Tres peces conformaven el tercer programa del cicle #DansaAra que la Pedrera organitza fins a finals de novembre. Dijous 13 era el torn dels joves coreògrafs: una mostra de talent emergent, ple de vitalitat. La presentació a l'Auditori de la Casa Milà és una bona oportunitat per a ells: fa visible la seva feina i poden confrontar-la amb el parer del públic.
 |
| Barro - Daniel Fernández |
Joves ballen passió
Què mou a les noves generacions? En sentit literal: per què ballen? La passió? Sembla que hi ha un lligam indestriable entre les ànsies de dansar i el subjecte que opera aquella acció. No és que em sorprengui la resposta. És una confirmació de la vitalitat d'aquesta nova fornada de ballarins, tots ells en un moment o altre estudiants de l'Institut del Teatre. Però la passió, bé ens ho advertia Plató, és allò que fa créixer l’ànima per portar-nos cap a la contemplació de les idees. I en aquest procés de construcció encara hi són: mentre que la seva qualitat tècnica es dóna per descomptada, les peces presentades tenen alguns problemes de significació.
Memo de Paloma Muñoz, interpretada juntament amb Dario Barreto Damas. És una peça que exemplifica a la perfecció el que aquí diem. Són bons: ballen amb intensitat i demostren una gamma de colors amb la qual exploren al màxim les seves respectives potencialitats. Ella amb asseveració interpretativa; ell amb plasticitat física. Passió desbordada per a una idea massa simple: tot és mentida, ens diuen. Tot? Qualsevol que sigui testimoni del ball i connexió entre tots dos pot posar-ho en dubte.
Barro de Daniel Fernández i interpretat per Sara Colomino i Rina Murakami. La sensibilitat del cos i els seus sentits. L'entorn i les nostres relacions. La passió, al capdavall, ballada amb una caracterització singular: amb el fang com a protagonista, com per reforçar el caràcter efímer i transitori dels estats de l'ànima. Exemplificant duo de delicada execució: ballarines compenetrades i absortes en la seva gestualitat. Tècnica depurada, en una dramatúrgia quasi inapreciable.
Werner y el zapato de Maria García Vera i amb la direcció de Juan Pabro Miranda. És una mostra més d'aquest camí que van recorrent gràcies a les estades artístiques com les que el Graner – Centre del Moviment del Mercat de les Flors els ofereix. Farcida d'intencionalitat, amb un projecte narratiu intens i una presència personal forta, encara haurà d'aprofundir en la capacitat expressiva de Maria García Vera en el recitat. Tractant-se d'un solo, amb dansa i text, el nivell d'exigència és alt i contrasta en excés amb un gest que sap ballar amb determinació i eloqüència. No es tractava pas de la presentació de la peça sencera, sinó de fragments del treball en el qual està aprofundint. Així que haurem d'esperar a futures ocasions per copsar com la passió i el món de les idees conjuguen finalment.
La programació del cicle #DansaAra de la Pedrera segueix. Dimecres 19 és el torn d'un ballarí d'extensa i brillant carrera: Roberto Oliván. Us el recomanàvem a Núvol fa uns dies aquí.
Què mou a les noves generacions? En sentit literal: per què ballen? La passió? Sembla que hi ha un lligam indestriable entre les ànsies de dansar i el subjecte que opera aquella acció. No és que em sorprengui la resposta. És una confirmació de la vitalitat d'aquesta nova fornada de ballarins, tots ells en un moment o altre estudiants de l'Institut del Teatre. Però la passió, bé ens ho advertia Plató, és allò que fa créixer l’ànima per portar-nos cap a la contemplació de les idees. I en aquest procés de construcció encara hi són: mentre que la seva qualitat tècnica es dóna per descomptada, les peces presentades tenen alguns problemes de significació.
Memo de Paloma Muñoz, interpretada juntament amb Dario Barreto Damas. És una peça que exemplifica a la perfecció el que aquí diem. Són bons: ballen amb intensitat i demostren una gamma de colors amb la qual exploren al màxim les seves respectives potencialitats. Ella amb asseveració interpretativa; ell amb plasticitat física. Passió desbordada per a una idea massa simple: tot és mentida, ens diuen. Tot? Qualsevol que sigui testimoni del ball i connexió entre tots dos pot posar-ho en dubte.
Barro de Daniel Fernández i interpretat per Sara Colomino i Rina Murakami. La sensibilitat del cos i els seus sentits. L'entorn i les nostres relacions. La passió, al capdavall, ballada amb una caracterització singular: amb el fang com a protagonista, com per reforçar el caràcter efímer i transitori dels estats de l'ànima. Exemplificant duo de delicada execució: ballarines compenetrades i absortes en la seva gestualitat. Tècnica depurada, en una dramatúrgia quasi inapreciable.
Werner y el zapato de Maria García Vera i amb la direcció de Juan Pabro Miranda. És una mostra més d'aquest camí que van recorrent gràcies a les estades artístiques com les que el Graner – Centre del Moviment del Mercat de les Flors els ofereix. Farcida d'intencionalitat, amb un projecte narratiu intens i una presència personal forta, encara haurà d'aprofundir en la capacitat expressiva de Maria García Vera en el recitat. Tractant-se d'un solo, amb dansa i text, el nivell d'exigència és alt i contrasta en excés amb un gest que sap ballar amb determinació i eloqüència. No es tractava pas de la presentació de la peça sencera, sinó de fragments del treball en el qual està aprofundint. Així que haurem d'esperar a futures ocasions per copsar com la passió i el món de les idees conjuguen finalment.
La programació del cicle #DansaAra de la Pedrera segueix. Dimecres 19 és el torn d'un ballarí d'extensa i brillant carrera: Roberto Oliván. Us el recomanàvem a Núvol fa uns dies aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada