Intèrprets:
Paloma
Muñoz, Iera Delp, Magdalena Garzón (ballarines), Robert González
(actor), Aida Oset (cantant i actriu), Guillem Llotje (música
electrònica), Emiliano Riveroll (flauta i cornetto), Arnau Obiols
(percussionista), Oriol Casadevall (composició musical), Diego
Iñiguez, Carlos Yarza (vídeo), Bernat Pons (dramaturg), Carmen
Triñanes (escenografia), Anna Romaní
(coordinació col·lectiu Empíric)
#MaldàEnDansa,
15 de maig de 2016
Xarxa
de complicitat
Publicat també al portal de crítics Recomana.cat
Proposava
el cicle #MaldàEnDansa una inauguració singular per a la setmana de
peces curtes que la sala organitza des de fa tres anys i que hauria
de ser visita obligatòria per a qualsevol afeccionat de la dansa,
per l'acurada selecció i perquè és una magnífica oportunitat per
a conèixer què s'està coent més enllà dels grans circuits i
companyies. Tot començava amb una jornada d'improvisació on es
convidaven artistes d'especialitats diverses, en un muntatge efímer
que només es va poder veure aquell dia i sense solució de
continuïtat. L'experiència, naturalment, té interès per la
frescor i entusiasme que genera, i la dificultat de la tendresa del
resultat final. Músics, ballarines, actors i artistes visuals
reunits de bon matí, amb un horari pautat per fer possible que al
vespre el públic pogués gaudir del resultat final.
Seria
enganyós, de totes maneres, tenir al cap que tot plegat va ser fruit
només d'una trobada artística on s'experimentava i a veure què
passava. Ben al contrari: hi havia una feina estricta, de control
general previ, que anava des de la selecció dels artistes convidats
fins al darrer detall de promoció i difusió de la proposta. En són
responsables un col·lectiu que porta per nom Empíric, amb una
energia creativa i il·lusió desbordant. Anna Romaní n'és la cara
més visible i responsable de programació del cicle del Maldà, però
agrada a aquesta ballarina ressaltar el valor de treball de grup que
implica aquesta sessió Protocol#1. Nom que suggereix que
aquesta va ser la primera experiència oficial (una altra anterior
s'hauria de considerar l'embrió) d'un seguit de trobades que es
volen promoure. Es tracta d'una necessitat, segons explica ella
mateixa, de compartir i conèixer d'altres artistes que sumin i
multipliquin les pròpies disciplines artístiques. Des d'aquest punt
de vista, en la recerca de col·laboradors es té molt en compte que
més enllà de la pròpia especialitat, aportin un conjunt de
recursos paral·lels per posar-los a ballar també: música,
escenografia, interpretació d'actor o de dansa, arts visuals... tot
és d'interès i a tot se'ls convida.
Com
també resultaria un error pensar que un cop es van trobar, s'hi van
posar i tot resolt! El caos, oi? Doncs no: dues regles controlaven en
aquesta ocasió la trobada, perquè és precisament característica
d'aquests encontres anar canviant les variables i veure quin joc van
donant, Per a la sessió del 15 de maig es tractava, d'una banda,
d'imaginar una peça que començava abans que no pas arribés el
públic; i de l'altra on s'abordés com a temàtica central la
qüestió de l'espai físic. Una qüestió aquesta molt particular si
tenim present les característiques del Teatre Maldà. Dues regles
que condicionen, que limiten, en el sentit fort de la paraula: feien
de frontera i assenyalaven el terreny fèrtil on s'havia de crear; i
que alhora permetien un aprofundiment, en forma d'ecosistema
artístic, on anar pactant els matisos que cadascun dels artistes
podia donar a dues idees que, com és d'imaginar, són tan
interpretables com vulguem.
Una
jornada intensa de treball que, al capdavall, generava tot
d'interrogants. Què és el bon art sinó una pregunta sense
resposta? Imagino aquí algunes d'elles: què hagués passat si les
decisions haguessin estat unes altres? I si la combinació d'artistes
variés amb els mateixos condicionants de partida? Així com ressona
fins a quin punt aquest experiment de trobada efímera no podria
tenir continuïtat en forma de taller. Però de totes elles em quedo
amb una que em sembla especialment pertinent en un espai dedicat a
parlar de dansa: en el marc de #TravessiaRecomana i com a part de la
preparació del postfunció que es va organitzar, vaig assistir en
hores diferents a un parell de moments creatius, previs a la funció
del vespre. Doncs bé: què aporta a la mirada i què condiciona
aquest coneixement previ? O encara més interessant: què va veure el
públic des de la nuesa de neòfit a diferència d'allò que jo vaig
viure? Arrossego aquesta pregunta que no vaig encertar a formular en
la trobada posterior i que ara veig era la més important, doncs és
un dels temes cabdals de l'art en viu: que mai no es (re)presenta
igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada