Ballet
Preljocaj
Biennale
de la danse, Lyon
21
de setembre de 2012
 |
| http://www.biennaledeladanse.com |
Amb
molta expectació i un ple total al Théâtre
des Celestins,
Angelin Preljocaj presentava a la Biennal de Lió la darrera de les
seves creacions, a l'espera de l'anunciada adaptació de “Les mil i
una nits”. Difícil quedar-se indiferent davant d'una història com
la que ens ocupa, especialment vinculada a la ciutat que acull
aquests dies aquesta creació: la violència contra un rodamons
desfermada en un supermercat de la banlieue
de Lyon
el 2009, i que Laurent
Mauvignier ha
relatat en un llibre (2012) que Preljocaj diu admirar per la seva
poesia i posicionament polític. El coreògraf utilitza com a base
aquell text, utilitzant el recurs d'un narrador i set ballarins.
Novament la qüestió de la carta de ciutadania entre les
preocupacions del país veí, a l'escenari. I novament un públic
entregat, a camí entre la sorpresa (quasi un minut va trigar en
posar-se a aplaudir des què s'apaguen els llums de la sala al final
de l'hora i mitja de drama) i els (discrets) bravos, però la
insistència perquè la companyia aparegués una i una altra vegada a
saludar.
La
veu de Laurent Cazanave (narrador) és clau en tota la proposta. És
un treball impecable, esquinçat,
ple de matisos, amb una projecció vocal exquisida i energia
pletòrica. El text, difícil, sobretitulat en anglès, deriva en
musicalitat. No és imprescindible seguir-lo fil per randa, perquè
se sustenta en l'experiència de la por que produeix la violència
gratuïta i que sap transmetre amb contundència, en un monòleg ple
de reflexions que culmina amb una apel·lació insidiosa: malgrat tot
el que he estat capaç de dir-vos aquí sobre les conseqüències
dels (mals) actes humans, no se m'acut com intentar explicar-vos res
més. Només és possible que ho entengueu si he aconseguit
fer-vos-ho sentir. Una idea que encara impacta més en l'espectador
que les pròpies imatges que el cos de ball ha anat creant al llarg
de l'obra. En la primera part, Cazanave actua en els extrems de
l'escenari, permetent així una doble lectura dels fets explicats: la
narració i la interpretació del cos de ball, treballada segons
explica Preljocaj a partir d'improvisacions. Els darrers minuts es
deixa contagiar pel gest de la dansa de la què en pren part amb els
ballarins (de fet només hi apareix una noia en tota l'obra) en els
quadres finals.
La
companyia, durant tota la peça, al costat del recitatiu, posa
l'accent definitiu: les paraules poden -i volen sovint- tenir
diversos significats. El joc de transmissions és complex i molt
particularment quan s'inflama de poesia, perquè arremet contra
l'espectador, convertit així en improbable receptor de sentit. Els
cossos ballant, en canvi, com en aquesta obra, es converteixen en
nítids coneixedors de l'experiència emocional d'aquells mots, des
del moment en què es converteixen en protagonistes indiscutibles de
la violència física que retraten. Sense estridències, de totes
maneres, perquè faria impossible la seva digestió, però des del
convenciment de què el gest clar, senzill, pausat i contundent és un
llenguatge prou universal com perquè qualsevol pugui sentir com a
propi l'infern que un qualsevol d'entre nosaltres va conèixer, per
causa d'uns altres també qualsevol.
No
era una banda organitzada, ni fúria desfermada, tampoc la defensa de
pretesos interessos legítims, ni una lluita per aconseguir
quelcom... És només la constatació (una vegada més) de fins quin
punt és humana, massa humana, la violència. I com aquesta pot ser,
només, banal.
Davant
d'aquesta realitat, una reflexió com la presentada aquests dies a
Lió és imprescindible per recordar-nos els límits que mai hauríem
de traspassar en societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada