The Green

Ballet Nacional de Polònia

Coreografia: Ed Wubbe

Gran Teatre del Liceu, 26 d'octubre de 2013

La gran partida

És interessant pensar que Johann Sebastian Bach situa en l'inici de La Passió segons Sant Joan, BWW 245 un cor que pregunta quina és la seguretat de què “el veritable Fill de Déu” hagi estat glorificat, després d'haver passat per la major de les humiliacions (Auch in der größten Niedrigkeit). És un crit de dubte, potser? El cert és que en una versió posterior l'autor fa desaparèixer aquest fragment, per acabar conservant-lo. És l'obra religiosa més important i monumental de la música universal i sembla com si, durant la seva composició, assalten al músic dubtes de fe. I es diuen en boca del cor, representant de qualsevol de nosaltres. D'igual manera que les preguntes i incerteses ens arriben per poc que ens demanem de tant en tant pel sentit de tot plegat. Des de la perspectiva o no de la fe: però a ningú se li escapa que sembla com si participéssim en una partida d'un joc, dins d'un magnífic camp de gespa, on coneixem de sobres les regles (i les conseqüències de no complir-les) però no el seu objectiu final. És possible que l'holandès Ed Wubbe (Àmsterdam, 1957) es contagiés d'aquella incertesa quan va fer la coreografia de la peça The Green, una de les quatre que hem tingut oportunitat de veure en el programa Bach Dances del Ballet Nacional de Polònia al Gran Teatre del Liceu: un interessant passeig per diversos estils, des del ballet clàssic fins al neoclàssic, passant per aquesta coreografia del bo i millor del contemporani.

Centrats en aquesta peça i en l'àmbit pròpiament del moviment, aquells dubtes existencials es converteixen en explosions gestuals dels set ballarins que la interpreten. Amb una força profundament primitiva i de gran resistència muscular, pugnen per alliberar la tensió produïda per aquell dubte en forma de súplica. Fan grans salts que els impulsen des de terra, flexionats des de ras de gespa, per elevar-se fins tant amunt com la seva potència física els permet, obrint alhora braços i cames. És un esclat de pulsió creativa que el Cor del Liceu ressalta convenient a partir del compàs 35 que segueix a la introducció musical que s'ha anat presentant cada cop en un to més baix, i on exclamen: Herr, unser Herrscher... (Senyor, sobirà nostre...) Imploren, forçats per una veu que ha d'elevar-se des d'aquella tessitura  i des de la gespa verda on els ballarins juguen la partida infinita de l'ésser de vida i de mort en dubte existencial, un senyal (per petit que sigui) que els permeti confirmar el que aquella religió va prometre per al seu destí: no altra cosa que la resurrecció dels cossos.

La peça consta de dues repeticions del mateix fragment del cor i té escassament 20 minuts. Però és temps suficient per a què el cos de ball transmeti tota aquella angoixa del pensament (propera, segurament, a la que assaltà Bach quan feia la seva música), amb la imatge colpidora dels seus torsos masculins marcats a cop d'esforç muscular, i la naturalitat d'uns ballarins que per tota escenografia tenen el gest de restar palplantats enmig del terreny de joc.

Com són capaços de transmetre tot aquell conjunt de sensacions i compartir-les amb el públic, i fer-ho d'una manera tan sublim, és part del misteri com l'art en les seves diverses manifestacions (música, dansa, escenografia) és capaç de fer-nos reflexionar sobre coses que escapen a la consciència del cada dia. I semblen dir-nos en aquest cas: malgrat la humiliació constant de no saber el per què, però amb la voluntat inqüestionable -a pesar de tot- de dansar la vida d'aquella manera salvatge i obtusa, creiem que podrem redimir la passió que defineix la humana condició.

Brillant!

…................................................

(*) Senyor, sobirà nostre, la glòria del qual
És magnífica d’un cap a l’altre de la terra!
Mostreu-nos per la vostra Passió,
Que vós, veritable Fill de Déu,
Tostemps, fins en la més gran humiliació,
Heu estat glorificat.

Cor de la Passió segons sant Joan, BWW 245