Nicht Schlafen

Alain Platel / Les Ballets C de la B
5 de novembre de 2016, Teatre Municipal de Girona
Temporada Alta

© Chris van der Burght

Coreografia fúnebre 

Qui juga a la desesperança, acaba arrossegat pel sentit tràgic. No pel dolor o la pena, les seves manifestacions superficials. Tampoc per una història circular de desastres i injustícies, constants de la humanitat. Sinó per una qüestió més insondable: la vida i la mort, el moviment o el no-res, com a condició de possibilitat. El cos, per tant, com a espai receptacle, envàs efímer, substància i intangibilitat alhora des del qual es viu, es recrea, es pensa o s'imagina aquell miracle incomprensible.

Alain Platel fa temps que és en aquesta recerca. A Coup Fatal (2014) al volant de les atrocitats comeses a l'antiga colònia del Congo o a Tauberbach (2013) posant en evidència la fina línia que ens separa de la malaltia mental. Però en les seves col·laboracions amb altres artistes també podem resseguir aquell interès: és el cas de Gardenia (2010), on tres antigues dives del transformisme veuen com es tanca el cabaret on hi han treballat tota la vida, situat a Barcelona per cert, entre la nostàlgia i un futur incert.

Un cos pensant, situat en mig d'una situació concreta: la guerra, la bogeria, el final d'una etapa. A Nicht Schlafen rememorant un temps de creativitat artística desbordant, antítesi de la primera barbàrie del segle XX: la Gran Guerra. La consagració de la primavera (1913), estrenada a París només un mesos abans del conflicte, fou l'acta fundacional d'una era liquidada: la mort (per fi). La del ballet. I l'anunci d'alguna cosa nova que esdevindria dansa.

Cal recordar en aquest punt que les coreografies Les Ballets C de la B són sempre corals. Es demana als ballarins, en processos sovint bastant llargs, que hi aportin elements de significació. Segurament per això, en el repertori de la companyia, aquesta és l'obra més complexa des del punt de vista del moviment. Si tot plegat per a Alain Platel, com ell mateix explica sempre, és una excusa per parlar de la contemporaneïtat, quin moment històric millor que aquell per les similituds amb l'actual: ens diem que mai havíem estat tan perduts. Però no és així: només cal rememorar el malestar de Gustav Malher amb l'escassa recepció de les seves obres en vida: “el meu moment arribarà” va profetitzar.

De manera que el repertori de Nicht Schlafen està carregat de vida i de mort. Com ho són els cants fúnebres: un autèntic rèquiem, una missa de difunts laica, repleta de desesperança emocional que té en el dolor la seva manifestació, que és contrària a l'essència del moviment i que es desplega des del gest desbordat per la incomprensió de la constant que ocupa la història de la humanitat.

Surt tan de dins, exploren els seus ballarins de manera tan apropiada tot allò, que es mouen amb la cadència de la mort.

© Chris van der Burght