The show must go on

Mercat de les Flors, 8 de maig de 2015

Creació: Jérôme Bel

Intèrprets locals: Cristina García, Eva Selma, Gemma Charines, Gemma Polo, Godlive Lawani, Joel Guardeño, José Carlos López Manso, Junyi Sun, Koldo Arostegui, Maria Dolors López García, Marina Martínez, Núria Gràcia, Oriol Escursell, Pau Quero, Sara Hernández, Urska Sekirnik, Ventura Garriga, Yehua Chen, Youssef Ait Bahadou, Fran Blanes

Una de les línies de programació de la temporada 2014-15 del Mercat de les Flors ha permès rescatar algunes obres que s'han guanyat un espai en la història de la dansa contemporània. Així vam gaudir de What de body does not remember de Wim Vandekeybus /Última vez i es va tornar a presentar a la ciutat Ölelés de Jordi Cortés i Damián Muñoz. Ara bé: un cosa és el (merescut) record i reconeixement i una molt diferent convertir-ho en els imprescindibles de la història.

No ens cal un cànon de dansa contemporània

Amb intèrprets locals, molt d'ells amateurs, tanca aquesta particular temporada revival del Mercat de les Flors amb The show must go on de Jérôme Bel. Es tracta d'una interessant reflexió al voltant del paper de la mirada en la dansa. A través del joc entre la música i els ballarins, on hi participa activament en la versió barcelonina el Dj Marc Ases, es traspassa el límit estricte de la representació perquè sigui l'espectador (emancipat?) qui doti de sentit les escenes que es van produint amb música de Leonard Berstein, John Lennon o Mark Knopfler, entre altres. Gran èxits d'ençà els anys 60, des de música de cinema fins al rock, passant pel pop i la de discoteca. El llistat és tan conegut, com tòpic. I la insistència en fer sentir la cançó sencera en cada ocasió, satura de repetició la intenció de l'experiment. Tots ballem en el nostre cap. O encara millor: és en el nostre interior on dansem. Una evidència que si bé té força de titular, a la pràctica resulta buida de contingut en l'hora i mitja que dura l'espectacle.

Potser el més destacable de tot plegat rau en l'entusiasme dels 20 actors / ballarins / performers / estàtues humanes que de tota edat i condició omplen de felicitat i convenciment aquest experiment. Són els mediadors entre aquell sentit que es vol inexistent (fal·làcia, perquè ja hem dit que Jérôme Bel té una intencionalitat clara) i el (lliure?) significat que tant ells, com els observadors, hem de donar a la peça (novament un impossible, perquè l'impuls direccional de tot plegat és absolutament inqüestionable). Actuen al servei de la manipulació creadora de la proposta. I ho fan contagiant entusiasme.

La resta és conegut: creada el 2001, The show must go on és història viva de la dansa contemporània. Res a objectar: en aquell llunyà inici de segle tot era diferent. Però la fletxa del temps és inapel·lable i cada dia que passa -en les arts del moviment- és una partícula accelerada de caràcter efímer i circumstancial. Tenim l'opció d'aturar-nos per gaudir una estona del record. Ens podem autoafirmar com a éssers de memòria escènica i enyorats vespres de discoteca, en aquest cas. O podem simplement acceptar que qualsevol temps passat no tornarà mai. És una elecció: tota opció és vàlida. Ara bé: confondre record amb necessitat; o elevar-lo a la categoria d'imprescindible és senzillament una impostura. Com ho és intentar crear un cànon en dansa contemporània quan aquesta, per naturalesa, és art conjugat en present.

-----------
PD: unes hores després de publicar aquesta crítica mantenia un petit debat a Twitter molt interessant amb un dels lectors: m'encanta quan això passa!