Nidea

Xavi Estrada

Festival Escena Poblenou

Centre Cívic Can Felipa, 26 d'octubre de 2014

Foto: Xavi Estrada

Ocurrències de ballarí

Una vegada o altre ens hem enfrontat amb el muntatge d'un moble de la coneguda i relativament barata companyia sueca. Ho recordeu, oi? Puc veure des d'aquí la vostra cara en llegir les instruccions: en Xavi Estrada la retrata a la perfecció en el seu espectacle. El fil argumental de l'obra és simple: d'una cosa tan habitual, en fa un genèric d'experiència. I així, el públic aplegat i preparat per divertir-se mentre ell intenta la proesa, demostra com pot arribar a ser de magnífica la connexió quan realitat i ficció s'entrecreuen. No és aquesta l'essència de l'art escènic?

El cas és que durant quasi una hora el despropòsit al voltant de les fustes, els caragols, les eines i l'estructura del moble és extraordinàriament efectiu i emmirallador. Com ens agrada de veure les més absurdes situacions, especialment quan sabem que són el reflex de la nostra pròpia incapacitat! L'humor és la millor medicina per a l'excés de transcendència amb el qual bastim massa coses: un canvi de residència, la nova vida en parella o senzillament un trasllat de feina.

Però que ningú s'enganyi! Aquest espectacle és d'un riure assegurat i del bo, però gens innocent. Prova d'això és el fragment final de Manhattan (1979) que projecten en un instant de la peça, en el qual Woody Allen tombat en el seu sofà amb una gravadora fa una llista de coses per les quals la vida paga la pena. Entre el seu catàleg: Groucho Marx, Marlon Brando, algunes pel·lícules sueques, també Bergman i una selecció musical que va des del segon moviment de la Simfonia Júpiter de Mozart, K. 551, fins a Louis Amstrong i Frank Sinatra. No heu tingut mai la sensació d'estar fent el que no tocava en el moment menys oportú quan podríeu estar gaudint de tantes coses com aquestes?

Així és el mon de #Nidea de Xavi Estrada: una ocurrència fantàstica de ballarí que, mentre la va armant amb les peces d'aquell moble, canta (Out here) on my own del musical Fama -us sonarà segur la versió de Nikka Costa, de petita, amb la qual ens van castigar durant mesos-. Es mou amb la flexibilitat pròpia de l'escultor d'un cos bregat de gest sincer i transparent. Balla amb delicada estranyesa les escasses vegades en les quals ho fa, però amb admirable expressivitat. I ens convida, amb la discreció pròpia dels astuts quan fa servir el doble sentit i el somriure per estratègia, a qüestionar-nos el sentit de moltes de les coses quotidianes amb les quals malbaratem el nostre temps.

Brillant!