Writing Ground / Biophony

Alonzo King Lines Ballet
Teatre Grec, 15/07/16
FESTIVAL GREC DE BARCELONA

la companyia escalfant

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Espiritualitat corporal

Amb cossos que s'eleven amb braços i cames en actitud reverent, la companyia nord-americana saludava al públic en la seva primera visita a Barcelona. Escalfaven mentre cadascú ocupava el seu seient, com en un acte de continuïtat entre les vides civils dels nombrosos espectadors que ocupaven el Teatre Grec i un invisible fil que a tots ens relliga: un anhel de transcendència que la música sagrada de diferents tradicions religioses s'encarregaria de subratllar en la primera peça del repertori: Writing Ground.

Es tracta d'una variada, intel·ligent, polida, mesurada i perfecta coreografia d'Alonzo King, estrenada a Mònaco el 2010 sota l'empara de Jean-Christophe Maillot, director artístic de Les Ballets de Monte-Carlo. De fet és possible dibuixar una línia de correspondència entre el treball de l'afamat coreògraf francès i el d'aquesta companyia: sobre la base del classicisme, una complexa xarxa en construcció de tot un seguit de recursos expressius que es vinculen, alhora que trenquen, amb aquella tradició. Reinventors tots dos, són el millor exemple de com la tècnica exemplar d'un elenc de ballarins profusament perfeccionistes, aritmèticament depurats, amb una preparació física de magnitud, casa perfectament amb la recerca d'actualitzacions simbòliques i escenogràfiques per fer possible el miracle tantes vegades desitjat pels afeccionats: sense renunciar a la tradició, transformar-la i atansar-la a la mirada contemporània.

Amb duos i solos de gran impacte visual, on es combina molt bé el treball de terra amb aquella elevació sistèmica, espiritual i transcendent des de la qual fixen una interpretació sobre l'escriptor irlandès Colum McCann, juguen amb la idea de columna vertebral (a partir del seu nom) com per significar allò que relliga l'home a la seva existència terrenal i alhora l'empeny en la recerca d'alguna cosa més. Són moltes les imatges i els moments que la peça ofereix en aquest sentit, però assenyalar com a mínim el duo entre els dos ballarins principals (de pell negra i blanca respectivament) i el contrast que això genera en la mirada; i un quintet, quasi en el terç final de la peça, on ella està empresonada en un cos, els peus del qual controlen els altres ballarins.

I si la varietat coreogràfica de la primera obra és el tret definitori, no passa el mateix amb Biophony: una col·laboració amb l'artista Kause dedicat als paisatges sonors naturals. És ben cert que la capacitat evocadora d'aquesta segona part és enorme, i que novament l'aigua i el xàfec podem dir que són els grans protagonistes del Grec 2016. I també que la interpretació dels ballarins segueix sent de gran nivell, si és que no millora. Però entra en una repetició indefinida de suggeriments, sense novetats i girs com havia passat en la primera peça, que la situen un parell d'esgraons molt per sota de la que probablement és la més destacada composició que s'han vist a Barcelona els darrers anys.