Sin

Thomas Noone Dance

Coreografia: Joan Clevillé

Ballarins: Alba Barral, Javier G. Arozena, Karolina Szymura, Jerónimo Forteza

Espai Dansat - Sat Teatre, 13 de setembre de 2013

© Manu Lozano - TND

Són molts els ballarins i coreògrafs que fora de les nostres fronteres estan obrint-se un camí existós. És el cas de Joan Clevillé, convidat a crear una nova peça amb la que la Thomas Noone Dance inaugurava temporada, dins del programa Dancing Partners que durant tres dies porta a l'Espai Dansat del Sat Teatre un bon grapat de joves companyies d'arreu.

La proposta de Joan Clevillé, d'uns 20 minuts de durada, aborda la qüestió de les tensions emocionals. Les claus des de les quals llegir la coreografia són molt properes als referents de qualsevol: des de la roba que els ballarins van escampant a terra just començar la funció; passant per un remarcat esperit juganer en els moviments dels quatre ballarins; com en la resolució final, on tot esclata en un caos visual del qual també en prenen part els objectes, particularment un penjador de roba.

Sempre he parlat en clau de quotidianitat quan m'he referit a les peces que he tingut oportunitat de veure de la Companyia Thomas Noone Dance. Això és un mèrit de qualitat si tenim present que el llenguatge propi de la dansa és abstracte. Els seus ballarins semblen talment els amics amb qui sopes aquesta nit, enfrascats en un remolí de sentiments, un relat de conflicte d'interessos, on també els porta aquesta vegada Joan Clevillé, arrelats a una realitat tan confosa, contradictòria i ridícula com ho és la naturaleda pròpia de l'amor. El mèrit d'aquesta peça, doncs, ha de ser plenament compartit amb els intèrprets.

Malgrat tot, hi ha una certa persistència en el fenòmen emocional enfront de l'acció física que deixa un pèl orfa de ritme el treball que s'ha present. Potser hi ha un excès d'aprofundiment en el caràcter psicològic dels personatges en detriment d'una major projecció en el gest. Com si hi hagués una dependència amb respecte de la imatge de caos final (a la manera com aquest ocupa la realitat en la que s'enmiralla), quan precisament és aquesta la causa que provoca el moviment. Si la dansa és essencialment inestabilitat, crec que ha de ser la protagonista sobre l'escenari en un relat com el que ens ocupa. Un detall de cadència del propi espectacle que no desvirtua, de totes maneres, el conjunt i que deixa ganes de veure (i espero que ben aviat) noves propostes coreogràfiques de Clevillé als escenaris catalans.


Revista Susy-Q, novembre-desembre'13