Protocol#1- Empíric

Intèrprets: Paloma Muñoz, Iera Delp, Magdalena Garzón (ballarines), Robert González (actor), Aida Oset (cantant i actriu), Guillem Llotje (música electrònica), Emiliano Riveroll (flauta i cornetto), Arnau Obiols (percussionista), Oriol Casadevall (composició musical), Diego Iñiguez, Carlos Yarza (vídeo), Bernat Pons (dramaturg), Carmen Triñanes (escenografia), Anna Romaní (coordinació col·lectiu Empíric)

#MaldàEnDansa, 15 de maig de 2016

Xarxa de complicitat

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Proposava el cicle #MaldàEnDansa una inauguració singular per a la setmana de peces curtes que la sala organitza des de fa tres anys i que hauria de ser visita obligatòria per a qualsevol afeccionat de la dansa, per l'acurada selecció i perquè és una magnífica oportunitat per a conèixer què s'està coent més enllà dels grans circuits i companyies. Tot començava amb una jornada d'improvisació on es convidaven artistes d'especialitats diverses, en un muntatge efímer que només es va poder veure aquell dia i sense solució de continuïtat. L'experiència, naturalment, té interès per la frescor i entusiasme que genera, i la dificultat de la tendresa del resultat final. Músics, ballarines, actors i artistes visuals reunits de bon matí, amb un horari pautat per fer possible que al vespre el públic pogués gaudir del resultat final.

Seria enganyós, de totes maneres, tenir al cap que tot plegat va ser fruit només d'una trobada artística on s'experimentava i a veure què passava. Ben al contrari: hi havia una feina estricta, de control general previ, que anava des de la selecció dels artistes convidats fins al darrer detall de promoció i difusió de la proposta. En són responsables un col·lectiu que porta per nom Empíric, amb una energia creativa i il·lusió desbordant. Anna Romaní n'és la cara més visible i responsable de programació del cicle del Maldà, però agrada a aquesta ballarina ressaltar el valor de treball de grup que implica aquesta sessió Protocol#1. Nom que suggereix que aquesta va ser la primera experiència oficial (una altra anterior s'hauria de considerar l'embrió) d'un seguit de trobades que es volen promoure. Es tracta d'una necessitat, segons explica ella mateixa, de compartir i conèixer d'altres artistes que sumin i multipliquin les pròpies disciplines artístiques. Des d'aquest punt de vista, en la recerca de col·laboradors es té molt en compte que més enllà de la pròpia especialitat, aportin un conjunt de recursos paral·lels per posar-los a ballar també: música, escenografia, interpretació d'actor o de dansa, arts visuals... tot és d'interès i a tot se'ls convida.

Com també resultaria un error pensar que un cop es van trobar, s'hi van posar i tot resolt! El caos, oi? Doncs no: dues regles controlaven en aquesta ocasió la trobada, perquè és precisament característica d'aquests encontres anar canviant les variables i veure quin joc van donant, Per a la sessió del 15 de maig es tractava, d'una banda, d'imaginar una peça que començava abans que no pas arribés el públic; i de l'altra on s'abordés com a temàtica central la qüestió de l'espai físic. Una qüestió aquesta molt particular si tenim present les característiques del Teatre Maldà. Dues regles que condicionen, que limiten, en el sentit fort de la paraula: feien de frontera i assenyalaven el terreny fèrtil on s'havia de crear; i que alhora permetien un aprofundiment, en forma d'ecosistema artístic, on anar pactant els matisos que cadascun dels artistes podia donar a dues idees que, com és d'imaginar, són tan interpretables com vulguem. 

Una jornada intensa de treball que, al capdavall, generava tot d'interrogants. Què és el bon art sinó una pregunta sense resposta? Imagino aquí algunes d'elles: què hagués passat si les decisions haguessin estat unes altres? I si la combinació d'artistes variés amb els mateixos condicionants de partida? Així com ressona fins a quin punt aquest experiment de trobada efímera no podria tenir continuïtat en forma de taller. Però de totes elles em quedo amb una que em sembla especialment pertinent en un espai dedicat a parlar de dansa: en el marc de #TravessiaRecomana i com a part de la preparació del postfunció que es va organitzar, vaig assistir en hores diferents a un parell de moments creatius, previs a la funció del vespre. Doncs bé: què aporta a la mirada i què condiciona aquest coneixement previ? O encara més interessant: què va veure el públic des de la nuesa de neòfit a diferència d'allò que jo vaig viure? Arrossego aquesta pregunta que no vaig encertar a formular en la trobada posterior i que ara veig era la més important, doncs és un dels temes cabdals de l'art en viu: que mai no es (re)presenta igual.