Partita 2 / Sei solo

Anne Teresa de Keersmaeker, Boris Charmatz
Festival d'Avinyó 2013
Cour d'honneur du Palais des Papes, dissabte 27 de juliol


El Festival d'Avinyó no és només teatre. I Boris Charmatz, l'enfant terrible de la dansa francesa, i de qui ens parlava Laura Iglesias també a Núvol a propòsit d'Étrangler le temps, ha ocupat uns dies la Cour d'honneur du Palais des Papes amb Anne Teresa de Keersmaeker per presentar una col·laboració entre tots dos coreògrafs. I hi han convidat a ballar Johann Sebastian Bach. Amb resultats desiguals, vista la reacció d'una part del públic, però sempre sorprenents.

© Christophe Raynaud de Lage / Festival d'Avignon

Ballar tota sola

Publicat a Núvol

Habitualment, la música és la companya de fatigues de la dansa. No sempre, és clar. Però esperem aquesta associació quan assistim a un espectacle etiquetat així. Què passaria si separéssim les seves parts? La música primer -millor a les fosques-, el moviment després -en silenci-, i tots dos junts finalment. Aquesta és l’aposta de Partita 2 / Sei solo: simple i alhora compromesa. En la primera i tercera seccions, amb el violí en directe d’Amandine Beyer. Ple d’improvisacions dels ballarins, en les dues parts que protagonitzen. I amb la participació imprescindible d’una música d’extrema tensió emocional, en un espai d’Avinyó avesat a la contemplació i la reflexió sobre la història.

És sabut que Johann Sebastian Bach era amant dels enigmes. De la Partita 2 per a violí sol Núm. 2, BWW 1004 hi ha diverses interpretacions. Una d’elles vincularia la cinquena part de la composició amb un homenatge a la seva dona, morta el 1720 sobtadament mentre l’autor es trobava de viatge. Una peça plena de dificultats i matisos per a la intèrpret, i que arrisca al màxim en aquest espectacle.

També és sabut de la relació d’Anne Teresa de Keersmaeker amb la música de Bach, d’ençà la seva primera peça: Violin Phase (1982). Un impuls matemàtic i d’estructuració que l’uneix amb la sensibilitat d’aquell autor i que la coreògrafa tradueix en moviments repetitius, molts d’ells en cercle sobre l’escenari, organitzats al voltant de la mecànica del gest simple i quasi quotidià del cos deambulant.

Per últim, és destacable la faceta d’agitador que Boris Charmatz ha explotat al màxim. Si bé probablement no es tracti d’un ballarí amb infinites prestacions, sí que se li ha de reconèixer un impuls creatiu desbordant; clara voluntat de risc; una presència magnètica i una simpatia contagiosa. La dansa contemporània a França té nom propi, cosa que va saber demostrar quan el 2011 va ser l’artista associat del Festival d’Avinyó.

Són tres personalitats contrastades (una d’elles, és clar, present a través de la violinista) que davant del dubte, opten per disseminar l’esforç en escena. I a la manera del dogma cristià (millor espai per mostrar-ho, impossible) fan de cadascú d’ells, una unitat. I de tots ells, tres espectacles diferents, de semblant durada, amb els que han entusiasmat i despistat a parts iguals.

I és que la música es pot ballar (al cap) tota sola. Com el gest es converteix en moviment. I la dansa és música repetitiva del cos. O bé a l’inrevés… Una tesi massa complexa (però fascinant!) per a un dels vespres calorosos d’Avinyó.