Carmen

Carmen, de George Bizet
Gran Teatre del Liceu, dijous 7 d'octubre de 2010
Director d'escena: Calixto Bieito
Carmen: Jossie Pérez; Don José: Brandon Jovanovich; Micaela: María Bayo

La relació dels nostres temps amb la imatge (i, en ocasions, amb les formes estètiques) s’ha convertit també en un provisional. El problema és que les icones visuals es destrueixen amb gran velocitat per impactes en la mirada capaços d’arrossegar-nos i descentrar-nos l’atenció cap una altra banda. Tal és així, que la fugacitat s’instal•la també als escenaris i una proposta escènica enlluernadora un dia, decau en la seva influència de futur només que un altre xoc arriba. Caldria veure si tot plegat està relacionat amb els referents visuals (el procés d’acomodació a la imatge pret-a-porter que les noves tecnologies estan provocant) o és senzillament un insuficient substrat de la memòria (provocat, com sempre, per la invasió d’escassetat estètica a la que ens sotmeten -de vegades més del desitjable- els grans teatres de la ciutat.) D’aquest procés empobridor de la imatge i el seu mínim valor estètic (generalitzat darrerament) se’n salven escassament algunes propostes de dansa contemporània i alguna teatralitat en petits aforaments (per a espectadors atents) i que, precisament, per minoritàries, estan condemnades a no tenir el ressò que una icona necessitaria per esdevenir-ne perdurable en la memòria col•lectiva.

La Carmen d’aquests dies, al Liceu, té tots aquests problemes contemporanis de mirada atrafegada i poc atenta, però sobretot l’errada monumental de repetir clixés, tòpics, banderes i antigalles identitàries, poder una dècada abans amb un cert ressò en la seva estrena al Festival de Perelada, però que a dia d’avui més aviat satura, impedeix, mareja i embruta (sobretot això!) una música i un argument que convenientment actualitzats encara donarien joc.

I és el problema de les provocacions: perquè no és qui vol, sinó qui pot aquell que les fa.

Amb aquest panorama, esperàvem una salvació de la mà dels cantants, que dissortadament en la funció d’aquest dia no va arribar. Meravellosa excepció feta de la mà de la Maria Bayo ( a més dels cors, és clar) en el rol de Micaela, amb una força interpretativa i veu clara, precisa i segura, jugant bastant bé amb un don José (Brandon Jovanovich), no perfecte, però de segur que molt més lluït que la Carmen (Jossie Pérez) antipassió amb què va despatxar el seu paper l’artista principal.

Haurem d’esperar, em penso, a que vinguin temps menys simplificadors per entendre que la passió humana no és cosa (només) de contrabandistes. Però sobretot per comprendre que l’escenografia és part de l’obra i no una imatge sense sentit.