El ball

Teatre Nacional de Catalunya
El ball d’Irène Némirovsky, 16/XII/2009
Versió de Sergi Belbel, amb Anna Lizaran, Sol Picó i Francesca Piñón

Les petites venjances familiars, pel que tenen d’acte creatiu, són en la base de la constitució de la identitat de la persona. L’adolescent de l'obra (brutalment i desmanegadament meravellosa Sol Picó), coneix a la perfecció la matèria constitutiva dels anhels i somnis de sa mare, perquè comparteix amb ella el mateix desig d’agradar i ser estimada que tota persona experimenta en aquella etapa, o encara més enllà si les expectatives no han estat complertes. Unes vanes esperances que són el mirall on la mare (una Anna Lizaran desbordant) esclata la seva frustració per un passat que espera retrobar ara que les tornes de la situació econòmica familiar han canviat.

Però no es construeix sobre entarimats de fusta cap bastida prou resistent com per protegir-nos dels ínfims i sobresaturats impulsos de venjança acumulats en una infantesa mancada d’estimació. Ni tampoc pots esperar la placidesa de les aigües sobre una vida de parella marcada eternament per la frustració de voler el que no tens. ¡Quantes històries ínfimes podrien omplir aquest bloc amb aquests mals arguments!

Per això la venjança familiar, més enllà de trair el pou sense fons de la malmesa confiança, esdevé acte creatiu pel que té d’alliberament de les cadenes simbòliques i reals (cadascú a la seva manera) amb la que bastim, a voltes, penosament els nostres dies.

L’altre, qui mira (nosaltres espectadors) o qualsevol àrbitre o jutge (la actriu Francesca Piñón, molt més que un complement!) som peça clau en tota aquesta història de traïcions. Perquè molt sovint des de la mirada de l’estrany es determina el nou futur i qui sap, també, si les noves ambicions i, finalment, les petites venjances familiars que resten per esdevenir.