Memo

Memo

Agrupación Señor Serrano

Sala Beckett, 16 d’octubre de 2010

Ballarins – performers: Diego Anido, Susana Gómez i Claudia SolWat

Feliç coincidència, en un bloc dedicat a la memòria de les arts escèniques, un espectacle dedicat als mecanismes del record. En general, una constatació de la seva fragilitat i complexitat, en especial quan s’hi barregen les (humanes) emocions. I també feliç constatació, el perspicaç treball que s’està duent a terme (sovint fora dels grans circuits) per integrar disciplines artístiques diverses amb l’aportació que les tecnologies digitals poden fer als espectacles visuals i escenogràfics.

Memo és un interessant exemple d’aquest darrer aspecte: videoprojecció en directe de la ballarina principal, mentre escruta les difícils estructures de la petjada que la imatge produeix en l’evocació del moment viscut, amb alguns instants (potser pocs, caldrien més) on l’expressivitat del moviment nu i de gran bellesa formal (els globus que enlairen parts del cos; els bots i caigudes sobre el sofà de plàstic o les translocacions de posició dels ballarins asseguts) juguen amb les sonoritats, la càmera en directe increïblement ben controlada, i una escenografia esclatant en els darrers minuts de l’obra, en clara referència al desori amb el que el nostre cervell (o també podria ser el disc dur de l’ordinador on escric ara mateix) està guardant en forma d’instantània (mentre n’evoquem algunes d’aquelles imatges), l’escassa hora que dura aquesta proposta tecnològicodansaireperformativa.

Però el problema de l’art conceptual és precisament aquest: que la noció acabi sent una anècdota només. I és en aquest àmbit on l’espectacle d’Agrupación Señor Serrano resulta menys convincent. Perquè si bé és fàcil (malgrat la linealitat narrativa feliçment inexistent) seguir el fil que mou allò què volen dir (després de tot, art és expressar) la simplicitat de la idea és tal, que per moltes com siguin diverses les maneres com la presenten, és fàcil adonar-se’n que hem assistit a una pluja d’idees al voltant del concepte “la memòria”, però no pas a un discurs que pugui embastar el que acaba resultant només una lectura de guió primerenca. Alguna cosa així, desafortunadament, com una rebaixa de contingut amb ocasió de l’ús de la tecnologia.

I és que la barreja de llenguatges i disciplines, de vegades esdevé un silenciador de les especificitats de cadascuna, enlloc de servir d’amplificació solemne de la capacitat innata que tenen per crear espectacle, exponencialment multiplicada quan es posen a treballar conjuntament sense complexes.

Crítica La Vanguardia