Sit Back

Moxie Brawl

Plaça de les Nacions Sense Estat

Fira Tàrrega, 13 de setembre de 2014

Publicat a Recomana.cat

Quatre ballarines, una amb cadira de rodes, presenten una divertida i exemplificant peça al voltant de la força del treball i del paper de les dones a la rereguarda, en temps de la Segona Guerra Mundial. Vestides com a revisores de bitllets de tramvia, inicien el viatge amb els nombrosos espectadors que es concentraven a la Plaça de les Nacions Sense Estat, oferint-los el tiquet amb el qual poder accedir simbòlicament a aquesta revisitació d'època. Un cop al centre de l'espai, ballen amb música dels 40, com la de Glen Miller (Don't Sit Under the Apple Tree) o Bing Crosby, Marilyn Duke, Anne Shelton i Tex Beneke, cançons totes elles associades a una Europa convulsa, dura i estranyament feliç alhora, i intensa en relacions humanes: les cartes dels soldats del front, les esperances de pau, la música, el bugui-bugui que els soldats nord-americans van portar aquí i aquelles dones, sempre responsables, al càrrec de les cases i ciutats mentre els seus nois eren al front.

Dansa-teatre, amb diàlegs puntuals, destaca per la caracterització, el vestuari, el clima general de l'obra, la magnífica selecció musical, el trajecte curt però ben narrat dels diversos quadres que presenta i, sobretot, una intencionada exageració del gest i el moviment, en la línia de crear una idea de fortalesa i lluita en la que insisteix la peça, al costat d'una sensibilitat i delicadesa amb la qual reivindiquen el sempre ignorat paper de les dones en aquella rereguarda de les guerres europees del segle XX. En els nostres dies, és clar, quan alguns militars d'alta graduació porten nom femení, ens pot semblar estrany. Però hi hagué un temps, en el qual en el nostre entorn cultural, algunes feines eren vetades per a elles.

La companyia de dansa contemporània liderada per Sarah Blanc fa del tema una lliçó d'història, un petit homenatge de justícia, en una coreografia apta per a tots els públics, franca i de fàcil connexió des del primer minut, i especialment curosa amb un model de treball que no pretén integrar una persona amb cadira de rodes en un espectacle, sinó fer que passi desapercebuda, com un element més en mig d'aquell (també d'aquest) món complex, difícil i dur que aquelles dones van haver de combatre des de la rereguarda, amb el mateix impuls feliç i decidit com aquesta companyia treballa aquesta magnífica peça de carrer.