Conversa ballada

Sol Picó
12 de novembre de 2015
La Pedrera #AraDansa

Publicat al portal de crítics Recomana

El cos de la memòria

Tota la plasticitat coreogràfica de Sol Picó mereixeria un capítol a part en la història dels darrers vint anys de la dansa a casa nostra. L'ímpetu constructiu de dramatúrgies contundents i el seu enèrgic ball són un llegat incandescent, agosarat i determinant per entendre moltes de les coses que passen pels escenaris actualment. Encara no som conscients del deute contret amb l'artista i com ha marcat traços fonamentals, esteles creatives sobre les quals els joves coreògrafs actuals se sustenten, independentment del grau de consciència que en tinguin del fenomen. La “Conversa ballada” que l'artista ha presentat en el cicle #DansaAra de La Pedrera és una oportunitat única per repassar amb ella alguns del moments claus d'aquestes dues dècades.

És la segona vegada en poc temps que Sol Picó insisteix en el passat: per aquestes dates fa un any s'estrenava a Temporada Alta One-Hit Wonders. Encara sou a temps de veure aquesta peça perquè està rodant arreu. Amb el fil conductor d'un viatge, conté algunes dels moments coreogràfics més bells i intensos de tots els de Sol Picó. Per als afortunats que han seguit la seva carrera, serveix per contrastar l'actualitat del seu treball. Per als que només la coneixen de referència, és una oportunitat ideal per a atansar-s'hi.

A diferència d'aquesta Conversa ballada allà és el cos qui pren la paraula. Al capdavall l'instrumental sobre el qual s'incardina la dansa. Res que no sigui el moviment i el seu traç evanescent expliquen millor aquella projecció històrica d'artista fonamental a la qual ens referíem abans. Per això en aquesta ocasió la intenció d'explicar en una mena de relat simpàtic, desenfadat, sense més pretensió que compartir amb el seu públic retalls d'aquests anys de dedicació, resulta poc convincent. No pas per les sucoses anècdotes, la intel·ligent adaptació i la desena de grans artistes amb qui comparteix memòria d'alguns dels seus muntatges més celebrats i fins i tot dels més ignorats d'una crítica de dansa amb qui manté algunes pulles dialèctiques. És que la conversa queda sobtadament superada per quatre intervencions ballades de Sol Picó, de les quals destaca de manera fonamental la coreografia ”Homenatge a Teresa” de la cançó d'Ovidi Montlló, i que serveixen per adonar-nos que el cos de la memòria és la pròpia dansa, i no pas aquest intent infructuós de recordar-la a través de la paraula (ni d'escriure-la, en el cas del crític). I aquesta és justament la seva grandesa, com la seva limitació: art efímer que sols una intèrpret de la magnitud de Sol Picó pot (re)visitar si ho fa ballant-lo sobre l'escenari.

Petit fragment "Homentage a Teresa" d'Ovidi Montlló que Sol Picó va ballar a La Pedrera:

NOTA: l'organització, en la sessió anterior a aquesta i en mateix cicle #AraDansa va autoritzar l'enregistrament per a ús particulars d'imatges.