Nippon-Koku

Marcos Morau i la Companyia La Veronal se situen en una òrbita creativa ben singular. És difícil trobar en el nostre context més immediat cap altre referent semblant. Problematitzen sobre el que narren i alhora també impugnen la pròpia dansa. El resultat és sempre sorprenent, com ho és l'estat del Japó o Nippon-Koku, la coreografia geogràfica que aquest cop han fet per a la Compañía Nacional de Danza (CND).

Impuls creatiu i normalitat

© Jesús Robisco - CND

Malgrat que s'anuncia com una obra sobre l'autoritat o el poder, com s'explica en el programa de mà, probablement parla més aviat sobre la bogeria. No ens hauria d'estranyar aquesta coincidència que ja ens advertia Michel Foucault: la presó o el manicomi (en el llenguatge de l'època) són els espais que la societat reserva per a aquells que gosen desobeir. Els ballarins de la CND, llençant-se al buit al fons de l'escenografia són la representació del nou kamikaze, enfollit d'esperança, determinat i sol·lícit. Se celebraran els 30 anys de la mort del filòsof el proper mes de juny: podria ser un bon moment per rellegir-lo. Ens recorda que el poder subsisteix precisament perquè s'apropia de les nostres voluntats: gràcies a la nostra delegació. Els ballarins semblen plomes: resulta d'una bellesa colpidora. Nippon-Koku insisteix diverses vegades en aquestes i altres qüestions. Va mostrant-les en capes. I permet diverses lectures. Tantes com esforç requereix del seu públic. I ho fa amb una certa dispersió argumental. Presideix l'inici de l'obra una imatge de sant Sebastià: dues vegades martiritzat perquè en sobreviure del primer cop es va tornar a presentar davant dels qui havien estat els seus botxins. Cal estar rematadament boig per deixar-se maltractar de nou d'aquella forma.

© Jesús Robisco - CND

La peça funciona molt bé en la construcció d'aquell clima. Especialment per l'escenografia: Enric Planas fa encaixar amb cortines negres un ideal opressiu. Les fràgils figures dels ballarins es mouen en aquell espai, tot i que amb un cromatisme molt limitat, com mancats d'ànima. En general el primer repartiment de la CND trasllada intencions, però no interpreta amb convenciment. Fan un esforç magnífic per semblar-se a La Veronal. I això distorsiona profundament. Sí que destaca, en canvi, l'exquisit vestuari de David Delfín i la música de Luis Miguel Cobo, tot i que sense la profunditat creativa d'altres composicions. Són elements que permeten un contrapunt ajustat a les coreografies. Especialment en les de gran grup. Malgrat un inflamat excés dramàtic d'alguns dels fragments musicals. De totes maneres en conjunt la creativitat de Nippon-Koku és d'alta densitat. Més discutible resulta aquest espai de confort en què sembla haver-se instal·lat Marcos Morau, insistint en aquesta sèrie de coreografies de països i ciutats. I també un cert to de predicament moral que l'acompanya. Aquest exercici, no pas dolent d'entrada, funciona a la perfecció en la seva companyia. Però no amb la CND.

Nippon-Koku és sobretot una càrrega de sensibilitat visual: un viatge pausat però inmisericordiós per les costures de la barbàrie que encara pugna per fer-se present entre nosaltres. Un recorregut en moviment pel gest precís d'un individu superat per la societat del control. I és una obra que carrega la retina d'imatges que podrien pensar-se més pròpies per al cinema, amb colors saturats, on es respira una densitat tèrbola i pesant. És la manera singular com problematitzen amb el propi llenguatge corporal i del moviment. I això ha estat sempre el millor de les seves propostes: la fidelitat a una idea àmplia, circular, inclusiva, en diàleg entre diverses forces comunicatives que poden ocupar també l'escenari, mentre els ballarins despleguen els seus gestos. Un encontre de disciplines -sovint- oposades: text, música, ball, escenografia, il·luminació, vestuari, etc... com per instaurar definitivament una manera diferent d'organització artística (també, per extensió, social) on no calgui reconèixer les obres amb la limitació de les etiquetes. Una òrbita creativa singular, plena de provocació, però que no està exempta de perills: a l'igual que els passa als protagonistes de Nippon-Koku, l'estat "de les Arts" pugna per controlar aquell impuls. Potser ja no seran enviats ni a la presó ni al manicomi. Però alerta! Perquè és prou fort com per intentar doblegar-los a les seves exigències i convertir aquella força creativa en normalitat.