Interpretació Amanda Rubio, Julia Sanz, Tanit Cobas i Jerónimo Ruiz
Mercat de les Flors, 4 de febrer de 2022
Publicat a El Temps de les Arts
©Tristán Pérez-Martín
Cadira i ballarí
“Caos_meditativo” de Javier Guerrero s’endinsa en el sempre complex procés creatiu. Pot semblar una obvietat, però és necessari recordar aquí que entre l’aplaudiment de l’última funció i el de l’estrena de la següent obra, hi ha un silenci clamorós que percudeix insistentment en el cap de l’artista. Aquesta intimitat és compartida per quatre ballarins que ens transporten a la quotidianitat dels objectes: cadires, taules, una televisió i tot d’idees que s’entrecreuen de manera dispersa. Com si es tractés del menjador de casa. En aquest punt, el paper dels referents és clau per entendre de quina manera es construeix una nova producció. En dansa, omplint d’imatges físiques un imaginari intangible. A la recerca d’alguna cosa que, fet i fet, no és res més que un artefacte simbòlic, on el pacte entre qui observa i el moviment dels intèrprets, omple de significat el buit temporal i espacial de la representació. I en aquest punt és molt pertinent la relació entre les idees de Peter Brook i el Mercat de les Flors: l’espai que millor representa l’oportunitat d’omplir de sentit la immensitat, segons el seu criteri.
Alguns dels recursos de l’obra resulten una mica insistents, com ara la projecció d’aquelles idees en una paret blanca de fons que cobreix l’arquitectura clàssica de la sala gran. O també les entrades i sortides contínues dels intèrprets, que s’allargassen en excés, sense interactuar mai entre ells, traginant amunt i avall tots els objectes, provocant sorolls i incomoditats vàries en aquell gran silenci creatiu. Es transmet amb intensitat la idea de caos; la soledat del creador; la profunditat de la meditació; i l’encontre amb un mateix, però s’acusa una coreografia que s’hagués pogut fer més evident. No pas perquè falti moviment, que al capdavall és l’essència del llenguatge que empren, sinó perquè en reflectir aquells moments inicials d’una nova construcció coreogràfica, es presenta sense un fil de continuïtat clar.
Manllevant les paraules de Deleuze, citades a la peça, l’art és un acte de resistència. I cap referent millor per a Javier Guerrero que l’extraordinària escena de “Happy Together” de Wong Kar-Wai on els protagonistes (per fi) ballen un tango a la cuina de casa. Un fragment del film que només es presenta fugaçment, remetent l’espectador a la seva particular capacitat d’imaginar significats o de rememorar experiències. Un recurs brillant que resumeix perfectament la principal intenció de la peça: el viatge des de la intimitat del desordre, cap a la construcció de l’efímer. Que no és cap altra que la substància principal d’un espectacle de dansa (i de la vida).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada