Coreografies: Tomeo Vergés
Singularitat
cinètica
Qualsevol ha jugat a llençar una pedra a la superfície del riu perquè reboti. Es genera una ona en expansió que combina les dues variables fonamentals: espai i temps. Posem-nos per un moment en el punt de vista d'un observador capaç de veure només cada impacte sobre l'aigua, retallant de la mirada els segons de desplaçament entre ells. El resultat seria una seqüència de fotogrames idèntics. Desaparegut el vector temps, resta només el gest immòbil. La relació forta entre aquests dos elements físics és, per definició, la característica de la dansa: quelcom que es mou mentre portem un cronòmetre en mà.
Sense fletxa del temps. Així és com Tomeo Vergés, coreògraf olotí que ha fet carrera a França i que per sort nostre és convidat de tant en tant a ensenyar-nos algunes de les seves investigacions, ha imaginat el tríptic 'Incisions': tres peces, cadascuna d'una hora de durada aproximada. “La descomposició del moviment” les ha subtitulat. No en sentit de la mesura entròpica, perquè precisament descarta aquells retalls de temps entre cada impacte de la pedra sobre la superfície; sinó per determinar el valor que el gest del ballarí podria tenir en cada un d'aquells instants.
La sorpresa és majúscula. A partir d'escenes quotidianes, la d'una parella -Troubles du rythme-, un grup d'amics amb unes cerveses de més -Syndrome amnésique avec fabulations -, o una família -Anatomia pública - (segurament la peça més contundent de les tres) i amb un grup d'intèrprets que s'avenen a aquell joc de retallades per fixar en la retina només l'instant precís en què es produeix el gest. Així construeix una paradoxa essencial sobre la qual caldria prestar atenció: la constatació que la quarta dimensió (el temps) no esgota les possibilitats de comprensió de la realitat tangible, com ens explica la teoria de la relativitat, i per tant no podem circumscriure la dansa només a un moviment que passa mentre disposem d'un rellotge de control. Necessitem també d'una superfície bidimensional de desplaçament sobre la qual es produeix l'efecte de la gravetat. Aquí, i només en aquesta singularitat possible, que en la teoria física anomenen curvatura espai-temporal i que habitualment coneixem com a “present”, és on les arts del moviment tenen lloc: en l'efímer. I és que la pedra llençada sobre l'aigua és cosa pròpia -quasi exclusiva- de l'estiu i els seus ocis, oi que sí?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada