El Malandain Ballet Biarritz visita de
nou Catalunya amb una programa doble: al Centre Cultural Terrassa van
presentar quatre peces del seu repertori. Mentre que al
Teatre-Auditori de Sant Cugat van portar la seva creació Magifique,
Txaikovski Suites: una nova
oportunitat per demostrar que la tradició es reivindica (sovint)
sense els tradicionalistes.
Magifique!
Pot
sobtar el títol de l'espectacle. De fet és tracta d'un neologisme
del mateix Thierry Malandain quan de ben petit quedava meravellat
d'alguna cosa: la màgia i la magnificència. Era un intent per
recollir en un sol mot la seva impressió. Aproximadament com el que
s'experimenta en les seves obres coreogràfiques: un sortilegi que
transforma la tècnica i la tradició més depurades en una
reactualització; com explota en instants d'intensa particularitat.
Un exercici per al qual compta amb un elenc de magnífics ballarins,
que acompanya amb senzilles escenografies i amb una selecció musical
del tot imprescindible per al ballet clàssic: La Bella
Dorment del bosc, El
llac dels cignes i El
Trencanous.
El
millor de la proposta del Malandain Ballet Biarritz és el
llenguatge desacomplexat que permet instants d'alta emoció, com
allibera d'una dramatúrgia que en el conjunt de la sessió es pot
arribar a trobar en falta. No és aquesta la seva intenció ni molt
menys una limitació del grup, com molt bé ens van demostrar amb el
seu Romeu i Julieta la
temporada passada. És més aviat una intencionada llibertat de
demostrar que es pot estimar i defensar la tradició, sense
necessitat dels tradicionalistes.
És així que, alliberats dels codis, poden aparèixer en l'escenari, com al principi de l'obra, amb les barres de ballet no pas amb la intenció de transitar per un incert record de nostàlgia entristida amb una història que mai més no tornarà al món de la dansa, sinó com a exercici de reactualització per a que aquella sigui possible. És el passat fet present: justament perquè es coneix fins a l'última conseqüència les tècniques i llenguatge que van construir un patrimoni que és per definició efímer. D'igual forma que, en la darrera secció d'aquesta vetllada, l'amplificació del Vals de les Flors del Trencanous no passa necessàriament per complexos moviments, sinó pel reflex que produeixen els miralls de l'escenari: public i ballarins a totes dues bandes. És aquesta la meravella de seguir ballant. I que Malandain contagia perquè creu reconèixer-la encara en el món dels nostres dies, mentre seguim gaudint de la música de sempre.
..................................
En Joaquim Noguero a la Vanguardia 18/V/2014 parla del programa presentat al Centre Cultural Terrassa:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada