Festival Grec de Barcelona
Sol Picó / Shantala Shivalingappa / Julie Dossavi / Minako Seki
Mercat de les Flors, 6 de juliol de 2015
Publicat al portal de crítics Recomana
 |
| Foto: Erin Bassa |
Dones,
ball i tòpics
La
dansa dels nostres temps, discurseja. És un dels seus excessos. I
allà on la narració (el sentit dramatúrgic) hauria de delimitar
l'espai concret dels personatges, l'argument (la retòrica política)
acaba fent-se omnipresent fins a resultar simplificador. Això Sol
Picó ho sap prou bé i amb indissimulat posicionament es pregunta a
“W.W. (We Women)” per aquella “fórmula cohesionada i
culturalment tipificada, capaç d'adaptar-se a diferents contextos i
significats” que és com es defineix en literatura un tòpic. Per
fer-ho, compta amb la participació d'un grup de ballarines i músiques
de qualitat superlativa i a qui ha demanat sobre el discurs que al
voltant de la seva condició de dones la societat a la qual pertanyen
ha anat elaborat i perdura actualment.
De tant evident la llista de greuges i injustícies, fa basarda recordar-la aquí. La submissió resultant és inadmissible, i la resposta de qualsevol de nosaltres només pot ser de denúncia. I amb l'alerta, a sobre, que no estem parlant pas de coses del passat, perquè no s'escapa cap país ni tradició d'aquella ignomínia. Assistir a un espectacle de dansa amb un discurs tan clar, ho dèiem, pot resultar tant necessari com reiteratiu.
Però la solució del grup per evitar aquest problema arriba de la celebració de la pròpia feminitat. I els instruments necessaris, com s'esdevé en una obra d'aquestes característiques, la música i el ball. En aquest punt hi trobem excel·lència: en un solo de Sol Picó, amb les seves sabatilles de punta vermelles mentre taconeja en una superfície metàl·lica; en el moment que protagonitzen les quatre ballarines seguint la dansa índia de Shantala Shivalingappa; en l'angoixant i delicada japonesa Minako Seki penjada dels cabells a una corda d'estendre la roba; o en els moviments identitaris de la francesa d'origen africà Julie Dossavi. El flamenc és el fil conductor de la peça, interpretat en directe per la violinista Adele Madau, la veu i la flauta de Lina León, i la guitarra de Marta Robles. I l'entorn escenogràfic, un camp de refugiats. Una festa interpretativa és això que ofereixen aquestes 7 dones. Fragments on el discurs queda només apuntat, relegat, i pren protagonisme els seus cossos i qualitat artística, que és com acostuma a ser més nítida una idea en dansa.
De tant evident la llista de greuges i injustícies, fa basarda recordar-la aquí. La submissió resultant és inadmissible, i la resposta de qualsevol de nosaltres només pot ser de denúncia. I amb l'alerta, a sobre, que no estem parlant pas de coses del passat, perquè no s'escapa cap país ni tradició d'aquella ignomínia. Assistir a un espectacle de dansa amb un discurs tan clar, ho dèiem, pot resultar tant necessari com reiteratiu.
Però la solució del grup per evitar aquest problema arriba de la celebració de la pròpia feminitat. I els instruments necessaris, com s'esdevé en una obra d'aquestes característiques, la música i el ball. En aquest punt hi trobem excel·lència: en un solo de Sol Picó, amb les seves sabatilles de punta vermelles mentre taconeja en una superfície metàl·lica; en el moment que protagonitzen les quatre ballarines seguint la dansa índia de Shantala Shivalingappa; en l'angoixant i delicada japonesa Minako Seki penjada dels cabells a una corda d'estendre la roba; o en els moviments identitaris de la francesa d'origen africà Julie Dossavi. El flamenc és el fil conductor de la peça, interpretat en directe per la violinista Adele Madau, la veu i la flauta de Lina León, i la guitarra de Marta Robles. I l'entorn escenogràfic, un camp de refugiats. Una festa interpretativa és això que ofereixen aquestes 7 dones. Fragments on el discurs queda només apuntat, relegat, i pren protagonisme els seus cossos i qualitat artística, que és com acostuma a ser més nítida una idea en dansa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada