Rússia

post actualitzat: veieu més avall!

Rússia, Companyia La Veronal

Mercat de les Flors, 11 de febrer de 2011

Direcció i coreografia: Marcos Morau, i els intèrprets: Lorena Nogal, Anna Hierro, Cristina Racco, Núria Guiu, Manuel Rodríguez, Núria Navarra, Sau-Ching Wong, Tanya Beyeler

Ignoro si en la història de la contemporània, després de la dansa-teatre, algú ha etiquetat com a dansa-cinema un espectacle com aquest. Però té tots els components per poder fer-ho: l’homenatge a l’etapa muda del cel·luloide (una petita pantalla on es recullen els hipotètics diàlegs entre els protagonistes, i el seu efecte més interessant: l’anticipació en l’acció); que es tracta d’una road-movie (amb el cotxe protector, espai d’aïllament davant dels perills externs); però sobretot per la condensació mil·limètrica de guió que presenta (magnífica, en suma, la tasca d’escriptura de la Carmina S. Belda i el Pablo Gisbert –El Conde de Torrefiel) i perquè l’hora i quart que dura l’espectacle és deutor dels temps i la percepció cinematogràfica que en Cesc Gay hi aporta.

De manera que, si em permeteu, en cas de no existir, definiré la dansa-cinema com aquell espai de la dansa i l’art en moviment, sota la mirada del gran angular. O el que és el mateix: amb el recurs de l’instrumental que aporta la imatge en tant que mirada. Amb els seus efectes (la neu persistent); els enquadraments fora de càmera (el llac Beikal cap on es dirigeix la història) i, sobretot i per sobre de tot, el moviment escenogràfic protagonitzat per ballarins-actors. O bé, si millor us sembla, contorsionistes cinematogràfics (amb dos moments ben especials –i espero no equivocar-me de ballarins...-  un de la mà de la Lorena Nogal i un altre, en un duet deliciós, amb Anna Hierro i Manuel Rodríguez).

Potser (per objectar alguna cosa de tot plegat) el paral·lelisme entre les pors interiors (més aviat en diria el temors) i les que ens produeix el món exterior (representat per aquesta natura insondable de la Rússia gèlida.) Un major aprofundiment psicològic en el missatge hagués arrodonit fins a la perfecció un conjunt, sens dubte, de qualitat. Més que res perquè, al final de tot, marxes amb la sensació de no haver entrat gaire en el fons de la qüestió, que no és altra que una cita del cineasta rus Andrei Tarkovski : “Les nostres relacions no es donen perquè vulguem que es donin, perquè les desitgem. No es donen perquè vulguem obtenir plaer d’aquestes relacions, sinó perquè tenim por. “

En tot cas Rússia és una creació sense cap por! I això és el més destacable. I si fos fruit d'alguns temors interns: benvinguts si us empenyen a fer espectacles com aquest! 

Un exemple de dansa-cinema. 

Existeix una categoria així en contemporània? Hauré d’investigar...
-------------------------------------------------------------------------------------------
2a visita a Rússia, el 22 de novembre de 2014 
Temporada Alta, Teatre El Canal de Salt



Trajectes artístics

Consolidar un llenguatge propi és cosa de temps. La Companyia La Veronal així ho ha anat fent i és molt interessant poder visitar de nou peces anteriors seves. Després de Siena, la que probablement és la seva obra majúscula, i Nippon-Koku, a Temporada Alta s'ha pogut tornar a contemplar Rússia. I a Barcelona, al Festival Sâlmon 2014 del Mercat de les Flors – El Graner, es podrà rescatar Islàndia. Dues peces que, en la globalitat de la producció que dirigeix Marcos Morau, resulten només anticipadores, i que en el detall aporten elements imprescindibles per a la fixació de l'estil i maneres que han fet de Marcos Morau un dels coreògrafs més prestigiosos del món.

El binomi dansa i cinema és el primer detall que Rússia apunta. No és només per l'assessorament que el cineasta Cesc Gay va prestar en el desenvolupament de la narrativa. És sobretot perquè el fil argumental se sustenta en una tensió que troba en els moments clau i esclatants de la proposta la perfecta línia de fuga sobre la qual permetre als personatges la circularitat de la història, només trencada per puntuals sorpreses, a la manera com el cinema treballa el flaix-bac.

La segona característica que es pot trobar a Rússia i que desplegaran amb intensitat en les següents obres, és la capacitat del discurs com a instrument de contextualització relativa. Sense ell no sabríem exactament on ens trobem en el transcurs de l'obra; però amb ell ben bé no sabem què fer-ne perquè aporta elements disruptius que cal encaixar com un puzzle per arribar a un sistema coherent. Actua com paraules travessant cossos que ballen, que per a l'ocasió es projecten en una pantalla al final de l'escenari i que dificulten encara més el seguiment visual de l'obra.

Per últim, el més important segurament, Rússia significa per al conjunt de l'obra de La Veronal la consolidació d'aquest estil particular de ball: que més enllà de classificacions, es tracta d'una profunda investigació a través del moviment alliberat de tota lògica i que el converteix no només en un tret diferencial de Marcos Morau, sinó que representa l'accés directe a un nivell d'abstracció i emocionalitat singular i inspirador, a través del gest antinatural, espasmòdic, amb circularitat, on braços i mans queden alliberats de la resta del cos, amb un tronc fixat sobre el maluc immòbil, que porta als seus ballarins a una expressió desesperant, efectista i angoixada de llarga trajectòria en la memòria de qui l'observa. A Rússia, en solos i duos bàsicament. El protagonisme del conjunt del grup anirà guanyant terreny en produccions posteriors.