Los cuerpos

Ramiro Cortez i Federico Fortán
Poliesportiu Municial, Fira Tàrrega

13 de setembre de 2015

Anatomia espartana

Crítica publicada al portal Recomana.cat

Mínim tres nivells d'anàlisi permet aquesta peça dels argentins Ramiro Cortez i Federico Fortán, convertida en una de les sorpreses de Fira Tàrrega 2015: la del gest i el moviment, situada molt proper a l'excel·lència; la de l'estructura de l'obra, on algunes puntualitzacions es poden fer; i la sempre controvertida del sentit i significat d'aquest duo masculí ple de bellesa i força expressiva. Anem poc a poc:

S'està posant cada dia més difícil la classificació en els espectacles de dansa. Prèviament a la funció i només amb el material de difusió semblava que Los cuerpos formés part d'aquesta àmplia experiència que sota el nom de "dansa física" aplega tot un conjunt de tècniques i recursos del moviment, sovint erròniament relacionats amb una certa fortalesa física i tensió corporal. Seria més encertat parlar de 'dansa potencial' per englobar altes propostes, com aquesta, que es desplega molt freqüentment amb aquell instrumental. Però que no renuncia, i aquí rau la sorpresa, a establir un contacte entre els dos protagonistes que beu més de la improvisació i les estratègies expressives conegudes per "contact danse". La veritat és que tampoc resulta imprescindible aturar-se massa en aquestes consideracions, però una contextualització en aquest sentit permet afinar millor el judici. Doncs bé: sigui perquè hi ha aquella intencionada barreja d'estils, sigui precisament perquè això fa impossible el domini absolut d'ambdós llenguatges, una de les primeres consideracions sobre l'obra ens porta a la conclusió que la brillantor amb què defensen en l'hora de durada aquest espectacle és quasi excel·lent. Això per sí sol no defensa uns obra de dansa, perquè de magnífics intèrprets és ple, però sí que garanteix un primer punt de partida del tot necessari.

En el segon nivell d'anàlisi és on algunes objeccions es pot fer a Los cuerpos. No pas per disminuir la seva vàlua, sinó com a mesura d'estímul cap a aquests joves i talentosos ballarins. Saber acabar és tan important com allò que s'explica. I hi ha un moment en què tothom coincideix que l'obra ha finalitzat. Fins i tot s'explicava pels cercles de Fira Tàrrega que en la primera representació el públic va arrencar a aplaudir. Podria tractar-se, naturalment, d'un malentès o una petita precipitació sense més importància. El cas és que els últims minuts (estem parlant d'un màxim d'un quart d'hora) i després d'aquella pausa, la història resulta reiterativa, innecessàriament repetitiva. I això, en una peça d'un durada aproximada d'una hora, resulta un greu inconvenient perquè queda impugnada en pràcticament una quarta part.

Finalment, des de la perspectiva de l'anàlisi del sentit i el significat, justificar el títol d'aquesta crítica: 'Anatomia espartana". Dos homes, amb els seus cossos com a instrument silenciós de comunicació, el llenguatge viril i una bellesa clàssica en les formes i el gest, remeten fàcilment a aquella ciutat dels antics grecs: un fortí militar exclusiu per a soldats i on les pràctiques sexuals (alerta no confondre amb l'homosexualitat, concepte aquest molt posterior) fluctuen entre pulsió d'encontre i llunyania; aproximació i rebuig; desig, poder, passió... aspectes tots ells que ens han arribat a través d'alguns textos clàssics. No és descartable que alguna persona del públic pugui sentir-se identificat encara ara amb aquesta descripció, però sembla més un conte, una història o un record d'altres temps, que una realitat observable els nostres dies. L'elecció d'aquesta temàtica és una opció artística d'aquests brillants ballarins (res a objectar), però pot resultar estranya a la mirada de molts i fins i tot més pròpia d'unes circumstàncies arcaiques i poc atractives als nostres ulls. Només la utilització de les màscares de cavalls amb què comença i es clou l'obra dóna pistes per a situar-se en un context com aquell. Però no estic segur si això és suficient. De manera que si en la dramatúrgia no es clarifica millor aquest extrem, correm el perill de perdre el punt de vista des del qual gaudir de la peça. Per això tants comentaris es demanaven: és homoeròtica aquesta peça? Alguna cosa així com intentar escatir la relació dels cossos amb la història en un curset d'una hora de durada, sense clarificar de quin segle parlem.