FESTIVAL DE BARCELONA

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Vaporós

Actitud contemplativa. Heus aquí una de les exigències de la dansa. I no és poca cosa! Requereix paciència i confiança. La primera qualitat és conseqüència de la minuciosa construcció semàntica d'una coreografia. Si a més, i tal com és el cas, s'hi suma la utilització d'eines digitals com a recurs escenogràfic, l'espera queda amplificada. Serà potser per la immediatesa o aquesta necessitat arreu de resultats ràpids. Però el cert és que la dilatació en el temps de l'experiència estètica havia estat la clau de volta per distingir entre un impuls creatiu, fugaç i ràpid; i una obra d'art sedimentada, matisada, construïda a partir de diversos elements. I en la recepció calmada, atenta, que necessita de molts minuts per a la contextualització, que ha de preparar, anar acostumant els sentits per l'esdevenir, s'hi troba la grandesa d'una creació. Així ha estat mínim des del Romanticisme i almenys que algú em demostri el contrari, aquesta és encara la mirada occidental. Així que calma!

La segona característica és la confiança. Terreny difícil aquest perquè el teatre de cartró pedra mira recelós la tecnologia digital. I aquests, al seu torn, tenen un coneixement molt limitat de la història de les arts escèniques. Tot plegat en el context inaudit que la dansa viu des de fa dècades: mentre s'allunya esparverada de la tradició clàssica, i alhora enyora l'instrumental tècnic amb què, temps llunyans, deixava bocabadat el públic. La veritat és que les novetats encara no han trobat el seu encaix, ni la tradició ha deixat d'existir. Aquest és un temps de canvi, potser ens agradaria que fos més veloç, però encara ens caldrà ben bé una dècada per gaudir-ne els resultats. Però és inqüestionable que som en un punt de no retorn!

Le mouvement de l'air és l'intent més reeixit de tots els espectacles que ens han arribar a Barcelona d'aquesta companyia francesa. Encara vaporós, és cert: sense novetats tecnològiques definitives, ni execucions tècniques (ballades) a ressaltar. Però s'hi endevina una intenció, una fina línia potser, però definida: es tracta naturalment de la dramatúrgia, el darrer element sense el qual no podrem inaugurar per fi una nova etapa. Les eines digitals i la dansa al servei de la història. Aquest és un gir copernicà. Els afeccionats a la dansa coneixem bé les lluites fratricides entre ancien régime i contemporaneïtat. Com no havia de passar així amb la incorporació de noves tecnologies si encara està en disputa la qüestió de la forma i el fons?

--------------------------

Poca estona després de publicat aquesta crítca, el Twitter bullia. Tot va començar amb el Carles Sora (sí, el meu germà... però pel que compta aquí, un expert en art multimèdia)

I la Margarida Troguell, sempre atenta a qualsevol cosa que tingui a veure amb les arts escèniques i ensumant-se una bona disputa digital (i fraternal) hi va posar cullarada:

I a partir d'aquí: vosaltres mateixos us podeu fer una idea! 

Amb Sem Pons, Dani Chicano i Marisol López 

I aquí ens hem quedat: amb la promesa que farem un debat un dia, amb calma, sobre eines digitals i dansa (arts escèniques en general)

;)

Uns dies més tard, unes notes de Carles Sora, professor de Comunicació Audiovisual UPF sobre el tema: