Perpetua Felicidá

Iniciativa sexual femenina
Antic teatre, 8 de juliol de 2021
Festival Grec

Imatge de promoció de la companyia

Sadisme

Les connexions entre el cristianisme i algunes pràctiques de la cultura BDSM són una evidència que resulta tant molesta per a aquella religió, com històrica per als subjectes que les gaudeixen. Referenciar el Marquès de Sade és només la pedra angular d’una tradició que s’escampa en paral·lel a l’enaltiment de la tortura i l’acceptació del suplici com a forma d’aproximació al paradís. Ni una ni l’altra s’escapen de la iconografia clàssica on l’anell sembla gaudir d’aquell trànsit dolorós cap a una nova vida que es promet en plenitud.

Iniciativa sexual femenina es fixa en algunes de les dones que van passar per aquelles experiències traumàtiques. Les convoca a escena, amb un recurs que resulta complicat: una mena de cant, que podria simular el gregorià, en què fan un relat circumstancial, difícil de seguir. Una observació: Eulàlia de Barcelona, la “copatrona” de la ciutat, hauria de presidir aquell llistat. Dotze vegades torturada, es pot resseguir pel barri antic diferents espais suposadament relacionats amb aquells fets. Sigui del tot cert o només una recreació fantàstica, una demostració dels lligams entre cultura popular i dolor.

Elisa Keisanen, Cristina Morales i Élise Moreau, les compromeses performers d’aquest singular grup, van tenir ocasió de demostrar-nos que no tenen límit a l’hora d’acompanyar-nos a la recerca d’una expressivitat que ben bé podria prendre el nom de verista. No és només una qüestió de desinhibició, com explicava en la crítica del seu primer espectacle: "Catalina". És una necessitat d’aclariment, de focalització precisa d’allò que estan parlant. Per això que “Perpetua Felicitá” esdevé gairebé una masmorra mental. De colors llampants, això sí. Amb algunes escenes que poden resultar lleugerament incòmodes, però no absurdes ni “gores”. Tot i que sembla que s’han amansit una mica. Això, d’entrada, no és bo ni dolent. Només una constatació.

En tot cas, l’estructura i les diverses escenes de l’obra no deixen indiferents. És ben bé que no practiquen la provocació, la viuen. La seva principal virtut. Ara bé: queda poc clar en aquesta nova composició si és el feminisme, o la sexualitat dissident, o només la iniciativa la que destaca. I això és un problema que pot despistar l’espectador poc entrenat.

JORDI SORA i DOMENJÓ