Barbarians

Hofesh Shechter Company

Mercat de les Flors, 4 de febrer de 2016

L'art de l'amor

La destresa consisteix en fer bones preguntes i no pas en respondre-les. Ja ho sabem d'antic que l'amor és un inabastable per al raonament i just per això mateix cal recercar ben endins, allunyats de les fórmules ad hoc, i acceptar la indigència des de la qual abordem la qüestió. Una bona interrogació obre sempre un camp il·limitat a l'expressió, i l'art se'n beneficia perquè troba l'espai suficient on manifestar-se, sense lligams que l'encotillin. I el resultat, naturalment, no podria ser un altre que una nova bateria de dubtes: l'única autèntica i genuïna funció del pensament.

Sembla que Hofesh Shechter s'ha retrobat parcialment amb el mètode i en un període que abasta des del novembre de 2014 al juliol de 2015, en plena crisi dels quaranta com mig insinua en la veu en off de la primera peça, ha coreografiat un tríptic amb un desplegament desigual però sempre fascinant des del qual llença cap al públic una singular invitació per acompanyar-lo en aquell procés de dubte al voltant de les relacions humanes: la intimitat, la passió i la banalització. Tres creacions que entrelliga, com és habitual en ell, amb un sentit de circularitat amb què clou la tercera part.

the barbarians in love és l'arrancada contundent i desfermada que qualsevol espera de la companyia anglesa. Amb un protagonista d'excepció: el joc de llums de Lawrie McLemman. És una declaració de principis que el mateix Hofesh s'encarrega d'explicar: “no sé què us hauré de dir sobre tot plegat”. La millor manera d'acceptar el caos en el qual qualsevol s'endinsa quan s'enamora. Aquesta manera de despullar la pròpia inseguretat, d'obrir en canal les emocions, queda senyalada en la gesticulació nerviosa, impetuosa dels sis ballarins, enèrgica i translúcida d'una inquietud essencial des de la qual ens parla el coreògraf. És el fragment més fàcil de reconèixer de la dansa lluminosa i obscura alhora del grup: aquella forma tan particular d'aprofundir en la matèria desesperada des de la contundència del cos desbordat de moviment. Aquest contrast entre la simplicitat de la pregunta i la complexitat de la reacció de la frase coreogràfica és justament l'espai de manifestació de l'artista.

tHE bAD: resulta incòmode l'espera de vint minuts per tal que els ballarins puguin enfundar-se un vestit daurat i es justifica també perquè les tres peces presentades no tenen una solució de continuïtat clara: el joc consisteix en seguir interpel·lant i en la segona part toca el torn a la qüestió de la passió. És aquí on Hofesh madura un estil preciosista i delicat. Despullada de complexitat dramatúrgica, la coreografia remou ben endins en les entranyes del misteri. De gran dificultat tècnica per als cinc ballarins que la protagonitzen, amb salts narratius i potser més llarga del necessari, és la més rica en diversitat gestual i apunta noves vies de manifestació, maneres de compondre els quadres de grup que és probable estiguin inaugurant una nova etapa creativa: caldrà veure-ho en futures produccions. En tot cas es tracta de la confirmació que la mirada s'obre a l'exterior des de la foscor i no a l'inrevés: ens responem perquè dubtem.

two completely different angles of the same fucking thing clou la vetllada. Tot massa evident: se li escapa de les mans. Ni la música atronadora -potser no tant com en obres anteriors-, ni allò que s'explica, ni la interessant combinació de vestuaris representant les tres peces, aguanten el gir: aquí s'afirmen coses, sobre la banalització de l'amor. I això traeix el sentit del conjunt. Es perd la màgia. No interroga. Fa fora l'espectador del joc: guanya el particular punt de vista de Hofesh Shechter. Segurament el compartim. Però és una llàstima perquè no és generador de preguntes essencials sinó de posicionaments. I com era d'esperar, el seu art queda ressentit quan cau en aquesta simplificació.