dissabte, 23 de març de 2013

Siena

Companyia La Veronal
Mercat de les Flors, 22 de març de 2013

Cartografia (esperançada) del desplom

Què serà de nosaltres quan siguem morts és una pregunta impossible que tots ens fem. Suposo que més aviat ens demanem pel record que serem capaços de deixar en els altres que no pas per la sort de la nostra ànima, cas d'existir. El cas és que el pas del temps ocupa un espai central en el pensament humà, per bé que la quotidianitat i les seves futileses ens fan defugir la seva insondabilitat. El mateix succeeix quan repassem la història de la humanitat, els moviments artístics o les civilitzacions. La Companyia La Veronal visita aquest cop Itàlia, bressol del Renaixement. Com en treballs anteriors, la topografia d'un espai i temps determinats és l'excusa per a reflexionar sobre grans qüestions. Així ho van fer a Islàndia, on s'abordaven les relacions entre poder i individu. I a Rússia, on es qüestionaven sobre la condició humana. Dos exemples destacats de la producció d'aquest col·lectiu artístic. Probablement Siena sigui la seva obra més completa. Per les múltiples línies argumentals. També per la llibertat del llenguatge coreogràfic. I molt especialment per la impugnació definitiva que fan del propi art contemporani que (re)presenten.

En l'aspecte argumental, l'obra estrenada al Mercat de les Flors presenta un ventall enorme de possibilitats per al pensament, sobre la base de la idea del pas del temps: la construcció de la mirada, la identitat, el paper de la dona, les èpoques històriques, la religió, la individuació, el fet artístic, el poder, la vida i la mort... Temes tots ells que transiten per una sala d'exhibició d'un museu, presidida per una enorme reproducció d'un nu femení renaixentista. L'elecció del quadre no és atzarosa, perquè representa en sí mateixa els valors culturals, estètics i de relacions de poder sobre els que la civilització occidental ha definit el seu constructe cultural. Un model que reconeixem en desplom, en caiguda lliure i irreversible i al que assistim incrèduls els fills del humanisme. Des d'aquest punt de vista, i pel que fa a la coreografia, s'accentua el sentit de pèrdua irreparable: ballarins que dibuixen sobre el seus cossos entrellaçats la indigència del pensament desacomplexat amb el qual des de la mateixa indolència amb la que contemplem una obra d'art, participem amorfament de la barbàrie, com reaccionem als impulsos naturals. Un cos de ball de petits gestos, a la fuga, moviments repetitius i sense aparent sentit que van ocupant i desallotjant l'espai i el temps que habitem sense cap altra mirada més que la pròpia (i individual) supervivència: catàleg descoratjador d'una civilització culpable d'assassinat de la humanitat. Un relat fet per La Veronal, definitivament inventors d'un nou llenguatge dansat, alliberat del propi cos, on només el gest és el que importa.

Tot aquest moviment que travessa el cos (però que no el constitueix) petits desplaçaments d'anar i venir per un espai buit (presidit per la gran reproducció pictòrica), on s'adverteix del record d'allò que mai més no tornarà i on el triomf del no res ocupa el mercadeig de cada dia, són els arguments centrals de l'obra que la companyia presenta a Barcelona fins el 7 d'abril. Amb una gran novetat: si en peces anteriors el nihilisme descoratjador guanyava per la seva intensitat en el discurs; a Siena -paradoxalment- es proclama la gran esperança: no altra que el retorn a l'home. D'acord! Un/a home/dona sense identitat: emmascarats de negre. Però per això mateix ple d'una nova humanitat: la de dos cossos que ballen plegats, com fantasmes en l'espai buit que ha quedat de l'antiga cultura, sabedors que en l'acte hi ha l'ànima del record d'un temps que reclama deixar de ser contemplat. Acció enfront de passivitat, semblen etzibar-nos. Al capdavall només pels actes és com sobreviurem allà, quan en el temps, no siguem res més que passat.

La Venus d'Urbino -1538- de Tiziano s'exhibeix a la Galleria degli Uffizi de Florència
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Crònica publicada a Núvol, el Digital de Cultura:


Les categories de les coses havien de servir per facilitar-nos la vida: jerarquia del caos, ordre de seqüències. El cert és que poden limitar la mirada: parlar de “dansa contemporània” és un exemple del que no hauríem de dir en una obra com la que aquestes dies es presenta a Barcelona. No pas perquè no s’hi reconegui la centralitat d’aquell llenguatge expressiu. Més aviat perquè en limita l’accés a aquell altre públic més avesat a d’altres disciplines i que per una por a l’opacitat amb què la dansa s’ha comunicat tradicionalment, creu no sentir-la propera. Doncs bé, una bona notícia: “Siena” de la Companyia La Veronal és un espectacle per a cinèfils, per a afeccionats al teatre, també per a amants de la filosofia i per a gaudir amb la música i la pintura. I per a seguidors de la dansa? Sí, també! Però no només…

Els cinèfils sabreu trobar fàcilment les moltes referències que farceixen la peça: no és només Pasolini, com s’explica en el fulletó de mà. És també per un clima de tensió narrativa assimilable a un únic pla seqüència d’una hora de durada. Com si es tractés d’una pantalla seccionada en petits enquadraments, on haureu d’anar escollint on fixar la vostra mirada. Talment com el seguiment que un afeccionat al teatre sabrà fer sobre la base d’un text magníficament narrat, amb una paleta de múltiples interpretacions que us convidaran, en la vostra imaginació, a l’elaboració d’imatges paral·leles a les que hi anireu afegint les execucions del ballarins sobre l’escenari. Res no és a l’atzar: ni el vestuari, ni l’escenografia, tampoc els diversos registres dels personatges. Un exercici molt del gust pels amants de la filosofia, sempre escrutant les diverses capacitats que el llenguatge pot oferir a l’enteniment del món, a través de l’elaboració de les millors preguntes possibles a fer. I les del món actual, derives perdudes de l’humanisme triomfant del Renaixement, encara són ben difícils! Com també sabran valorar la peça els estetes de la més diversa condició, perquè trobaran una magnífica oportunitat per a contemplar en paral·lel una reproducció gegantina de la Venus d’Urbino; com també gaudir de músiques de diversos estils: Bach, Monteverdi i la cançó napolitana (per citar alguns) es donen de la mà traspassant èpoques i fronteres; i, sobretot, perquè els permetrà deixar-se endur per una magnífica invitació a reflexionar sobre el fet artístic.

Però és de dansa l’espectacle? És clar! Preciosa i delicada, amb un parell d’intervencions de grup i un duo final dels que fan afició. I és que “Siena” és dansa contemporània i suma. O no és així com vivim els nostres dies? Una mica d’aquí, un polsim d’allò altre, petits moments d’una tercera cosa… Les categories potser encara serveixen per saber a què destinem els diners de l’entrada. Però poca cosa més. Perquè l’experiència de l’art contemporani ofereix molt més que no pas una simple contemplació. I el llenguatge frontissa entre totes aquelles múltiples experiències ben bé podria ser que sigui el de la dansa. 



---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Recull de crítiques d'altres mitjans i blocs:
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Crítica de Juan Carlos Olivares a l'Ara

Un teorema en moviment



Siena és el pitjor escenari per a un ballarí: la seva complicada orografia urbana és un veritable trencacames. Per a un esteta és el lloc perfecte per sucumbir a la síndrome de Stendhal. Marc Morau no és un esclau de la bellesa, però ha triat aquesta ciutat de la Toscana (símbol del trànsit entre el laberint medieval i la racionalitat renaixentista) per continuar la seva ruta de dansa-teatre i parlar sobre el cos. Una reflexió allunyada del discurs coreogràfic habitual. A Siena el cos no se celebra, s'oculta gairebé sempre sota vestits d'esgrima que desdibuixen la línia i el físic dels ballarins. El cos és una idea complexa, com la torsió que s'imposa en el barroc de Caravaggio i que domina el llenguatge de Morau.
Una proposta que pel seu caràcter transfronterer -més que un espectacle de dansa és un assaig amb ballarins- té moltes afinitats artístiques amb l'escola flamenca representada per Vanderkeybus, Fabre i Lauwers. El punt diferencial de Morau és l'intel·lectualisme desacomplexat de les seves creacions. Siena no s'assimila des de la percepció estètica, exigeix més: demana que el públic estigui atent a tots els nivells d'un discurs que juga simultàniament amb diferents eines: veu, moviment, espai. Mentre sona una ària de Rodelinda o un lied romàntic, la seva companyia ocupa un espai de museu que té el misteri d'una posada en escena de Lynch. El quadre estel·lar és la Venus d'Urbino de Tiziano. Només un punt de referència per a una dramatúrgia basada en la pertorbadora manca de sincronia entre discurs i moviment, amb una manipulació del temps que juga al flashforward i el flashback , a la multiplicació, la repetició i el fraccionament de les accions coreogràfiques
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Crítica d'Andreu Gomila al Time Out
Què és l’art?, es pregunta La Veronal. O millor: com mirem l’art? Tot depèn del punt de vista, del cos. I l’excel·lent Siena de la companyia catalana ens força a fer-nos aquesta pregunta, perquè és tanta la creativitat que exhibeixen que, davant l’aclaparament visual, hem de pujar un esglaó. El coreògraf Marcos Morau i el dramaturg Pablo Gisbert han construït un fresc italianòfil que va deLa Venus d’Urbino de Ticià, a Mulholland Drive, de Lynch, sense oblidar-nos d’una referència que lliga tots els caps, el Decameró de Pasolini.  I un vers, el “vindrà la mort i tindrà els  teus ulls”, de Pavese, que ens martelleja el cap des de l’última escena. No l’hem sentit, però hi és.
La Veronal ens ho posa fàcil: ens col·loca en una sala de museu tradicional, amb el quadre de Ticià a la nostra esquerra. Tenim bancs i una persona que mira, i el vigilant. Surten dos esgrimistes i, en lloc d’atacar-se amb el floret, reprodueixen els moviments del combat. En off, un home i una dona parlen. És a dir, quatre plans, als quals s’hi afegirà un cinquè quan la Venus sigui substituïda per un quadre vivent. A través de Siena veurem Botticelli, Caravaggio, pietàsdiverses, sentirem Mussolini encavalcar-se amb Berlusconi –el toc còmic de la funció–, i gaudirem dels pas à deux més meravellosos que hem vist en molt temps, nerviosos, plàstics. Gràcies a  Lorena Nogal, Clyde Archer i Sau-Ching Wong.
Siena es troba entre la bellesa d’Anne Teresa De Keersmaeker i la potència discursiva dels DV8. Veure’l és com gaudir d’un film de Kieslowski, asseguts plàcidament, a l’espera de l’espetec d’un festival visual i narratiu que no oblidarem mai. Això és l’art: l’emoció.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Crítica de Jordi Bordes a El Punt Avui

Dramatúrgia densa i mal·leable com el mercuri

El treball de La Veronal és hipnòtic i deixa el públic satisfactòriament exhaust. La seva voluntat de col·lapsar d'informació i accions l'escena no té aturador. La qualitat de la composició de l'escena és increïble. Les accions es van repetint en diferents plans, quasi mai a l'hora, trencant totes les convencions possibles, sense resultar una fórmula gratuïta. El moviment, per moments, és preciosista; altres, producte d'espasmes. Remet a un continu univers en què l'espectador és i ha d'estar molt actiu. Només així és com troba claus de l'obra. Si aSiena es parla de la desaparició de l'humanisme, cal primer identificar la importància de l'home donant valor al cos. Més tard, les lliteres que transporten cadàvers es convertiran en un carretó del súper per mostrar que, amb el pas del temps, hem arribat al nostre temps: al consumisme. L'home ja no és el centre de l'univers (en el Renaixement havia desplaçat tant Déu com l'aristocràcia), sinó que tot es belluga entorn una mena de forat negre, una mena de massa fosca que engoleix asèpticament. A Siena, no hi ha l'humor evident i lúcid d'Islàndia; hi ha una cremor d'estómac que incomoda. Quan el cos de ball, vestit d'equip d'esgrima italià, es mou conjuntament ho fa sense una brillantor efectista. Recorda el fluctuar rodolant del mercuri, sense més esma que la gravetat o l'escalfor. La Veronal juga amb sorpreses. Tant en aquest museu (aparentment estàtic) com en la trama. Remou el malson de veure's darrere un quadre un mateix, de cos present. El treball, meticulós i exigent, demostra l'ambició de La Veronal a fer-se grans.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Crítica de Carmen del Val a El País:


Trampa estética

"Siena", una obra muy bella estéticamente con una escenografía y texto que engullen al baile

Marcos Morau, qué decepción. Siendo el coreógrafo español más prometedor de la danza
contemporánea, crea un espectáculo en que relega el baile a un segundo plano, solo pocos minutos. Y además, con el agravante de tener 12 bailarines desocupados en escena. Decepción para la mayoría de los espectadores que la noche del viernes acudieron al Mercat de les Flors para ver Siena, la última propuesta de este desconcertante artista. Los 60 minutos que dura se convierten en una eternidad.

Empecemos por el principio. Marcos Morau (Ontinent 1982) y su compañía, La Veronal, deja en este nuevo espectáculo los paisajes fríos de Islandia, Suecia, Finlandia o Rusia como fuente de inspiración y se adentra en la cultura mediterránea con Siena. El resultado es una obra muy bella estéticamente en que la escenografía y el texto se engullen al escaso y pobre baile. Una lástima, porque Morau es un coreógrafo con talento, que ha sabido mezclar con maestría las ricas frases coreográficas con las emociones que le inspiran los paisajes geográficos que conoce.

La escultura de una Venus de Milo advierte al público en el vestíbulo del Mercat de les Flors que las diosas le acompañarán durante la velada. Y así es. Al entrar en la sala, el espectador ve en el escenario una enorme reproducción La Venus de Urbino, de Tiziano. Este cuadro, más los sugestivos textos recitados en inglés de Pablo Gisbert son los que atrapan la retina y mente. Mientras, el escaso baile se diluye. De los 12 bailarines, ataviados con trajes de esgrima, cabe destacar a Clyde Emmanuel Archer, espléndido maestro de ceremonias en Siena, y la bailarina SauChing Wong, ambos magníficos intérpretes infrautilizados por el autor. El resto se limitan a moverse como los ordenados visitantes de un museo.

Morau ha querido regalarnos un inquietante recorrido sonoro y estético por el arte italiano, que empieza en el Renacimiento, periodo en el que el ser humano se convierte en el centro de universo, y llega hasta la actualidad. La idea central de Siena es recrear el concepto de Écfrasis, la representación verbal de una representación visual y de ello el coreógrafo sale airoso. Pero Marcos Morau se ha olvidado del baile. Incomprensible.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Crítica de Jordi Duran i Roldós a Artzezblai:
30 de marzo de 2013
Domingo de Ramos nublado. Las carreteras están vacías. Llego a Barcelona en un tiempo casi récord. En la radio advierten que la vuelta ciclista a Catalunya tiene tomada la montaña de Montjuïc, así que decido aparcar en el paralelo y subir andando hasta el Mercat de les Flors. La ciudad está perezosa, la población recogida y la tarde espléndida para pasear.
Estoy de buen humor. Intento descifrar el porqué del cosquilleo que siento en el estómago, y voy viendo que se parece mucho al que me prendía de pequeño horas antes del concierto de alguno de los artistas a los que idolatraba. Es una sensación agradable que la luz de la tarde y la leve brisa fría que sopla serenan volviéndola melancólica.
Debo confesar que con La Veronal no consigo ser objetivo. Pueden conmigo. La compañía me cae estupendamente: son artistas perspicaces, trabajadores y divertidos. Tuve la oportunidad de conocerlos de cerca en Tàrrega, hace un par de años, durante una residencia, y los recuerdos que guardo de la experiencia son fantásticos. Siempre que tengo ocasión les presento como ejemplo de profesionalidad y talento.
Una vez en el Mercat, después de recoger las entradas, me tomo un café en la barra del hall y leo en el programa de mano. Dice que el espectáculo 'se desplaza hasta la ciudad italiana de Siena para iniciar una reflexión sobre la idea del cuerpo humano. Este representa y ha representado el pasar de los siglos, y el arte se ha comprometido con la materia humana de tantas formas como ha creído conveniente al mismo tiempo que los artistas se han aprovechado del cuerpo como contenedor y proyector de significantes'. Levanto la cabeza y descubro a Marcos Morau, director de la compañía, charlando con alguien. Me acerco a él y le saludo. Me comenta que el estreno fue un poco atropellado, pero que espera que para el pase de hoy esté todo más ajustado. La pieza es joven todavía. También me cuenta que en unas horas se marcha a Houston, 'Rusia' se va a estrenar en los Estados Unidos.
Al rato se abre sala y ya sentado tomo una foto del escenario con el móvil. Una Venus de Urbino de Tiziano rige el sobrio espacio escénico. Estamos ante la fría sala de un museo presidida por una imponente reproducción de la desnudez orgullosa, de una ostentosa reverencia al cuerpo humano... Un acomodador me llama la atención educadamente. Apago el teléfono y el espectáculo da comienzo, puntual.
Nuevos y viejos tópicos sobre la vecina Italia recorren la pieza. De Pasolini a la laureada esgrima italiana, en un puzle que transcurre a caballo entre un museo y un tanatorio habitado por doce cuerpos, doce intérpretes extraordinarios. Otras muchas imágenes y momentos de la historia del arte, la música o el cine se aparecen en múltiples ocasiones. Pasa con frecuencia con esta compañía. Y me sorprende como se acercan a referentes que en manos de otros artistas resultan trillados, como los cinematográficos, por ejemplo. Hay algo de generacional y mucho de inteligencia en ello.
Al terminar 'Siena' uno tiene la sensación de estar cubierto por un alud. La pieza se precipita como una sigilosa avalancha de mensajes sobre el público dejándolo casi paralizado. Marcos Morau y los suyos bombardean al respetable con inquietantes cuadros surrealistas. Imágenes que transitan un mismo espacio temporal de manera encadenada, alternada o paralela. El trabajo multifocal y de contraste entre unos y otros pasajes es pura acrobacia. La arquitectura de la pieza, los zurcidos de la edición emergen orgullosos, por otro lado, en diferentes momentos y forman parte de una magnífica partitura-marco que se sitúa en un nivel superior, multidisciplinar, multireferencial.
De camino a casa, y después de una divertida cena con un par de amigos, el espectáculo se me aparece como por la noche se aparecen en la piel las olas después de un largo día de playa. Es agradable. Al igual resulto poco creíble dejándome llevar por la emoción que supone una buena experiencia pero señoras y señores, ¿no es la nuestra una profesión que tiene que ver también con la emoción? ¿No está hecha de un material tan sensible como maravilloso que cuando consigue conectar con nosotros lo hace empezando por la piel?
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Crítica de Rossella Porcheddu a La Repubblica:

La Venere di Urbino, nuda, terrena, carnale, guarda lo spettatore sin dall’ingresso in platea. Riprodotto in grandi dimensioni, il dipinto di Tiziano racconta di un tempo di nobili e grandi pittori, di una giovane sposa e di doveri matrimoniali, tra erotismo, fedeltà e maternità. Parte dalla prosperità e bellezza rinascimentale la riflessione sul corpo e il viaggio italiano di Marcos Morau, giovane coreografo valenciano che dal 2009 firma pièce con tematica territoriale, ispirate a città e paesi che hanno colpito il suo immaginario e stimolato la ricerca.

In scena al Mercat de les Flors di Barcellona, “Siena” si sviluppa su più piani: quello estetico, che attraversa la storia dell’arte italiana, quello drammaturgico, che è affidato alle parole di Pablo Gisbert e obbedisce alla logica dell’ècfrasi, ovvero la descrizione verbale di un’opera visuale, e quello coreografico, per una danza geometrica, che traccia linee fisiche e traiettorie emotive.

Si aggirano solitari nella sala di un museo i dodici danzatori, si affrontano disarmati in divisa da schermidori, s’incontrano in armonici pas de deux e pas de trois, si muovono sicuri in gruppo.

siena 4Forse lo sguardo e la percezione sono messi a dura prova, difficile rincorrere tutte le parole, seguire ogni movimento, cogliere le tante figure che si compongono nello spazio. Forse i riferimenti al nostro paese, tra canzone napoletana e voci politiche di ieri e di oggi (quelle di Mussolini e di Berlusconi), passando per un Pasolini evocato ma a fatica incontrato sulla scena, appaiono abusati. Ma la nuova produzione della compagnia La Veronal (che parteciperà alla Biennale Danza 2013 con “Uccelli Morti”) è uno spettacolo raffinato, che indaga il mistero del corpo, sottolinea il potere dello sguardo, tenta di rappresentare l’attualità guardando al passato.

In quel busto abbandonato, in quel braccio pendulo, si riconosce la Pietà di Michelangelo, in quelle dita che si sfiorano ritroviamo la Creazione di Adamo, in quelle figure nere, senza volto, vediamo i corpi bruciati di Pompei, in quella donna supina, vestita di bianco e verde, ai piedi una corona di rose rosse, individuiamo, con amarezza, il cadavere del nostro paese, decadente sì, ma ancora ricco di bellezze da contemplare.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Crítica de Maria Gracia Larrégola a dansaalmercat.wordpress.com:
Siena o la revisió del renaixement
L’obra transcorre en un museu. Hi ha un gran llenç de Tiziano. És la Venus d’Urbino. Pura carnalitat. És una dona despullada en primer pla, darrere seu hi ha un gos i dues dones que busquen quelcom en un bagul. El cos s’exposa. És el cos representat. Durant els primers segons, una noia vestida de verd la mira. El cos la contempla. És el cos viu. Onirisme i inquietud arreu. Pertorbació màxima, amb ecos cinematogràfics provinents del cinema de Pasolini.
Però no només és un museu. La sala també es converteix en un pavelló esportiu, on els ballarins són mestres d’esgrima. També és un supermercat, icona per excel·lència de l’(hiper)consumisme actual. Però també és un tanatori. La mort és molt present al llarg de la peça. Les narracions amb la veu en off en parlen, els ballarins en parlen.
Siena, per què? Perquè l’obra gira entorn del renaixement, del cos humà i l’home com a centre de l’univers. Per a Marcos Morau, director de la companyia, el llindar de l’humanisme és el punt de partida de la societat actual. La Veronal vol veure com s’ha desvirtuat l’home durant els segles fins els nostres dies. I ara on es troba l’individu? En una massa totalment homogènia. Anònima.
Siena no és només dansa. És molt més que això. És un cúmul de magnífiques transversalitats: cinema, pensament, art i teatre agafats de la mà per originar aquesta gran reflexió col·lectiva. I és que els membres de la companyia provenen d’àmbits tan diferents com la fotografia, la dansa, la literatura i el cinema. Aquesta aposta jove i plena de disseccions artístiques fa que les referències culturals siguin màximes i l’espectacle no es limiti únicament a la dansa contemporània. És més que això.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

6 comentaris:

  1. Gracias por la crítica, Jordi. Con ganas de verlo

    ResponSuprimeix
  2. ¡Gracias a ti! Disfrutarás de lo lindo cuando veas esta pieza: ¡qué gozada! ¡¡¡¡Qué suerte de compañía!!!!

    ResponSuprimeix
  3. Com a primera experiència va estar molt bé!!!

    ResponSuprimeix
  4. Feliç que agradés tant a l'alumnat i també a tu!!

    ResponSuprimeix
  5. A mi em va fer pensar en la morbo que ens provoquen certes escenes quotidianes, el nu, la mort, el que ens és diferent... Em va encantar! Tinc ganes de veure altres espectacles de La Veronal.

    ResponSuprimeix
  6. Una quotidianitat esgotada, sense perspectiva: ballarins que dansen perduts, incapaços de trobar el gest amb què definir els nostres temps. Realment es tracta una de les companyies més agosarades del país! Content que t'agradés!

    ResponSuprimeix