Moaré

Direcció i coreografia: Ariadna Montfort
Sala Hiroshima, 27 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

Ariadna Montfort 

Entre sentit i significat 

Segona convocatòria del Premi de Dansa de l'Institut del Teatre: una ocasió per descobrir talent i donar-los un primer impuls professional. L'oportunitat d'estrenar al Festival Grec de Barcelona és un exemple reeixit de col·laboració entre organismes públics i segur que és un repte formatiu ben estimulant. Enguany la seleccionada ha estat Ariadna Montfort. 

Magnífics els intèrprets, al capdavant Àngela Boix: enèrgica i resolutiva, impregnant el seu personatge de tensió dramàtica. Els quatre amb amplia experiència internacional després dels estudis a Barcelona: Rober Gómez i Ioseba Yerro avesats a un moviment d'accent nord-europeu, precís i circumstancial; i Blanca Tolsà amb una presència magnètica i gest profund. La coreografia suma aquests bagatges, sobre la idea de Montfort, i resulta una amalgama d'imatges creatives interessants: més un calidoscopi de possibilitats que un conjunt uniforme, però en tots els casos es treu un bon profit de les capacitats. 

Hi ha música en directe, que sempre reclamem en els espectacles de dansa, a càrrec del grup Volans: enèrgics i compromesos. Demanen la seva quota de protagonisme i acaben participant del dinamisme de l'espectacle, particularment en un duel interpretatiu amb el guitarra Hug Bonet. La bateria de Lluís Campos marca ritme i el baix d'Eduard Roselló, la gravetat que precisa la proposta. 

Excel·lent il·luminació que al programa de mà diu que és d'Alvaro Frutos; i espai escènic ideal, un altre cop d'Ariadna Montfort: faciliten nitidesa i el suport necessaris. I el vestuari d'Adriana Parra s'ajusta a les necessitats de dramatúrgia, per bé que fora de les escenes de l'intercanvi que fan els ballarins de la seva roba, no aporta més. 

I doncs? La tècnica i originalitat assegurades. De fet per sobre de la mitjana habitual. Només una excepció, important: la narrativa. Què volien explicar? Bé: és igual, que tenim assolida la bretxa sentit i significat en dansa contemporània. Preguntem-ho a l'inrevés: que ens pot suggerir? Perquè la distància entre allò que s'explica en les intencions de la peça i el resultat final és molt gran. I des d'aquesta banda, es percep una complexitat enorme, però és impossible de destriar-ne les capes: trames superposades que, al contrari de l'efecte Moaré que hi dona títol, no permeten generar el tercer patró anhelat.