Icosahedron

Coreografia: Tânia Carvalho › Ballarins: Luiz Antunes, Jutta Bayer, Inês Campos, Bruna Carvalho, Elena Castilha, São Castro, Marta Cerqueira, Constança Couto, Gustavo Figueiredo, Jácome Filipe, Luís Guerra, Ramiro Guerreiro, Florent Hamon, Maria João Rodrigues, Sho Kushima, Axelle Lagier, Guillaume Legras, Maureen Lopez, Abhilash Ningappa, Teresa Silva.

Tanz im August, Berlín

Hebbel am Ufer- HAU 2

Pel que porto vist aquests dies al Festival Tanz im August de Berlín, sóc al cor de la radicalitat expressiva: la performance Habitat (amb els seus problemes narratius, com indicava a la crònica, però la seva decidida aposta per la conjunció de mitjans expressius); la violenta obra de Meg Stuart, Violet (amb un públic, aquest cop sí, bastant més receptiu que no pas el que va trobar al Festival d'Avignon fa unes setmanes) i avui amb la proposta de la portuguesa Tânia Carvalho, Icosahedron.

No hi ha exercici més reptador per a un espectador curiós que no tenir cap referència des de la qual llegir una obra, el que et situa només enfront dels teus (pobres) coneixements... Acostumo a fer aquest esforç: no mirar res del que es publicita sobre una peça o el que s'explica sobre la coreografia en els programes de mà. I encara menys les crítiques sobre els espectacles (si més no d'entrada...) Confesso, però, que aquest cop, superat per la primera hora d'Icosahedron, en el descans em vaig llençar a llegir amb angoixa tot el que vaig trobar a l'entrada del teatre sobre el que estàvem veient i del què encara quedava altres 40 minuts.

Cubisme? Després diuen que anar informat ajuda, és clar... O és només que intel·lectualitzen l'experiència... No sé què és pitjor... Sembla ser (quasi estic copiant de la web del Festival) que la coreògrafa volia representar sobre l'escenari la sensació que els quadres cubistes creen en l'espectador: diverses perspectives visuals. Per a fer-ho possible, divideix els 20 ballarins en grups de 5, que mantenen durant tota l'obra autonomia de moviments. Només en tres ocasions, tota la companyia es reuneix al voltant d'un dels ballarins (diferent cada cop) i construeixen una composició coral a l'estil dels personatges en un gran sopar, per exemple, amb la particularitat que cada convidat està mirant cap a un lloc diferent...

Foto: Margarida Dias

A mi, és clar, en la limitació comprensiva de la manca de referents amb la que anava a veure l'espectacle, els ballarins (enfundats en un estrany body de color carn, només diferent els uns dels altres per unes franges negres) em semblava més aviat un conjunt de capgrossos maldestres, recent apresa la lliçó de nedar (és que s'estaven quasi tota la funció per terra, i no paraven de moure's en direccions desordenades, amb qualsevol part del cos, botant sovint sobre l'escenari...) I així, tota l'estona del món, parsimoniosament, per només de tant en tant, reunir-se al voltant d'alguna cosa semblant a la humana, quan els impactes sonors ho requerien. Naturalment, tot música electrònica, perquè sembla que millor lliga amb la radicalitat expressiva. Sense oblidar una llum tenebrosa, i uns focus que, de fet, tenien més moviment que els propis ballarins...

No sé, diria que el cubisme és alguna cosa així com una experiència dels anys 20, molt francesa ella, que no sé pas com es pot traslladar al moviment dels cossos. A no ser que alguns dels dos llenguatges quedin reduïts a la pantomima, i es tracti només de “traduir”sense de fet disposar de cap codi de translació. I també diria que la dansa no necessita intel·lectualitzar tant. Però tot això dit, insisteixo, des de la limitació dels meus referents!

Habitat

› Coreografia: LaborGras (Renate Graziadei & Arthur Stäldi) › Performer: Renate Graziadei › Escultures & Escenografia: Volker Schnüttgen › Videoart: Frieder Weiss, Martin Bellardi › Composició & Música en directe: Constantin Popp

Foto: www.laborgras.com

Tanz im August 2011, Berlin
Radialsystem-V-

Proposta multidisciplinar que encaixa perfectament en un espai que pretén ser referent de la nova creació contemporània a Berlín: el Radialsystem-V-, una antiga fàbrica rehabilitada amb dues grans sales. En una d'elles, apta per a exposicions de mitjà format, LaborGras (i com a única performer, la Renate Graziadei) presenten una proposta on es vol conjugar el vídeo en directe, filtrat per un programa informàtic ideat per a l'ocasió i l'espai escènic composat per escultures de fusta al voltant de les quals es distribueix els espectadors, asseguts a terra majoritàriament.

Però anem a pams: amb una mica d'imaginació podrem reconstruir l'experiència. Entrem a la sala: hi ha com unes 6 o 7 d'aquelles escultures de fusta disposades en forma d'estructures simples, de diversos tamanys, taulons de color pi muntats de tal manera que hi ha un espai buit al seu interior, on se situa una pantalla. Depenent d'on es troben, algunes requereixen una mica de perícia: cal agenollar-se, i fins i tot estirar-se al terra per veure les imatges. Altres, en canvi, són més simples: un monitor situat al fons d'un forat de l'alçada mitja d'una persona. Cadascuna d'elles treballen independentment, de fet projecten fons fixes: unes roques, una superfície llisa, un espai d'alguna cosa així com una habitació, etc.

Al fons de la sala, a mà dreta, un entarimat, d'una alçada d'uns pocs centímetres i uns deu metres d'allargada per cinc d'amplada. És l'espai on la ballarina efectua els seus moviments. Són tantes sèries com escultures hi ha. Amb dues càmeres de vídeo i dos monitors d'ordinador enfocats cap a l'escenari per a què ella pugui veure els efectes que produeix el seu moviment sobre els fons dels quals parlàvem abans. Naturalment en cada sèrie es treballa amb un de diferent. I es grava tot en directe, amb l'acompanyament de la música generada per ordinador, controlat tot des de la taula de so, on també hi opera el tècnic multimèdia. Quan acaba la sèrie, mentre la performer es canvia de roba, també a prop del petit escenari, en un dels monitors de les escultures es projecta el resultat de la unió entre les imatges de fons pregravades, la música i el moviment que s'han generat en aquell directe i es pot visualitzar tantes vegades com es vulgui mentre es van presentant la resta de les sèries.

La veritat és que resulta més difícil d'explicar que no pas de viure! I va calant entre el públic, a l'inici molt passiu en la recepció, poc a poc més participatiu, deambulant entre les escultures, atents als monitors de l'escenari, resseguint els gestos de la ballarina, quasi sempre repetitius, a voltes convulsius, dominats pel seu propi eix corporal, en harmonia amb una música més aviat minimalista, de sons greus, de base naturalista i compromesos tots (performer, músic i videoartista) amb l'efecte final que sobre la màscara tindrà la imatge generada per l'ordinador. A destacar, una de les sèries en què sobre el fons d'unes roques, interactua la imatge en directe amb una de preexistent: com si dues ballarines (ella mateixa, és clar) fossin a l'escenari i juguessin a tocar-se, mirar-se, atansar-se i allunyar-se, tal i com la projecció final permet visualitzar en una de les escultures, el que de fet només és una ballarina real sobre un fons negre. Aquest és, precisament, el gran encert de la proposta: la creació de món irreals que la imatge en moviment permet construir a partir de la manipulació digital del què en realitat és un solo.

Per contra, l'esforç que suposa la conjunció de tots aquests elements (el moviment, la gravació en directe, la inserció de les imatges i el corresponent programa que les conjuga, la música i el treball de control del producte final que es presenta a les escultures) possiblement hagi estat de gran magnitud com per deixar poc espai al discurs narratiu. O simplement se n'hagi volgut prescindir, el que descol·loca una mica al públic, entusiasta amb totes aquells jocs d'interacció, però que pot trobar en falta una mica de sentit unitari, o senzillament d'explicació general de la proposta que lligui una mica amb el títol que es presenta: Habitat. Tot i que estrictament parlant, les imatges generades en una realitat virtual com aquella, a partir del moviment en directe, ben bé podríem dir que són els espais “habitables” del nostre futur més immediat.

Foto: Eugenia Rufino

Exposition Universelle

Exposition Universelle, Rachid Ouramdane
Cloître des Célestins
Festival d'Avignon 2011

La qüestió de la identitat (i algunes de les seves obsessions) estan àmpliament representades en l’imaginari col·lectiu francès i en la discussió política (i social) d’ençà podríem dir el Maig del 68. Els accents, depenent de la dècada, hauran anat variant, però l’essència de la polèmica radica en la construcció de la pròpia idea de ciutadania, tan imbricada en la tradició revolucionària i republicana del país veí.

Rachid Ouramdane, des de la seva condició familiar dels “altres francesos” interroga sobre tot plegat, en una peça gens fàcil de traduir, però esmeradament treballada i plena de contingut simbòlic i artificialitat escenogràfica: una gegant làmpada amb braç articulat, que il·lumina de tant en tant la cara de l’intèrpret, situa al centre del joc visual els mecanismes de control amb què la societat accepta o no com a “identitat” les diverses maneres com aquestes es conjuguen. En uns discursos –sembla dir i representar amb la música repetitiva i la plataforma circular des de la que giravolta una i altra vegada a l’inici i el final de l’obra- indefinidament transmesos, obsessivament circulars amb què s’ha construït (i de vegades “deconstruit”) el propi paradigma unificador i homogeneïtzador de la cultura francesa.

Foto de
Patrick Imbert

Són diverses les lectures que sobre el tema se’n podria fer en aquesta ocasió, perquè tampoc no és clar si és la qüestió de l’origen (la immigració sempre present...) o si, com m’inclino, es tracta més d’una apel·lació a la pròpia, individual i íntima adscripció a les cada cop més freqüents atomitzacions socials (la idea d’amalgama és ben present en el retrat final de Rachid maquillat de diversos colors) en què una societat complexa i gran com la francesa (o l’europea per extensió) pot integrar en el seu sí, sempre –és clar- que els dimonis interiors puguin (i vulguin) ser neutralitzats convenientment (en el trist record de la vetllada, aquest cop, els assassinats de Noruega de la mà d’un fanàtic islamòfob de l’extremadreta.)

I com no podia ser d’altra forma, el discurs sobre la tolerància que Ouramdane proclama als quatre vents, mitjançant un ball pausat, sense estridències, amb delicat control de l’espai escènic, variat en el seu origen i instal·lat en la diversitat de tècniques i recursos, com per demostrar els sempre fructífers camins de la dansa a partir de la suma de diferents tradicions (heus aquí una mica de claqué, ara abstracció simbòlica, més tard contemporània en estat pur i una mica d’expressionisme gestual); clou en forma de denúncia aquella repetitiva obsessió per saber “què és”, en lloc de viure sobre la base del “com és”, recuperant per al fragment final d’Exposition Universelle la plataforma sobre la que el ballarí tornarà a girar i girar, mentre sentim la música ratllada de dos tocadiscs. 

Una roda de la fortuna (o impostura del poder) de la que caldrà saber fer l’esforç de saltar.

Violet

Coreografia: Meg Stuart

Ballarins: Alex Baczynski-Jenkins, Varinia Canto Vila, Adam Linder, Kotomi Nishiwaki, Roger Sala Reyner

Música en directe:  Brendan Cougherty

Salle de Spectacle de Vedène – Espace Bardi

Festival d’Avignon 2011

Presentada fa a penes un mes a Essen, Violet arriba com una exaltació de violència al Festival, on ha collit abandonaments entre el públic de la sala. Amb música electrònica en directe (i advertència en forma de regal d’uns petits taps per a les oïdes) d’ensordidor volum d’una melodia repetitiva, de reminiscències metàl·liques i industrials i clara imbricació amb la ciència ficció més obscura, on l’esperança és impossible; cinc ballarins (un d’ells, en Roger Sala Reyner) composen el quadre de la resistència més ferotge. Un exercici de convulsions físiques, moviments espasmòdics, repeticions lineals i exagerades contraccions, després d’uns primers deu minuts –aproximadament- en què res no sembla passar, més enllà de veure els ballarins arrenglerats al fons de l’escenari, amb una música que cada cop ataca amb més força (sonora i expressiva) i amb la que la paciència d’alguns, efectivament, s’esgota...

Fins i tot aquest podria ser un efecte desitjat per la coreògrafa! I és que la vida de l’acció immediata, el moviment sobtat i els resultats a primera vista, queden molt lluny d’una idea com la que s’ha presentat aquests dies: la violència és en la conformació de la pròpia naturalesa, en l’origen de tot, les estructures més elementals de l’existir (ja no diguem la humana!) i és aclaparadorament duradora fins a l’arribada de la calma de la batalla (diguem-ne “l’origen de la cultura”, si és en una lectura antropològica que ens movem; diguem-ne “la comunicació humana” si és en la vessant psicosociològica que volem llegir la proposta). Per això, després de tres quarts d’hora ben bé, d’aquells impactes emocionals de cossos posats al límit de la fisicalitat més estrident, colpejant la pròpia existència i l’espai que habiten; sols, sempre sols! sense cap interacció amb la resta de ballarins; arriba la tan necessitada calma (10 minuts ben bé!) en què els ballarins, ara a tocar del pati de butaques, miren inconcretament als espectadors, quiets, en (agraït) silenci en un sala incòmoda d’esperits regirats.

 

Però com molt bé Nietzsche advertí “tot és etern recomençar”, i el ballarins van conformant lentament una bola immensa de cossos rodolant per terra, en àmplia circumferència per tot l’escenari -tres voltes senceres, crec- (una imatge d’impacte visual –també imagino que dolorosa perquè a una de les ballarines se li va escapar un petit gemec, segurament la van trepitjar-), fins a separar-se de nou, tot molt lentament, mentre la música comença a prendre protagonisme exaltat i els pacients (en el sentit literal: “qui pateix”) ballarins, a la manera com la humana condició s’emmotlla a la salvatge vida del l’instant (en soledat, és clar! és així com venim a la vida...) inicien de nou les infinites repeticions violentes del gest de la supervivència.

Irrefutable!

“Dans ce titre, il y a à la fois la violette, ancien symbole de la vie, et le violet du spectre des couleurs, qui, si j’en crois mon éclairagiste, est comme le point zéro au-delà duquel la non-couleur apparait” Meg Stuart (extracte del programa de mà)

(Imatges extretes de: http://utopiaparkway.wordpress.com)

Political / Mother

Hofesch Shechter Company

Mercat de les Flors, 6 de maig de 2011

© Gabriele Zucca

Hofesch Shechter s’excusava en el debat posterior amb el públic: aquest no és un exercici intel·lectual. I explicava que el títol de l’obra va néixer de manera atzarosa: només com a punt de partida. Dos mots antagònics, que malgrat tot han estat imbricats entre ells –intencionadament- al llarg de la història: la mare pàtria... Una idea ben simple que, d’entrada, sabíem on ens portaria: l’exèrcit, les proclames, el soroll, les dictadures, l’alienació col·lectiva enfront del recer de la llar. No hi havia, efectivament, cap dubte: el missatge és d’una linealitat tal que només restava l’interès a com es representaria tot plegat.

Political / Mother és la primera peça llarga del coreògraf. Potser massa si del que es tractava era de proclamar que aquelles dues paraules són irreconciliables. I amb un recurs escenogràfic excessiu: un concert ensordidor de rock en directe, amb tres guitarres elèctriques amplificades fins al dolor, un conjunt de percussió fent tremolar les parets del Mercat i una veu esquinçada, cridant a tort i a dret. No és que el recurs no fos legítim: total és la millor imatge per evocar la barbàrie. És que s’exagerava de tal manera que se simplificava fins al paroxisme tot el missatge.

Després, hi havia els 13 ballarins. Irregulars intèrprets, però extraordinaris com a punts de fuga d’aquell audició esbojarrada. No pas perquè de debò poguéssim admirar en la seva totalitat una potencialitat que s’intueix en cada petit gest, en els moments més lúcids de tot plegat que no són altres que els escassos solos o fins i tot alguns duos; sinó perquè aguanten amb actitud estoica i una presència difuminada la incorporació de l’únic element impossible que mai s’hagués ningú imaginat que podia compassar-se en el discurs de l’obra: és aquesta la dansa popular d’avui? demanaven justament en el programa de mà... I no donarem més pistes, per respecte al coreògraf que expressament va demanar que fos aquest el secret entre ell i les persones que ens vàrem quedar a escoltar-lo...

Els cossos són fràgils, la idea de l’obra –en aquest cas- també, la força de la barbàrie és omnipresent i les vies d’escapament són tan properes com la dansa que els pobles inventaren per elevar-se d’aquella realitat embrutidora. Aquest és el final magnífic amb què es clou Political / Mother, dos minuts a penes que justifiquen tot un espectacle. Un bucle visual, com a càmera ràpida, on els ballarins reprodueixen els principals moments de l'obra, enfront de l'agressiu soroll del món. 

Aquell final, el millor possible que es podia imaginar per a la temporada del Mercat de les Flors 2010-11.




www.btvnoticies.cat

Musicolèpsia (Rapsòdia per a set putes)

Cia. Lanònima Imperial

Teatre Nacional de Catalunya, 17 de abril de 2011

© Juan Carlos García

Vaya usted a saber el por qué a las mentes bien pensantes de este pequeño país les dio por cargar contra la obra de teatro Gang bang (también presentada en el TNC y casi coincidente en el tiempo) y se olvidaron de Musicolèpsia (Rasposòdia per a set putes). Debe ser que aquí no hay figuritas fálicas sobre el escenario. Porque de otra manera no se entiende. ¡Vaya, sí! Lanònima Imperial no se está para juegos chicos y cargan con contundencia (y diversión) anticlerical. Lo que siempre es un placer para los oídos. Aunque, confesémoslo, aburre hasta la saciedad ese discurso que debe tener tanto interés para un público joven como un “revival” por la historia (católica, apostólica y romana) de nuestro pasado más reciente. Quizás hace 15 años ¿verdad? Pero a estas alturas: ¿a quién quieren provocar con semejante propuesta?

El formato cabaret aporta lo que puede a este festival: interesante el juego entre la danza contemporánea (que se repite sin aportar elementos nuevos) y los juegos que hace la especialista en aéreos, Eva Szwarcer. Combinan bien.  Aunque me disculpen: la pantallita proyectando imágenes incomprensibles y siempre presentes, no logro entender todavía con qué finalidad se instaló.

Lo mejor, el actor Jaime Lema: versátil, gran rapsoda, amenizadísimo en su papel de maestro de ceremonias. Interesante también el malabarista y bailarín Emiliano Alessi, que logra eclipsar sobradamente una compañía falta de nuevas ideas. Y destacadísima la intervención de la acordeonista Edurne Arizu y el trombonista Frédéric Filiatre.

Por lo demás… bueno esos torsos masculinos puestos ahí para distraer al personal. Que estamos ante las puertas del infierno ¿no?

………………….

Altres obres de la companyia comentades en aquest blog:

El cas Kuleshov

----------------------------------------------------------
Embriaguez visual

Carmen del Val (EL País)
11/04/2011

Infatigable y tenaz el coreógrafo Juan Carlos García estrenó la noche del jueves un provocador e irreverente espectáculo -siguiendo las tendencias actuales-, titulado Musicolèpsia. Rapsòdia per a Set Putes. A diferencia de sus dos trabajos anteriores, De los efectos (2008) y El cas Kuleshov, este es un acierto en su dilatada trayectoria como creador. García, consciente de que las musas de la inspiración le habían abandonado en los últimos tiempos, no ha dejado de crear afanosamente hasta que ha logrado acortar distancias con las deidades.

En este espectáculo el autor, con el asesoramiento dramatúrgico de José Sanchís Sinisterra, se adentra en el fascinante mundo del cabaré y sale airoso de la incursión. Cinismo, lujuria, humor, locura y circo se combinan en bellas imágenes visuales que embriagan al espectador desde el principio. Las prolíficas frases coreográficas se trenzan en un trabajo coral brillante, al que hay que añadir el hechizo de las actuaciones circenses.

Todo este caudal visual -sumado al caudal intelectual al que nos tiene acostumbrados el autor-, en este caso con numerosas referencias al clero, arrolla al espectador. Se pasa de anécdotas protagonizadas por diversos Papas de la historia de la Iglesia, a las putas de todos los tiempos, y a un sinfín de interpretaciones sobre el cielo y el infierno. El espectador se siente subido en una montaña rusa de sensaciones. Mantener este ritmo vertiginoso no siempre es posible, hay algún descenso en picado, que el pulso de Juan Carlos vuelve a retomar, no sin dificultad.

Lo mejor de Musicolèpsia. Rapsòdia per a Set Putes son sus protagonistas. El maestro de ceremonias de esta locura es el actor y bailarín Jaime Lema, de la compañía de teatro peruana Komilfó Teatro, es el Joel Grey (Cabaret) de este montaje. Sensualidad y expresividad cincelan a este convincente actor. Eva Szwarcer es la hipnótica acróbata, sus intervenciones impregnan de magia a la pieza. Mención especial merecen las bailarinas Elia López, Lorena Nogal e Inma Asensio, por su entrega y magnífica interpretación.

Embelesa verlas a las tres juntas mientras la Szwarcer se desliza por una tela desde las alturas. El bailarín Marco Purcaro y el malabarista Emiliano Alessi realizan su cometido con rigor. Otro factor decisivo es la música que interpreta su autor en directo el trombonista Frédéric Filiatre acompañado de la acordeonista Edurne Arizu.

Tango. 4 cames, 2 cossos, 1 cor

Teatre Municipal de Girona, 9 de abril de 2011

Cia. de Danza CobosMika y El Quartet Gerió
Bailarines: Iker Arrue, Laura Vilar, Melodie Cecchini

En general suele ser más efectivo un susurro que las grandes proclamas. El tango quizás resultó de la suma de todos esos pianísimos discursos, dichos en el anonimato de a dos. La música supo cómo interpretar esas conmociones del alma, y Piazzolla –con sus sombras también- derivarla en estallido emocional. ¡Qué envidia cuando se contempla desde el silencio! Pero que exagerado a los sentidos… El Quartet Gerió leyó ese espíritu a la perfección: y resultó un concierto de intensidades, perfección técnica y gran –exagerado- volumen (qué manía, por cierto: el mal de los teatros en los últimos tiempos) Aunque es posible que esa pasión desbordada, en el estreno, hiciera flaco favor a lo sutil. Se hubiera necesitado algo más de calma tensa. A mitad del espectáculo, por ejemplo. Un sosiego que hubiera permitido disfrutar todavía más de la impecable ejecución que ofreció el grupo (sexteto, para la ocasión).

Del tango, en el imaginario colectivo, hay imágenes suficientes como para bailar hasta la eternidad. La apuesta de Olga Cobos y Peter Mika - CobosmiKa es de gran acierto, porque sin traicionar a ese espíritu genial de las pasiones desbordadas, propone una coreografía más en la línea de la contemporaneidad de Piazzolla que en lo tradicional de su base armónica. Aunque las deserciones tengan –claro está- sus limitaciones y en ocasiones se impida una visión de conjunto. Como espectáculo de danza se pierde algo su significado; y como concierto resulta poco centrado. Aunque visto desde su generalidad, resulta de una belleza apabullante.

Capítulo aparte merecen sus bailarines: desbordantes de compromiso, intérpretes seguros, tenaces en su labor, ofrecen cuadros de una hermosura única, en todas sus facetas: a dúo, los tres, en solos de gran intensidad. Un catálogo ampliado de gestualidad respecto a propuestas anteriores (algunas otras, en cambio, ya conocidas) en momentos de gran complicidad y trabajo en equipo. Aún incluso cuando pequeños, casi imperceptibles desajustes, acompañaron algunos de los momentos más difíciles de ejecución en los dúos.

Con este material, era de esperar (y agradecer) la entrega absoluta con la que el publico de Girona celebró la presentación del espectáculo en sociedad. Y es de exigir su rápida y urgente programación por todos los rincones del país.

Reflexions sobre la dansa

Reflexions sobre la Dansa

Centre Cultural la Mercè (Girona), dimecres 30 de març de 2011
Equip teòric: Gerard Vilar i Jèssica Jacques
Equip artístic: Iker Arrue i Laura Vilar

Situem-nos, primer, davant la qüestió del discurs: no es genera cap pensament transmutable, sinó no som capaços de produir fissures en el nucli “d’allò que és dit.” I de la dansa (constaten) el que bàsicament es diu, és no res. El que podria resultar un bon principi organitzador, perquè del no-res és del que millor podem pensar, tota vegada que no es troba condicionat per cap límit ni llenguatge. Perquè si volem intentar adscriure-la a allò del “que és dit” en l’àmbit de les arts en general, perdrem pel camí la paradoxa de la seva essència efímera. Impossible mesurar amb el regle del que és permanent allò que ara res no és!

Davant la complexitat d’una experiència com aquesta, no és sempre solució l’artefacte teòric. Més aviat pot resultar adient el seu contrari: la simplicitat de les petites peces del trencaclosques de què es composava. De tota manera, posats a construir un instrumental intel·lectual per a l’experiència, serà més útil generar preguntes que no pas respostes. De fet, la millor manera no és pas reaccionar a la qüestió plantejada, sinó proposar-ne una altra encara més impossible d’abordar. Tal era la tradició de pensament dels antics. I tu què sents?

Fem-ho! Desintegrem el moll de la qüestió. Trobarem almenys dos nuclis constituents: la incommensurable realitat del temps/espai en què hi juga i el problema del significat i el sentit. Dues qüestions a les que em referia, arrel del que reflexionaven aquest equip teòric i artístic a la conferència Danza y filosofía: la arquitectura del gesto. A Girona vam tenir l’al·licient d'assistir a la seva versió complerta: dansa en directe i pensament en viu.

Nota metodològica: hi ha dos camins prohibits i una sola drecera. La primera restricció és fer de traductor automàtic, el que no porta enlloc perquè la paraula no és capaç de modular el sentit del moviment; de la mateixa manera que l’acció no és productiva (per ella sola) de pensament. La segona cosa a evitar és el del coneixement tècnic: quedi revelat només als entesos i del qual millor fugir per la quantitat de camins sense sortida als què portaria.

De manera que només queda una drecera: que no és altra que l’experiència de l’espectador. Sempre única i intransferible, és cert: però intervinguda pel discurs que generen el moviment dels ballarins, la música, el vestuari, el decorat, i qualsevol element que hi aparegui. Vivències particulars que podem fer universals llençant-les a la palestra del discurs.

I tot plegat des de la limitada perspectiva del relat, determinat (al seu torn) per la construcció del llenguatge de la paraula. Un dispositiu que pot actuar de catapulta temporal per a un art que, per definició, és tan efímer com el cos que el mou.

Tal és, en definitiva, la invitació a pensar sobre el que ara res no és.

I últim apunt: si la dansa vol inquietar, i ho fa construint un impossible (en el gest essencialment: figures ingràvides) per què l’obsessió per eliminar-la de l’àmbit de la transcendència?

Dionysos (suite) / Song of Herself / Syncope

Dionysos (suite) / Song of Herself / Syncope

Béjart Ballet Lausanne

Teatre-Auditori Sant Cugat, 20 de març de 2011

M’apel·lava avui un jove desconegut: “qui escriu, és que parla d’un mateix”

És clar -pensava- mentre em sentia qüestionat per aquella mirada: escric sobre els enyors...

Convocar en aquest bloc en una mateixa setmana novament l’esperit dionisíac, potser és només això: nostàlgia. Entendreu que avui hi estic obligat, perquè la suite que presentava el Béjart Ballet Lausanne en la primera part del programa és just la història de Dionís i el seu triomf sobre l’esperit apol·lini i que era protagonitzada, en vida del coreògraf, pel seu ballarí principal: en Gil Roman, actual director artístic de la companyia. Però també, perquè des de l’any de l’estrena -1984- s’ha anat produint un fenomen general d’allunyament de la rauxa i la desmesura de l’escena pública. I la dansa no n’ha quedat al marge, esdevenint  precisió tècnica, però potser per això, cada cop més, emocionalment neutra. No és que les produccions vistes aquesta temporada a Barcelona, per exemple, no tinguin la seva qualitat i un punt d'exageració. És més aviat que les passions estan deixant pas a una raó uniformada i omnipresent. Generalitzo, naturalment! Després hi ha aquelles dignes excepcions: però els temps en què vivim ens hi conviden. Després de tot, darrera l’acte de l’artista, hi ha la recepció del públic i no sembla que corrin temps per a aventures...

Pensava en tot això mentre em deixava sorprendre per la (beneïda) desproporció amb la que Béjart va entendre el relat de Dionysos aquells anys. Era la dècada que marcà la recta final del miratge de l’amor lliure. Tants segles abans, Plató ja havia negat a l’art cap interès en l’educació dels joves. Sospitava de la seva capacitat per a produir alteracions en l’estat d’ànim. El sexe no havia estat encara substituït per la sexualitat. De l’experiència dels cossos, dels usos dels plaers dels nostres antics; al modern control dels discursos, i les tecnologies del jo foucaultià hi ha un incommensurable que impedeix ni tan sols d’imaginar aquella vivència, més enllà dels relats tràgics (sempre, és clar, mancats de l’experiència catàrtica que la història ens arrabassà del teatre.) No hi ha res pitjor -benvolgut jove- que enyorar el que mai no s’ha viscut. D’això parlem avui.

Gil Roman recorda serenament en el documental El esfuerzo y el ánimo aquella petjada creativa del mestre Béjart. I amb l’assossec de qui el va viure, però també la contundència de qui el va perdre, relata la que creu és la seva principal ensenyança:  “Ce qui me semble aujourd'hui le plus important c'est qu'il m'a toujours dit : Ne te retourne pas sur le passé. Quoiqu'il se passe, avance !" La supervivència és també el relat de l’art.

Així que la ruptura fou inevitable. I el programa del cap de setmana a Sant Cugat és el testimoni d’una època en què la dansa podia dir allò que era vetat de relatar en altres àmbits. Ho constata definitivament la segona part de l’espectacle: una certament no menys bella coreografia de Julio Arozarena (Song of Herself) i, per cloure, la brillant Syncope del mateix Gil Roman. I és que la companyia, i el seu flamant director artístic al capdavant, han sabut que per mirar endavant, primer calia matar la mort. I oblidar la rauxa. O senzillament transformar-la en imatges digeribles per a públics, irreversiblement diferents.

Final de la llegenda.

Visca la llegenda!

...............................
"La Vanguardia" 26 de març de 2011

JOAQUIM NOGUERO
¿Ubi sunt? ¿A dónde fueron a parar los imponentes cuerpos típicos de Béjart, rebosantes de la energía dionisíaca que tanto precisaba el repertorio elegido para la ocasión en Sant Cugat, el pasado fin de semana? Me refiero a ese perfil de bailarín masculino tan emblemático del desbordante creador marsellés fallecido hace ya más de tres años, un modelo que tan bien representó en su día Jorge Donn y que en San Cugat quedó reducido a Óscar Chacón.

Técnicamente no se podría reprochar nada a los bailarines de Dionysos,pero sí a su control apolíneo, a su falta de presencia, sensualidad y peso escénico, a su escaso magnetismo animal, a su contenida expresividad o, en fin, a la inexistente fuerza dionisíaca que atravesaba toda la creación del culto y clásico, pero viejo macho cabrío, el fauno Béjart. Hace menos de un año, ya con la dirección de Gil Roman y con una compañía que parecía haberse renovado en parte, en Le Presbytère presentado en agosto en Peralada, Roman parecía incluso haber potenciado los cánones originales. En Sant Cugat, en cambio, ¿qué ha ocurrido para que Dionysos de Béjart apareciera apolonizado de forma casi blandengue?

La respuesta y la sorpresa llegó en la excelente segunda parte del programa y tras el breve peaje de la pieza de aires cubanos Song of herself,de Julio Arozarena, con un registro lírico suave y un tono melifluo que tampoco habríamos relacionado con la compañía Béjart. El plato fuerte fue la nueva coreografía de Roman, Syncope,instalada en un sanatorio mental, concretamente en la focalización mental del protagonista, y que en cierto sentido es la versión conseguida de lo que intentó Ullate con su menos estilizado Worderland.Los intérpretes masculinos de Roman muestran aquí vulnerabilidad. Y todos, hombres y mujeres, se mueven con la precisión de un autómata, como muñecos de cuerda del doctor Coppelius. Se entiende de pronto el cambio de perfil operado en la compañía, cuando el nuevo elenco se ajusta como un guante a la pieza de Roman, en un registro dancístico más cercano a Mats Ek. Parece que el joven coreógrafo asume el mando con personalidad y sin dejarse acomplejar por el nombre de Béjart, y para ser Syncope su segunda pieza la cosa promete. Ha llegado un cambio de turno. Ha nacido otro Ballet Lausanne. La objeción es cómo abordará el legado de Béjart si se mantiene el nombre.

Vertical Road

Vertical Road, Akram Khan Company

Mercat de les Flors, 19 de març de 2011

Eulàlia Ayguade Farro, Konstatina Efthymiadou, Salah El Brogy, Ahmed Khemis, Young Jin Kim,Yen-Ching Lin, Andrej Petrovic, Paul Zivkovich

Darrera un gran plàstic translúcid situat al final de l’escenari i que penja de banda a banda, una ballarina l’empeny infructuosament, amb forts moviments convulsius, sorolls que provoca contra el propi material i violents cops de música. Intenta sortir a l’espai obert. És el pas a l’altra banda, de no retorn. Res no sabem de la causa d’aquella traspàs. La resta de ballarins ocupen l’escenari adormits, en semicircumferència, al voltant de l’ombra que aquella ballarina projecta sobre el límit que separa els dos móns. Només copsem l’angoixa amb què comença l’espectacle.

Vertical Road bé podria ser el relat de la sorpresa de l’home ancestral davant del misteri de la mort. I, en conseqüència, el de l’aparició del mecanisme de protecció que l’espècie fou capaç de crear per apaigavar el dolor (primer) i la inquietud que provocà (després.) Éssers de la fugacitat, movent-se violentament, compassats per una música repetitiva i de grans dimensions místiques, amb què el grup dóna resposta, a aquesta banda del plàstic, a la desesperació. Si heu vist cap altre espectacle anterior de la companyia, us vindrà a la memòria la violència del gest, la fisicalitat desbordant, l’energia desbocada i  la contundència del moviment. És Akram Khan en estat pur, al límit, sempre impactants, incansables, sense respir, tempestuosos. Tenen la roba impregnada per una pols que va quedant en suspensió per tot l’espai: referència clara a la naturalesa humana.

El tercer episodi és conseqüència directa, en la comunitat, de la sorpresa davant l’interrogant existencial que el plàstic ha generat: apareix el líder espiritual. Som fitxes grans de dominó situades en l’extrem de l’escenari que cauen successivament amb el més mínim impuls. En aquest punt l’obra genera una de les imatges més belles: a la manera com els titelles, els ballarins s’impulsen, cauen, es traslladen, salten, col·lisionen, sempre manipulats per la presència del gurú (que mai arriba a tocar-los físicament) però que amb les seves mans, projectant-les sobre aquells cossos, en un efecte màgic, comanda els moviments contra la seva voluntat. I a la manera dels darvitxos inicien aquell ball circular sobre el propi eix tan característic de la mística. Queda inaugurada per a la història de la humanitat la cerimònia, les religions i els seus poders. I amb ella, l’obscura història dels llibres sagrats, que paradoxalment tantes morts ha provocat.

L’expressió dels ballarins és un aspecte a ressaltar. Més enllà de la seva força física, imprescindible per suportar el nivell d’exigència que requereix la peça, hi ha una projecció de sorpresa que surt de dins cap enfora davant del relat que estan explicant. Una pertorbació de l’ànima, una indignació arrelada a la incomprensió que genera saber-nos part de la barbàrie. Perquè fins i tot en el cas que mai no haguéssim participat directament en els episodis que es relaten, som hereus d’aquella condició humana: massa humana! Sens dubte, la transmissió d’aquestes emocions és un dels elements més solvents d’aquest autèntic festival de la paraula en moviment en què es converteix Vertical Road.

I com no podria ser d’altra manera, darrera d’aquell plàstic translúcid que sempre ha presidit el fons de l’escenari, hi acabaran tots els ballarins, amb idèntics crits visuals com començàvem, mentre plou sobre aquell teló i l'aigua purificadora acaba fent desaparèixer qualsevol rastre d'existència. Només el líder espiritual resta sol, en mig de l’escenari.

Poder, algun dia, els humans ho arribarem a entendre: només som pols...

Why Akram Khan Is Major, Dance Magazine

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

Laura Vila i Iker Arrue

En la fascinant conferència que amb el títol Filosofia de la dansa pronuncià Paul Valéry el 1936 se'ns convidava a un exercici metodològic clàssic en la història del pensament: tota vegada que una resposta a la pregunta “què és la dansa?” no la podem trobar;  girem el sentit de la mirada i procurem de respondre sobre dos dels seus vectors constituents: què és el temps i què és l'espai. I quan arribarem a tots dos, bé sigui per la impossibilitat de coneixement d’allò que regula els moments que vivim però dels quals res no podem dir des del pensament (“la fletxa del temps”, en paraules filosòfiques); com tampoc referir-nos al continent ocupat per un cos que és alhora espai del temps (constituït, al seu torn, per una idea de sí mateix) haurem resolt la qüestió plantejant una doble negació, que és l'equivalent a una veritat simple. 

És aquest exercici filosòfic de descentrament el que Laura Vilar i Iker Arrue, amb el suport de Jèssica Jacques, proven d’exercitar en la conferència que en el marc del curs Novísimos. El espacio entre las artes, l’Institut d’Humanitats està duent a terme al CCCB aquests mesos. La novetat, però, és la incorporació de l’arquitectura, perquè la dansa contemporània ha vingut a afegir un nou element: el del gest. No pas perquè en la dansa clàssica no existís sinó, com assenyalen, perquè és propi d’aquests temps l’escissió definitiva entre el significat i el sentit. I, també, perquè és el ballarí de contemporània qui promou l’ús de l’espai, des de la pròpia construcció.

 

 

Amb una anàlisi de la peça ukeNage, que s'ha pogut de veure al SAT Teatre fa poc, Laura i Íker, des de la instància de l’impuls, conviden a una mirada que més aviat se situa en els límits (1) que en l’eix de la qüestió. Convençuts, com ho hauria d'ésser el públic “responsable” (a qui s’apel·la diverses vegades), de què és en el contacte entre les frontisses dels incommensurables on hi ha el terreny fèrtil per començar a pensar (aquest nou segle) el que mai abans la filosofia ha abordat de manera decidida. 

Vagi, però, un afegitó sobre el que voldria aprofundir en un futur: l’adscripció de la dansa en la categoria nietzschiana de les arts dionisíaques. No només per la condició de necessitat que té amb la música; sinó sobretot pel seu arrauxat caràcter transformador de l'espai i dels temps en què hi intervé. 

Que no s'abordi mai així, possiblement és una altra de les peripècies de la història del pensament.
 -----
Trobareu aquesta interessant conferència en aquest enllaç:

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

(1) en referir-me al límit, ho faig des de la perspectiva que presenta el filòsof Eugenio Trias: en la ciutat antiga, la muralla separava la vida de la ciutat, de la realitat més enllà. Aquell espai (limes) és un terreny especialment fèrtil per a la vida, afirma. Com ho és, per a l'home, la seva doble condició de natura i ésser transcendent.

Young people, old voices

Young people, old voices, de Raimund Hoghe

Mercat de les Flors, 12 de març de 2011

 

Vagi d’entrada que això de la dansa-teatre, internacionalment difosa per la Pina Bausch, i de la qual en va ser col·laborador en Raimund Hoghe, no és fàcil. Vull dir que no l’escolliria, d’entrada, com a programa recomanat per a neòfits en les arts del moviment. Bàsicament perquè demana temps (massa, potser? tres hores...) i, sobretot, concentració de l’ànima. I no sembla que darrerament disposem de cap de les dues coses. Una perquè el zàping intel·lectual ha desbordat els límits de la comprensió humana i som deutors de mínims. I l’altre, perquè demanaria predisposició, i aquesta fugí amb l’economia de pensament. I és clar, ningú es sorprengui, tot cansa! Però és d’una impertinència insuportable marxar de la sala mentre els ballarins-actors treballen; com ho és, que es posi a parlar –senyora- o que aquell altre senyor estossi com un dinosaure. Per molt que hagin pagat, com jo, religiosament la seva entrada. Havia de dir-ho!

Tampoc hi ha bones notícies per als que en l’entreacte, també, van decidir fugir: més educats, això sí... Ben bé dos terços dels espectadors. I és que tot just començada la segona part vam assistir a la que probablement hagi estat la imatge plàstica més brutal dels darrers mesos, a Barcelona, mentre els ballarins-actors jugaven amb uns avions fets de paper. Però saben què, distingit públic? Em reservo aquí la memòria per als que (estoicament, és cert) vam mantenir l’atenció. I per als escollits, a qui ja els faré arribar la complicitat corresponent. Encara que a vostè, senyor, permeti que li digui que anar sol a aquest tipus d’espectacles fa que pugui anar escoltant les veus dels seus comentaris mentre fumem en l’entreacte. I no, no és cert! Que a vostè no li digui res, no vol dir pas que no tingui sentit! Per bé que li reconec que s’hi ha de fer un esforç colossal...

Com que avui no tinc la màquina de traducció automàtica “imatge-paraula” disponible i visc aquestes dies obsessionat per la paradoxa del temps que Sant Agustí ens proposà (a saber: d’aquest mot [el temps] en sé coses, perquè el visc; però em fuig quan tracto de pensar-lo), he decidit simplificar el comentari d’avui dient el que qualsevol ja sap: que les millors preguntes són les que no tenen resposta. I ens quedarem amb l’origen de totes d’elles (almenys aquí, en aquest àmbit...) i que no és altre que aquesta: què és la dansa?

I la resposta (incompleta, per definició! I què més dóna!) que proposa en Raimund Hoghe: 
són petits moviments, rituals, repetitius, jocs infantils, de bales, com allò que el protagonista de Billy Elliot relatava quan deia sentir que volava, com qui juga a fer anar avions de paper i que estén els records allà on mai no s'ha viscut, mentre escoltem que ens conviden: dance all night, en un acte purificador d’aigua per l’escenari...

O alguna cosa així, oi? Fàcil tot plegat!

Avec le temps... ho entendré...

Thomas Noone Dance, 10 anys ballant

Thomas Noone Dance, 10 anys ballant

SAT Teatre, Dissabte 26 de febrer de 2011

Crush / Fútil

Aquest cap de setmana i en diferents programes, la companyia resident al SAT Teatre ha presentat un resum de les principals propostes amb les que han omplert aquests 10 primers anys de vida. Dissabte es tancava aquest viatge per la memòria. Les dues peces ofertes ben bé podrien ser la síntesi ideològica del fil conductor de la concepció d’aquests excel·lents ballarins (tots!), increïbles relators (amb un discurs subjacent inalterable), imprescindibles creadors d’imatges (sempre!) i necessaris impulsors de la dansa a la ciutat de Barcelona (caldrà agrair algun dia com es mereix, al seu director i fundador, la intensa tasca que s’està fent al SAT de difusió i consolidació d’una proposta de petits espectacles, però de sobrada qualitat.)

Pel que fa pròpiament al model de ball que representen, podríem dir primerament que hi ha una POÈTICA DE LA CAIGUDA, del deixar-se endur per la gravetat, estirar el cos, jugar per terra, que aquesta companyia domina en l'espai per sobre de qualsevol altre. Un esforç sistemàtic per perpetrar una tensió de dignificació d’aquells moments  humans (segur que més dels que no pas voldríem) en què perdem l'equilibri i aquella dèbil força que ens mantenia sostinguts sobre la línia de l’estabilitat esdevé cop, davallada. I, necessàriament, la seva antítesi, és clar: la remuntada, aixecar-se de bell nou, restablir l’equilibri. Una acció que la companyia planteja des de la (des)tensió de la derrota, la relativitat de la seva profunditat, convençuts com semblen que hi ha sempre un futur esdevenidor.

Com no podria ser d’altra manera, és en el joc amb els altres on es manifesta de forma clara aquest binomi caiguda/ aixecar-se. Per això les obres de la Thomas Noone Dance són plenes de personatges sempre al límit, interaccionant esbojarradament amb els altres ballarins, en necessari, imprescindible contacte personal, a tocar de l’ànima, des d’on es produeixen els xocs, les empentes, els arrossegaments, les coordinacions, els enllaços entre cossos que en un punt dibuixen plegats la línia que separa l’altre, de la d’un mateix. Com asseverant que el trajecte humà és sempre el de la companyia, la societat, amb aquells que, de segur, ens faran perdre els delicats equilibris amb els que bastim les preteses seguretats.

I és en els marges de la QUOTIDIANITAT des d’on es dibuixa aquella realitat de caiguda/ aixecar-se de personatges sempre al límit. De manera que els objectes passen a formar part de la imatge en moviment, presidint l’escenografia – seria el cas de Crush, on es delimita amb un banc i un finestral qualsevol espai industrial on hi interaccionen els ballarins del comú- o bé, com en la peça Fútil, per jugar amb allò de més corrent, usual, habitual, com ho són les ampolles de plàstic  mig buides  d’aigua per a algú que fa de l’esforç físic la seva forma de vida. D’aquest joc amb l’instrumental quotidià de la dansa, aquesta temporada em vam tenir un magnífic exemple amb la peça que va presentar la companyia el mes d’octubre: The Room, també comentada en aquest bloc.

Tot plegat amb un corol·lari, a la manera de proclama fundacional, on s’afirma que és amb HUMOR que podrem abordar la caiguda/ aixecar-se de personatges sempre al límit, amb tants moments plens de simpatia com omplen l’espai escènic, on s’esbossa un somriure, es juga amb el doble sentit, ajuden a relativitzar el moment, proposen una mirada fresca, fan riure descaradament el públic, des de la complicitat que suposa veure uns ballarins sempre propers a la realitat, emmirallats en la vida de cada dia, presentant l’únic instrument del que mai ens hauríem d’allunyar quan som caiguts a terra: la capacitat per aceptar temperadament els atzars de la vida.

Pura filosofia, ballada des de fa 10 anys!

..........................

Una altra obra comentada en aquest bloc sobre la companyia:

Curts

 Entrevista a Thomas Noone de BTV:


www.btvnoticies.cat