 |
| Foto: www.laborgras.com |
Radialsystem-V-
Proposta multidisciplinar que encaixa perfectament en un espai que pretén ser referent de la nova creació contemporània a Berlín: el Radialsystem-V-, una antiga fàbrica rehabilitada amb dues grans sales. En una d'elles, apta per a exposicions de mitjà format, LaborGras (i com a única performer, la Renate Graziadei) presenten una proposta on es vol conjugar el vídeo en directe, filtrat per un programa informàtic ideat per a l'ocasió i l'espai escènic composat per escultures de fusta al voltant de les quals es distribueix els espectadors, asseguts a terra majoritàriament.
Però anem a pams: amb una mica d'imaginació podrem reconstruir l'experiència. Entrem a la sala: hi ha com unes 6 o 7 d'aquelles escultures de fusta disposades en forma d'estructures simples, de diversos tamanys, taulons de color pi muntats de tal manera que hi ha un espai buit al seu interior, on se situa una pantalla. Depenent d'on es troben, algunes requereixen una mica de perícia: cal agenollar-se, i fins i tot estirar-se al terra per veure les imatges. Altres, en canvi, són més simples: un monitor situat al fons d'un forat de l'alçada mitja d'una persona. Cadascuna d'elles treballen independentment, de fet projecten fons fixes: unes roques, una superfície llisa, un espai d'alguna cosa així com una habitació, etc.
Al fons de la sala, a mà dreta, un entarimat, d'una alçada d'uns pocs centímetres i uns deu metres d'allargada per cinc d'amplada. És l'espai on la ballarina efectua els seus moviments. Són tantes sèries com escultures hi ha. Amb dues càmeres de vídeo i dos monitors d'ordinador enfocats cap a l'escenari per a què ella pugui veure els efectes que produeix el seu moviment sobre els fons dels quals parlàvem abans. Naturalment en cada sèrie es treballa amb un de diferent. I es grava tot en directe, amb l'acompanyament de la música generada per ordinador, controlat tot des de la taula de so, on també hi opera el tècnic multimèdia. Quan acaba la sèrie, mentre la performer es canvia de roba, també a prop del petit escenari, en un dels monitors de les escultures es projecta el resultat de la unió entre les imatges de fons pregravades, la música i el moviment que s'han generat en aquell directe i es pot visualitzar tantes vegades com es vulgui mentre es van presentant la resta de les sèries.
La veritat és que resulta més difícil d'explicar que no pas de viure! I va calant entre el públic, a l'inici molt passiu en la recepció, poc a poc més participatiu, deambulant entre les escultures, atents als monitors de l'escenari, resseguint els gestos de la ballarina, quasi sempre repetitius, a voltes convulsius, dominats pel seu propi eix corporal, en harmonia amb una música més aviat minimalista, de sons greus, de base naturalista i compromesos tots (performer, músic i videoartista) amb l'efecte final que sobre la màscara tindrà la imatge generada per l'ordinador. A destacar, una de les sèries en què sobre el fons d'unes roques, interactua la imatge en directe amb una de preexistent: com si dues ballarines (ella mateixa, és clar) fossin a l'escenari i juguessin a tocar-se, mirar-se, atansar-se i allunyar-se, tal i com la projecció final permet visualitzar en una de les escultures, el que de fet només és una ballarina real sobre un fons negre. Aquest és, precisament, el gran encert de la proposta: la creació de món irreals que la imatge en moviment permet construir a partir de la manipulació digital del què en realitat és un solo.
Per contra, l'esforç que suposa la conjunció de tots aquests elements (el moviment, la gravació en directe, la inserció de les imatges i el corresponent programa que les conjuga, la música i el treball de control del producte final que es presenta a les escultures) possiblement hagi estat de gran magnitud com per deixar poc espai al discurs narratiu. O simplement se n'hagi volgut prescindir, el que descol·loca una mica al públic, entusiasta amb totes aquells jocs d'interacció, però que pot trobar en falta una mica de sentit unitari, o senzillament d'explicació general de la proposta que lligui una mica amb el títol que es presenta: Habitat. Tot i que estrictament parlant, les imatges generades en una realitat virtual com aquella, a partir del moviment en directe, ben bé podríem dir que són els espais “habitables” del nostre futur més immediat.
 |
| Foto: Eugenia Rufino |
