Five easy pieces

Milo Rau
Intèrprets: Rachel Dedain / Maurice Leerman / Pepijn Loobuyck / Willem Loobuyck / Polly Persyn / Peter Seynaeve / Elle Liza Tayou / Winne Vanacker
Teatre Lliure, 13 d'abril de 2017

Vidre esberlat

Molt s'ha parlat els darrers temps de la bombolla protectora en la qual eduquem els infants. Una de les conseqüències, segons expliquen alguns experts, és l'escassa resiliència a la frustració. L'esforç per allunyar-los de situacions de patiment és una constant des de la família a les institucions educatives. S'hi actua tan fermament en aquest sentit, que ni se'ns passa pel cap que el dolor té moltes expressions, no només la física. Una d'elles, com queda compromesa la seva capacitat de comprensió davant de la violència.

El cert és que no hi ha cap menor que no estigui sotmès a centenars d'imatges d'horror cada dia. I encara pendents de saber ben bé les conseqüències que tindrà l'accés habitual a la informació, via internet i les xarxes socials per exemple. Ni els filtres parentals més estrictes poden evitar que repetidament quedin impactats per aquesta constant humana que acompanya l'espècie des dels albors de la història. La crueltat no és quelcom instal·lat ens les ments humanes com si d'un virus es tractés. Al contrari: és una potencialitat individual que maldem per allunyar civilitzadament.

La ficció literària, teatral, artística en general, ha abordat moltes vegades la qüestió. La seva virtut, i alhora principal dificultat, és que actua com a mirall. Aquest és l'efecte simbòlic que exerceix sobre l'espectador: contemplem, sabedors que tot plegat és només una (re)presentació. 

El director suís Milo Rau ha fet un salt. A l'escenari, set infants parlen del violador i assassí de nens Marc Dutroux, conegut cas que sacsejà Bèlgica i el món sencer a finals dels anys 90 del segle passat. Tot assajant, simulant un càsting i les cinc petites peces fàcils per aprendre a fer d'actors amb què Peter Seynaeve, en el rol de director de l'obra, van endinsant-los en una matèria tan difícil com necessària: què en fem de la violència quan aquesta ha esberlat el vidre que separa la pantalla de la realitat? Pensem-hi bé: el cinema, els vídeo-jocs, les xarxes socials, el noticiari mentre dinem... N'hi ha arreu, d'una intensitat insuportable, en una barreja inaudita entre realitat i ficció.

Five easy pieces és un abordatge possible. Radical. Impecable. Ofegant. A contracorrent. Necessari perquè posa en el centre de la discussió una incomoditat difícil de saltar: conviure amb la barbàrie. Eduquem en uns valors compartits, però sabem amb certesa que no són respectats arreu ni pel conjunt de la humanitat. I que els nostres fills tenen un accés il·limitat a les imatges que produeixen i que manipulem, canviem, gestionem de mil maneres perquè esdevinguin el relat que ens convé.

Qui els protegirà de la realitat si de fet no sabem quina és?