Return to absence

Arcane Collective

Boaz Barkan, Andrés Corchero, Paul Chavez, Moses Hacmon, Oguri i Morleigh Steinberg

Sala Hiroshima, 01/07/2016

GREC FESTIVAL DE BARCELONA

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Ballant Beckett

Probablement les obres de Samuel Beckett siguin de les més ballarines de la història de la literatura. No pas perquè els seus personatges es vegin forçats a executar complexos moviments sobre l'escenari. Més aviat el contrari: hi ha una actitud estàtica expressament buscada, una sorpresa fenomenològica davant del sentit de la vida i el seu argument, que l'autor irlandès resol molt sovint des de la gestualitat continguda, posant l'accent en la precisió del text i empenyent l'actor a una expressivitat que és més de context que no pas circumstancial. Perquè l'obra de Beckett és, en sentit fort, una perpetració en la fondària de la condició humana, on el gest és una contradicció en sí mateix, doncs la mateixa constatació d'éssers liminars, efímers i irresolubles provoca una reacció de moviment des de dins, en les profunditats del pensament, i en direcció a l'exterior. Ell expressava molt bé aquesta dicotomia: “Primer és ballar, després pensar”. Precisament per això els seus textos són una invitació imparable a dansar (d'acord: tan mentalment com es vulgui) doncs les referències contextuals són d'una gran limitació, descoratjadores, fins a un punt tristes, i just per això la necessitat que provoca en l'espectador és la fugida, el gest actiu, la imatge generadora de sentit, la traducció en idees que, de nou i en espiral, surten des de l'interior i s'expressen en el joc social.

Andrés Corchero ha abordat en altres ocasions aquesta qüestió. I ara amb la connivència d'Arcane Collective, desgranen algunes d'aquelles contradiccions a través de la trilogia que més valorava el propi Beckett: Molloy, Malone mor i L'innominable. El japonès Oguri, refinat i introspectiu en el seu gest ballat; i l'elegància fosca de Morleigh Steinberg, fundadors del col·lectiu el 2011 a Califòrnia; col·laborant amb qui probablement és el ballarí, coreògraf i performer més abstracte de casa nostra. L'escenografia de Moses Hacmon és el quart personatge, una mena de cortina amb rugositats pètries que recorda indubtablement l'espai perdut de Tot esperant Godot.

Però és clar: obrir un llibre per la pàgina 46 o la 72 i llegir-ne un fragment, dóna flaire però és insignificant. Pot permetre un cert atansament al to, l'estil, la manera com l'autor planteja el joc, però és realment difícil que es pugui abordar així algú com Beckett. I encara pitjor: podríem topar amb un d'aquells paràgrafs incomprensibles, del tot descontextualitzats no només en el conjunt de l'obra, també de la mirada pròpia del lector. I en aquest punt no faríem altra cosa que prejutjar un inabastable. Perquè cada composició d'aquest particular escriptor no és una imatge que pren moviment sobre l'escenari, sinó un desplegament de gestos imaginables o no, de coreografies del pensament, que Return to absence simplifica per facilitar-ne l'abordatge, i aquesta és la seva principal virtut; però alhora obliga a una mirada fragmentada, perdent així els mil matisos a què donaria lloc si un dia ens asseiem sense presses, comencem per la plana 1 i ens prometem no deixar de pensar mentre ballem amb les seves paraules.