ANECXANDER

Alexander Vantournhout (intèrpret) i Bauke Lievens

Mercat de les Flors, 07/07/2016

FESTIVAL GREC DE BARCELONA

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Severitat juganera

Contorsions, repeticions, perseveració, esforç i un pèl de bogeria són els ingredients que ofereix, a cos nu, Alexander Vantournhout. Una intensa i estricta proposta, a camí entre el circ i la dansa, que sorprèn a parts igual per la gosadia, com per la seva senzillesa. Construïda sobre l'argument de la identitat del cos sobre l'escenari, que parteix de les particularitats físiques del seu intèrpret, absorbeix l'espectador des de primer instant per una estranya barreja entre innocència i perversitat. Amb matisos, perquè la tècnica desplegada és de magnitud, hi ha una exageració en l'esforç d'aquest atleta que s'observa a mig camí entre la fascinació i el rebuig per la intensitat i duresa de les execucions. I això situa en peu d'igualtat una experiència que pot resultar fins a un punt dolorosa per l'empatia que es crea, amb els recursos expressius i comunicatius que desplega.

En el fons de la qüestió un tema central en les relacions que mantenim amb la dansa i el circ: com és la nostra percepció del cos? Uns guants de boxa o unes sabates de plataforma i alguna sorpresa més que millor veure en directe, modifiquen els ímputs des del quals fem la lectura del món perceptiu. La deslocalització, la imatge amorfa en un context determinat (com la que produeix un cos nu amb aquells guants) provoquen connexions informatives, sovint en l'àmbit de l'inconscient, que modifiquen els nivells de significació. Aquest exercici de manipulació visual, un recurs conegut, queda aquí amplificat per un segon mecanisme de control: la connexió emocional, empàtica (les caigudes són reals, sonores, se sent l'intèrpret respirar el seu esforç) i fan que ANECKXANDER es converteixi en una vivència sensorial única i fascinant.

Però tot plegat és només un joc. Tan sever com vulguem. Però només un joc. En dóna fe l'epíleg de l'espectacle, on s'interpel·la -si encara fos necessari- al control remot que l'espectador té sobre allò que està passant sobre l'escenari. Uns senzills ulls clucs, o marxar de la sala són recursos al nostre abast, fàcils, immediats, que permetrien la distància amb la proposta; com la insistència en restar-hi, immòbils i esperar encara més d'aquesta “autobiografia tràgica del cos” que és com Alexander Vantournhout subtitula l'espectacle i que expliquen moltes coses de la nostra condició d'observadors. Un dia un ballarí, a qui apenes coneixia, li va dir que tenia un coll molt llarg. Ell va saber identificar molt bé el problema i l'ha convertit en aquesta sorprenent proposta: és en la teva mirada i no pas en la meva forma on s'hi inscriu el nus de tot plegat.