dilluns, 13 de juliol del 2015

En avant, marche!

Festival Grec de Barcelona 
Alain Platel / Frank Van Laecke / Ballets C de la B 
Teatre Lliure, 12 de juliol de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana



Festa artística

No hi ha novetats narratives: “En avant, marche!” torna a tractar el tema del final d'etapa. Si a “Gardenia”, interpretativament i amb un ambient més acurat, eren nou intèrprets amateurs de més de seixanta anys qui maldaven per conviure entre el nou present de jubilats i la seva vida dedicada al transformisme; i després de “Coup Fatal” que va significar per a a Alain Platel una incursió en tota regla en el món de la música, arriba a Barcelona aquest homenatge a les bandes de música, tradició ben arrelada tant a la Bèlgica originària del genial coreògraf i director, com a Catalunya. Per a contextualitzar millor l'obra, ha demanat a la Banda Municipal de Barcelona la seva col·laboració, com fa en cada país que visita amb l'espectacle. Segurament el mèrit no és tant de Platel com de Frank van Laecke, constructor del detall d'aquesta festa artística. El resultat, de nou, és un passeig per la melancolia. Un dolça, gens ploranera i esperançada tristesa.

Un músic amb molts anys d'experiència ha de deixar de tocar el trombó per una malaltia. És interpretat per Wim Opbrouck, amb algun excés però convenciment. Personatge entranyable, odiós i feble, genial i menyspreable a parts iguals, és el fil conductor, el mestre de cerimònies que convoca un veritable univers creatiu: la música, esclar, en l'epicentre. Resulta inaudita la posició en què la Banda de Barcelona queda en el conjunt de l'espectacle. Són el motiu de l'obra, se'ls tracta amb admiració i merescut protagonisme. I tanmateix no són més que una excusa, una condició de possibilitat per a l'espectacle. Podrien ser qualsevol altre col·lectiu professional. El cert és que en un punt tothom passa per l'experiència del comiat. Musical i ballat aquí, amb una segona escena monopolitzada per un nom: Hendrick Lebon. Són només uns minuts de dansa, és veritat. Però la magnitud, la precisió, la coherència amb el conjunt de l'espectacle i el joc (un singular pas a dos) amb el protagonista és d'aquells moments estel·lars que quedaran en la memòria de qualsevol afeccionat. La resta és un espai escenogràfic que dóna magnitud incontestable a una idea relativament simple, amb monòlegs multi-llengües no sempre clarificadors, però que no són més que la manifestació externa d'una emoció, de la transmissió d'un estat d'ànim, aquell final d'etapa al qual s'enfronta el músic, transmès amb efectivitat i brillantor creativa.

I com en les fanfàrries, tot recomença de nou: en avant, marche! Perquè és acabant a cada pas que iniciem un projecte de vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada