Coreografia:
Jérôme Bel
Intèrpret:
Cédric
Andrieux
Mercat
de les Flors, 4 d'octubre de 2013
El
posicionament de l'artista.
Conveníem
la setmana passada en la necessitat d'un intèrpret, una coreografia
i algú que mira. Així començava el relat de la temporada al Mercat
de les Flors (Albert Quesada i la qüestió de la interpretació en la dansa) que es pot posar en relació amb la primera de les visites
internacionals d'aquest nou curs: el solo del ballarí Cédric
Andrieux. Un treball defensat amb autenticitat i simpatia i que
disecciona un d'aquells protagonistes: el ballarí. Es tracta d'un
repàs per alguns dels episodis més importants de la carrera
professional d'aquest intèrpret francès, amb les penes i glòries
pròpies d'una vida dedicada a la dansa, i molt especialment els vuit
anys que va passar en una de les companyies més prestigioses del
món. Per no trencar la sorpresa crec que és més interessant anar a
veure l'obra sense massa informació, i així deixar-se endur pel
relat. Advertir, en tot cas, que es tracta d'un monòleg ballat o, si
ho preferiu, d'un solo parlat.
No
deixa de ser una paradoxa molt interessant que per fer una biografia
d'un ballarí calgui tantes paraules. Com ho és que Jérôme Bel,
coreògraf de l'espectacle, es consideri el representant més
destacat de la no-dansa, perquè en la peça es poden veure fragments
de gran intensitat, des de l'abstracció de Merce Cunnigham, passant
per Trisha Brown, i uns delirants quatre minuts de
l'obra més coneguda de Bel: The
show must go on,
que des d'aquí demano formalment entri en la programació del Mercat
el més aviat com sigui possible!!!!
La
qüestió és que la dramatúrgia acaba sent l'element fonamental per
a què el ballarí pugui expressar en l'escenari (amb un disseny
mil·limetrat de l'espai i l'instant) tot un conjunt tan afinat de
sensacions i reflexions. No és només perquè hi ha la
intencionalitat de generar benestar sobre algunes experiències
personals que va passar (i patir) al llarg de la seva estada en
aquella gran companyia. També perquè la manera com són transmeses
a l'espectador converteixen aquest en un col·laborador necessari
dels gestos, els esforços i l'argument central amb la clara intenció
de generar moviment d'empatia des de l'escenari fins a la platea. I
és que una mirada en totalitat, com la que ofereix aquest coreògraf,
allunya el perill d'una emotivitat exagerada en la què qualsevol de
nosaltres podríem caure quan ens expliquem als altres, especialment
si pensem que en certa mesura aquesta peça és un ajustament de
comptes amb el passat.
 |
| La Vanguardia, 6/X/2013 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada