Medea

La companyia Thomas Noone Dance ha estrenat al Mercat de les Flors una versió audaç de la Medea d'Eurípides. Lluny de traslladar el text al seu llenguatge físic de dansa, han perfilat una lectura elegant i estilitzada que en res s'oposa al sentit tràgic de l'obra original. Fins al 15 de febrer.

Des de la distància

L'experiència de la tragèdia dels antics grecs resulta un incommensurable al món contemporani. Una de les raons té a veure amb la noció de cos. L'era moderna va catalogar, seccionar i interrogar sobre la naturalesa constitutiva de la realitat física. Aquells arquetips, que no pas personatges, que es representaven amb una màscara i que en sentit etimològic significa “persona”, al teatre van passar a "corporitzar-se", amb la pretensió de convertir l'intèrpret en subjecte tràgic. El fenomen es va fer especialment intents quan la dansa va començar a abordar aquells antics textos, des la posició de control privilegiada i específica que té sobre l'organisme i el moviment. Cap altra de les arts escèniques percudeix amb tanta intensitat sobre el caràcter efímer, feble i inestable del propi cos. I emprant la comunicació dinàmica del gest representat. Una paradoxa insalvable si recordem que l'antiga tragèdia tenia un marcat caràcter estàtic sobre l'escenari. El resultat de tot plegat no sempre ha estat gaire reeixit. I tanmateix s'hi ha insistit una vegada i una altra. Probablement per la dificultat que comporta. A voltes, potser, pel caràcter obstinat dels seus artistes. La companyia Thomas Noone Dance també ha volgut fer aquesta arriscada aposta i presenta Medea d'Eurípides al Mercat de les Flors amb un ampli calendari de sessions: així que no hi ha excusa per veure'n el resultat.

Per superar el repte han trobat una intel·ligent i audaç línia de fuga. Lluny d'enfrontar-se amb el sentit tràgic, pedra angular però alhora fissura cultural inabastable, opten per dues operacions que poden semblar que van en sentit contrari. L'encertada posada en escena s'encarrega de catalitzar ambdós extrems i el resultat és certament interessant.

La primera té a veure amb el llenguatge de la pròpia companyia. Respecte de la fisicalitat de la Thomas Noone Dance, que és habitualment un exigent gest coreogràfic de moviments en contraposició de cossos, es dulcifica per a l'ocasió, s'apaivaga, es fa menys violenta i és més subtil. La intensa foscor de la venjança de Medea no es perd, però només s'insinua. Gran encert! No seria possible només amb el gest i el moviment copsar el caràcter polièdric d'una dona que és alhora mil personatges femenins en el seu interior. I la companyia no pretén analitzar-la en sentit psicològic, sinó només dibuixar les seves accions. Novament amb solvència, amb un encertat dibuix de grup i la complexitat coreogràfica necessària que Thomas Noone i l'ajudant de direcció Nuria Martínez imposen, i que tots els ballarins presten, per bé que destaca l'elenc femení (Alba Barral, Karolina Szymura, Eleonora Tirabassi) per sobre dels nois (Javier G. Arozena, Jerónimo Forteza, Erik Regoli). Serà precisament per les múltiples lectures del personatge principal femení i a les quals no s'ha volgut renunciar.

Aquest aspecte té a veure també amb la segona opció perpetrada: el de la "corporització" del text. En absència de la paraula, el cos no pot pretendre dir res. Perquè tot el que pot fer és expressar el que sap. Que no és poc: doncs es troba en el cor de la mateixa tragèdia. Perquè si alguna cosa desconeixem d'aquella antiga tradició és precisament el seu caràcter catàrtic. Una altra d'aquelles experiències sobre la qual és més el misteri del seu significat que no pas el coneixement que dos mil cinc-cents anys després en tenim. Doncs bé: amb la mateixa senzillesa que aquesta companyia treballa incansablement per dur a terme el seu projecte artístic a la ciutat de Barcelona, limiten la seva textualitat a uns cossos que relaten codis indesxifrables, que mai no pretenen ser res més que significants oberts i on el públic (penso que tant els que coneixen la font directa del text, com els que només la saben per referència) poden projectar-hi els mil sentits de l'original, i rebre a canvi -com si d'un mirall es tractés- els reflexos que la intencionada escenografia blanca i nua, amb l'inestimable recurs tècnic de llums de Peter Lundin i la composició musical electrònica de Jim Pinchen, aporten al conjunt. Són el marc estàtic on el dinamisme dels ballarins transiten. I és aquí, just en aquesta operació d'inversió, on la tragèdia Medea de la companyia Thomas Noone Dance troba un punt de fuga des d'on permetre una lectura en clau dancística, en plena postmodernitat.