Foot-Ball

Teatre Nacional de Catalunya

Sala Tallers, 21 de gener de 2014 

Funció prèvia*

Després de molts anys acariciant la idea, i gràcies a la complicitat del Teatre Nacional de Catalunya, Cesc Gelabert presenta un espectacle de dansa sobre la seva altra passió: el futbol. Serà un dels èxits de la temporada. Dissenyat des de l'entusiasme i la voluntat d'unir disciplines, resulta irregular i genera interrogants sobre el seu resultat.

Traces sobre el Camp Nou: Foot-Ball de Cesc Gelabert

Es tracta d'una peça polièdrica: d'una banda hi ha una enorme projecció de Jordi Morató al fons de l'escenari amb reconeguts futbolistes, especialment del Futbol Club Barcelona, protagonitzant seqüències d'aquelles que es mantenen a la retina per la seva bellesa, perícia o sorpresa. De l'altra, un joc de llums efectista de Conxita Pons i una música incidental de Borja Ramos, que focalitza al màxim els vuit ballarins, joves, flexibles i resolutius i que fan de mirall de les imatges projectades. Coreografiar l'instant: petits passis, rebots, xuts, driblatges, parades, atansaments, gols, celebracions, etc... que ben bé poden resumir una manera d'entendre el futbol i una estètica del moviment, entès aquell esport com a espectacle lluminós, especialitzat, estratègic, mil·limetrat en la seva execució, on el grup treballa al servei d'un objectiu. I on l'entrenador és el capità de les intencions: gestor i cap pensant. Reforça aquesta idea l'aparició del mateix Cesc Gelabert en dues ocasions, d'igual manera que recordem el protagonisme en segon pla que el mateix Guardiola va tenir el temps que va ser al capdavant d'aquell equip. Els jugadors, en aquest cas els ballarins, despleguen un conjunt de sàvies intervencions, normalment col·lectives, i amb alguns moments solistes. I distribuïts sobre una gespa de llum i amb un acolorit vestuari de Lydia Azzopardi, pugnen en temps real per captar l'atenció del públic, mentre la projecció desplega també fragments, línies traçades i es representen esquemàticament els desplaçaments sobre la gespa, en una de les imatges més interessants que procura aquest espectacle. La interpretació dels ballarins és prou bona, tot i que acusen poca maduresa en el gest, el que ocasiona alguns desajustaments si es mesura des de la perspectiva dancística: la complexitat dels moviments que executen requeriria un major nivell de disciplina i una elaboració més alta que no pas la que ofereixen, perquè s'emmirallen en esportistes d'alt nivell. Una circumstància aquesta que probablement passarà desapercebuda entre els afeccionats al futbol, però que cal constatar en una crítica de dansa. Aquest aspecte i una certa saturació visual per aquella presència en paral·lel del moviment en viu i la imatge, i la textura general de la gespa simulada i el vestuari són els dos aspectes més irregulars de la proposta.

Més enllà de les qüestions tècniques, no podem obviar participar aquí en la discussió de si una obra com aquesta uneix futbol i dansa. I el que és més interessant: si permet fer entendre a l'afeccionat d'aquell esport que alguns codis d'interpretació són compartits. Aquesta és la qüestió fonamental. Penso que acceptar aquesta tesi seria com donar valor de coreografia al moviment del cor, o el de les cames quan passegem. És obvi que hi ha una bellesa del gest, fins i tot en la seva rutinització i qualsevol queda estorat en veure les proeses de què són capaços alguns jugadors, o la que significa el propi miracle del moviment muscular. Però hi ha un aspecte que no es pot obviar: i és el de la intencionalitat o sentit de la construcció d'una peça de dansa, que té una traducció de llenguatge en les notacions gràfiques que es fan sobre el paper o l'escenari, i que el ballarí executa, en una “corporització”, una incorporació a l'interior del seu propi organisme, implicant-hi tota la seva potencialitat, que passa pel control muscular, esclar, però sobretot per la seva interpretació cognitiva i emocional, en un context dramàtic o contextual determinat. Això fa que cadascuna de les seves execucions no responguin a una lògica d'objectius terminals (com seria la de l'esforç col·lectiu per marcar un gol i guanyar un partit), sinó a la necessitat de traçar gestos efímers en moviment. I sincerament: tota aquesta petita obsessió artística dels ballarins, em costa poder veure-la en el cos dels futbolistes.

* Nota: aquestes impressions són de la funció prèvia del dia anterior a l'estrena. Podria ser que en la seva versió definitiva l'espectacle hagi variat.