Fundació Miró, 14 de juliol de 2018
Festival Grec de Barcelona
 |
| © Alfred Mauve |
El temps que no passa
Les intervencions de dansa en espais singulars són un exemple de reformulació de la pròpia disciplina i un reclam infal·lible per a tota mena de públic. D'una banda facilita la connexió, en el capítol del significat, perquè es contextualitza en un entorn determinat; i de l'altra són una manera assequible d'atansament a la disciplina. Un exemple s'ha pogut veure en el pati nord de la Fundació Miró de Barcelona, on es troba la maqueta de l'escultura Lluna, sol i una estrella (1968). Oguri i Andrés Corchero hi han firmat un capítol nou del seu projecte de creació contínua que des del 2012 desenvolupen. L'últim cop que s'ha vist a la ciutat va tenir lloc al Pavelló Mies Van der Rohe de Barcelona, dins del Grec 2013.
Per bé que parteixen d'una mateixa línia d'investigació, es tracta d'intervencions diferents cada cop. Aquí amb la música en directe de Nuno Rebelo, una aportació essencial per a l'obra: guitarra experimental i percussions apagades actuen de tercer personatge, quasi de mirada contemplativa a una retrobada (després del anys treballant junts al Japó) des de la qual es resumeix un plaer compartit: la vida compartida. I en tots els casos, un mateix cel és el context d'aquest dibuix entre nostàlgic i apassionat; divertit i casual de dos (o més, cadascú de nosaltres) i la lluna, el sol i les estrelles.
Alguns dels elements en escena són comuns a l'anterior ocasió: les cadires, les pedres i l'aigua que els remulla els peus, per exemple. Filen prim amb una tradició, l'oriental, des de la qual Corchero ha volgut fixar una nova manera d'entendre el fet artístic. Una calma contagiosa, eixordadora, un acte de la voluntat a través del qual parar compte, fixar-nos amb atenció en un món farcit de rapidesa i desatenció a les veritats. L'espai on han tingut lloc les representacions, amb la ciutat de Barcelona al fons i la posta de sol, han accentuat encara més una intencionada esperança que l'obra s'esforça a transmetre: impossible no confiar en algú altre, justament perquè allà on tot és imprescindible, el temps fa la impressió que no passa al seu costat.
L'eternitat deu ser alguna cosa semblant a aquesta hora ballada.
 |
| © Alfred Mauve |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada