Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thomas Noone Dance. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thomas Noone Dance. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 de setembre del 2015

Origen

Thomas Noone Danse Company & CDS Institut del Teatre
Mercè Arts de Carrer
Parc de la Ciutadella, 20 de setembre de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana.cat


En constant evolució
Fidelitat a un estil i experimentació permanent. Aquestes són dues de les premisses que l'espectador pot detectar amb facilitat en les coreografies de Thomas Noone. Hi ha una base, una estructura ben definida que porta un segell de dinamisme i virtuosisme, en una dansa física, enèrgica i mesurada. Una manera de fer que permetria de lluny, sense referents, reconèixer una obra de la companyia. Sense que això impliqui una repetició d'esquemes, perquè precisament aquell anhel de recerca contínua fa que cada peça resulti diferent i específica del moment creatiu del seu director i dels ballarins més veterans del grup. En aquesta ocasió, amb la participació d'un nombrós grup d'alumnes de sisè curs de l'Escola Superior de Dansa de l'Institut de Teatre. Una oportunitat magnífica que saben aprofitar, apuntant maneres i desplegant serietat interpretativa. Però també un moment extraordinari per a la companyia per reflectir-se, confrontar i emmirallar aquell constant i perseverant treball que des del SAT Teatre estan duent a terme des de fa anys.

Gens fàcil de sintetitzar, potser allargada en excés en els 45 minuts aproximats que dura l'obra, té lloc just davant de l'avió “aterrat” a la Ciutadella i en el marc de la programació Mercè Arts al Carrer. Porta per títol Origen i tant pot significar tot allò que s'obre per a la vida individual en l'instant en què s'arriba a un aeroport nou; com pot remetre més simbòlicament a una història de la humanitat on tot va començar un bon dia amb la injustícia, les ànsies de poder, la divisió de classes i la de gènere escampant-se per la terra. La veritat és que la dansa contemporània encara està instal·lada en aquesta prèvia que tan bé se sintetitza en la necessitat d'una senyora que al meu costat preguntava insistentment a qui l'acompanyés si entenia què estaven explicant.

I és una llàstima, perquè la recerca del significat d'aquesta peça pot emmudir l'autèntica peripècia que suposa fer-la allà, en un sorral, aixecant pols, suant -joves i veterans- cada intervenció. Penso que la dansa de Thomas Noone, més enllà del missatge, és un al·legat incondicional al moviment entès com a eina. Que la seva és una instrumentalització sencera del cos que calla mentre interactua amb molts altres. I que el seu ball és una mirada desacomplexada a un llenguatge que en la seva comunicació és encara més antic, amb un origen més incert, que el simple instrument de la paraula. Tot plegat, sense necessitat de renunciar a una dramatúrgia que fila prim, sense complexitats, però amb claredat una història que aquí té un punt d'imatge futurista post-catàstrofe quasi nuclear, que el context de l'avió sense ales amb la cascada d'aigua al fons, la calor encara xafogosa de la ciutat que celebra els darrers dies d'estiu i aquella sorra que tot ho envaeix, contextualitza Origen com si d'un intèrpret més es tractés.

Així és l'encontre amb les coreografies d'aquest grup barceloní: fidels a un estil de ballar i que Alba Barral i Javier G. Arozena corporitzen com cap altre dels seus ballarins, per la seva experiència en aquest model de treball, és cert, però també per la profunditat del gest ballat de què fan gala. Que la resta de la companyia accentuen amb la seva implicació i la solidesa que com a grup demostren. I que els alumnes del CSD completen, cadascú des de potencialitats diverses, però sempre en comunicació directa i mirada competitiva cap als seus companys professionals. Tot això sense oblidar l'encertada composició del músic habitual del grup: Jim Pinchen, que firma també notes d'un origen en constant evolució.








dilluns, 9 de febrer del 2015

Medea

La companyia Thomas Noone Dance ha estrenat al Mercat de les Flors una versió audaç de la Medea d'Eurípides. Lluny de traslladar el text al seu llenguatge físic de dansa, han perfilat una lectura elegant i estilitzada que en res s'oposa al sentit tràgic de l'obra original. Fins al 15 de febrer.



Des de la distància

L'experiència de la tragèdia dels antics grecs resulta un incommensurable al món contemporani. Una de les raons té a veure amb la noció de cos. L'era moderna va catalogar, seccionar i interrogar sobre la naturalesa constitutiva de la realitat física. Aquells arquetips, que no pas personatges, que es representaven amb una màscara i que en sentit etimològic significa “persona”, al teatre van passar a "corporitzar-se", amb la pretensió de convertir l'intèrpret en subjecte tràgic. El fenomen es va fer especialment intents quan la dansa va començar a abordar aquells antics textos, des la posició de control privilegiada i específica que té sobre l'organisme i el moviment. Cap altra de les arts escèniques percudeix amb tanta intensitat sobre el caràcter efímer, feble i inestable del propi cos. I emprant la comunicació dinàmica del gest representat. Una paradoxa insalvable si recordem que l'antiga tragèdia tenia un marcat caràcter estàtic sobre l'escenari. El resultat de tot plegat no sempre ha estat gaire reeixit. I tanmateix s'hi ha insistit una vegada i una altra. Probablement per la dificultat que comporta. A voltes, potser, pel caràcter obstinat dels seus artistes. La companyia Thomas Noone Dance també ha volgut fer aquesta arriscada aposta i presenta Medea d'Eurípides al Mercat de les Flors amb un ampli calendari de sessions: així que no hi ha excusa per veure'n el resultat.

Per superar el repte han trobat una intel·ligent i audaç línia de fuga. Lluny d'enfrontar-se amb el sentit tràgic, pedra angular però alhora fissura cultural inabastable, opten per dues operacions que poden semblar que van en sentit contrari. L'encertada posada en escena s'encarrega de catalitzar ambdós extrems i el resultat és certament interessant.

La primera té a veure amb el llenguatge de la pròpia companyia. Respecte de la fisicalitat de la Thomas Noone Dance, que és habitualment un exigent gest coreogràfic de moviments en contraposició de cossos, es dulcifica per a l'ocasió, s'apaivaga, es fa menys violenta i és més subtil. La intensa foscor de la venjança de Medea no es perd, però només s'insinua. Gran encert! No seria possible només amb el gest i el moviment copsar el caràcter polièdric d'una dona que és alhora mil personatges femenins en el seu interior. I la companyia no pretén analitzar-la en sentit psicològic, sinó només dibuixar les seves accions. Novament amb solvència, amb un encertat dibuix de grup i la complexitat coreogràfica necessària que Thomas Noone i l'ajudant de direcció Nuria Martínez imposen, i que tots els ballarins presten, per bé que destaca l'elenc femení (Alba Barral, Karolina Szymura, Eleonora Tirabassi) per sobre dels nois (Javier G. Arozena, Jerónimo Forteza, Erik Regoli). Serà precisament per les múltiples lectures del personatge principal femení i a les quals no s'ha volgut renunciar.

Aquest aspecte té a veure també amb la segona opció perpetrada: el de la "corporització" del text. En absència de la paraula, el cos no pot pretendre dir res. Perquè tot el que pot fer és expressar el que sap. Que no és poc: doncs es troba en el cor de la mateixa tragèdia. Perquè si alguna cosa desconeixem d'aquella antiga tradició és precisament el seu caràcter catàrtic. Una altra d'aquelles experiències sobre la qual és més el misteri del seu significat que no pas el coneixement que dos mil cinc-cents anys després en tenim. Doncs bé: amb la mateixa senzillesa que aquesta companyia treballa incansablement per dur a terme el seu projecte artístic a la ciutat de Barcelona, limiten la seva textualitat a uns cossos que relaten codis indesxifrables, que mai no pretenen ser res més que significants oberts i on el públic (penso que tant els que coneixen la font directa del text, com els que només la saben per referència) poden projectar-hi els mil sentits de l'original, i rebre a canvi -com si d'un mirall es tractés- els reflexos que la intencionada escenografia blanca i nua, amb l'inestimable recurs tècnic de llums de Peter Lundin i la composició musical electrònica de Jim Pinchen, aporten al conjunt. Són el marc estàtic on el dinamisme dels ballarins transiten. I és aquí, just en aquesta operació d'inversió, on la tragèdia Medea de la companyia Thomas Noone Dance troba un punt de fuga des d'on permetre una lectura en clau dancística, en plena postmodernitat.


dissabte, 22 de novembre del 2014

Watch Me, As If I & Brutal Love Poems

Thomas Noone Dance
SAT Teatre - Espai Dansat
21 de novembre de 2014



Tres peces curtes conformen el programa amb el qual la Thomas Noone Dance torna a posicionar-se en el mercat barceloní, en la seva seu habitual: el SAT Teatre. Les primeres dues al voltant d'una reflexió molt sentida sobre el silenci de la mirada: “Watch Me” i “As If I” conformen una primera part on la idea de ballar i la seva recepció per part del públic constaten la preocupació d'aquesta companyia -com passa amb la majoria en aquest duríssim context on intenten sobreviure- al voltant del propi gest artístic, el seu sentit i futur possible. Capitanejades per un Thomas Noone que es mostra ple de vitalitat en el solo del qual és protagonista -la segona peça- deixa en mans d'Alba Barral i Karolina Szymura la interpretació del primer duo de la nit. Ambdues ballarines són en un moment de maduresa de llenguatge i felicitat ballada, tècnica acurada i compenetració. Això i el geni ballat que conserva amb plenitud Thomas són el millor de la primera part.

“Brutal Love Poems” és el contrapunt de la nit, però dins de les temàtiques habituals de la producció de la companyia. A les dues ballarines se'ls suma la intervenció de Javier G. Arozena i Jerónimo Forteza. El primer, abstret en un gest sever, clar i transcendent. El segon cada cop més ben integrat en la dinàmica del grup, pletòric en alguns moments i que sap resoldre amb senzillesa i seguretat. Tots quatre despleguen un catàleg de relacions humanes, intensos en l'execució, plenament integrat en el sentit de la peça i aptes tant per al públic més especialitzat com per al menys avesat. Poemes brutals d'amor que mostren com es basteix la quotidianitat. Un dia a dia que la companyia està aconseguint superar i que lluny de significar un pas enrere, sembla més aviat que els fa créixer i millorar encara més. Un programa que mereix ser vist i amb el qual ningú quedarà decebut.


dissabte, 14 de setembre del 2013

Sin

Thomas Noone Dance
Coreografia: Joan Clevillé
Ballarins: Alba Barral, Javier G. Arozena, Karolina Szymura, Jerónimo Forteza
Espai Dansat - Sat Teatre, 13 de setembre de 2013

© Manu Lozano - TND
Són molts els ballarins i coreògrafs que fora de les nostres fronteres estan obrint-se un camí existós. És el cas de Joan Clevillé, convidat a crear una nova peça amb la que la Thomas Noone Dance inaugurava temporada, dins del programa Dancing Partners que durant tres dies porta a l'Espai Dansat del Sat Teatre un bon grapat de joves companyies d'arreu.

La proposta de Joan Clevillé, d'uns 20 minuts de durada, aborda la qüestió de les tensions emocionals. Les claus des de les quals llegir la coreografia són molt properes als referents de qualsevol: des de la roba que els ballarins van escampant a terra just començar la funció; passant per un remarcat esperit juganer en els moviments dels quatre ballarins; com en la resolució final, on tot esclata en un caos visual del qual també en prenen part els objectes, particularment un penjador de roba.

Sempre he parlat en clau de quotidianitat quan m'he referit a les peces que he tingut oportunitat de veure de la Companyia Thomas Noone Dance. Això és un mèrit de qualitat si tenim present que el llenguatge propi de la dansa és abstracte. Els seus ballarins semblen talment els amics amb qui sopes aquesta nit, enfrascats en un remolí de sentiments, un relat de conflicte d'interessos, on també els porta aquesta vegada Joan Clevillé, arrelats a una realitat tan confosa, contradictòria i ridícula com ho és la naturaleda pròpia de l'amor. El mèrit d'aquesta peça, doncs, ha de ser plenament compartit amb els intèrprets.

Malgrat tot, hi ha una certa persistència en el fenòmen emocional enfront de l'acció física que deixa un pèl orfa de ritme el treball que s'ha present. Potser hi ha un excès d'aprofundiment en el caràcter psicològic dels personatges en detriment d'una major projecció en el gest. Com si hi hagués una dependència amb respecte de la imatge de caos final (a la manera com aquest ocupa la realitat en la que s'enmiralla), quan precisament és aquesta la causa que provoca el moviment. Si la dansa és essencialment inestabilitat, crec que ha de ser la protagonista sobre l'escenari en un relat com el que ens ocupa. Un detall de cadència del propi espectacle que no desvirtua, de totes maneres, el conjunt i que deixa ganes de veure (i espero que ben aviat) noves propostes coreogràfiques de Clevillé als escenaris catalans.


Revista Susy-Q, novembre-desembre'13





diumenge, 27 de febrer del 2011

Thomas Noone Dance, 10 anys ballant

Thomas Noone Dance, 10 anys ballant
SAT Teatre, Dissabte 26 de febrer de 2011
Crush / Fútil

Aquest cap de setmana i en diferents programes, la companyia resident al SAT Teatre ha presentat un resum de les principals propostes amb les que han omplert aquests 10 primers anys de vida. Dissabte es tancava aquest viatge per la memòria. Les dues peces ofertes ben bé podrien ser la síntesi ideològica del fil conductor de la concepció d’aquests excel·lents ballarins (tots!), increïbles relators (amb un discurs subjacent inalterable), imprescindibles creadors d’imatges (sempre!) i necessaris impulsors de la dansa a la ciutat de Barcelona (caldrà agrair algun dia com es mereix, al seu director i fundador, la intensa tasca que s’està fent al SAT de difusió i consolidació d’una proposta de petits espectacles, però de sobrada qualitat.)

Pel que fa pròpiament al model de ball que representen, podríem dir primerament que hi ha una POÈTICA DE LA CAIGUDA, del deixar-se endur per la gravetat, estirar el cos, jugar per terra, que aquesta companyia domina en l'espai per sobre de qualsevol altre. Un esforç sistemàtic per perpetrar una tensió de dignificació d’aquells moments  humans (segur que més dels que no pas voldríem) en què perdem l'equilibri i aquella dèbil força que ens mantenia sostinguts sobre la línia de l’estabilitat esdevé cop, davallada. I, necessàriament, la seva antítesi, és clar: la remuntada, aixecar-se de bell nou, restablir l’equilibri. Una acció que la companyia planteja des de la (des)tensió de la derrota, la relativitat de la seva profunditat, convençuts com semblen que hi ha sempre un futur esdevenidor.

Com no podria ser d’altra manera, és en el joc amb els altres on es manifesta de forma clara aquest binomi caiguda/ aixecar-se. Per això les obres de la Thomas Noone Dance són plenes de personatges sempre al límit, interaccionant esbojarradament amb els altres ballarins, en necessari, imprescindible contacte personal, a tocar de l’ànima, des d’on es produeixen els xocs, les empentes, els arrossegaments, les coordinacions, els enllaços entre cossos que en un punt dibuixen plegats la línia que separa l’altre, de la d’un mateix. Com asseverant que el trajecte humà és sempre el de la companyia, la societat, amb aquells que, de segur, ens faran perdre els delicats equilibris amb els que bastim les preteses seguretats.

I és en els marges de la QUOTIDIANITAT des d’on es dibuixa aquella realitat de caiguda/ aixecar-se de personatges sempre al límit. De manera que els objectes passen a formar part de la imatge en moviment, presidint l’escenografia – seria el cas de Crush, on es delimita amb un banc i un finestral qualsevol espai industrial on hi interaccionen els ballarins del comú- o bé, com en la peça Fútil, per jugar amb allò de més corrent, usual, habitual, com ho són les ampolles de plàstic  mig buides  d’aigua per a algú que fa de l’esforç físic la seva forma de vida. D’aquest joc amb l’instrumental quotidià de la dansa, aquesta temporada em vam tenir un magnífic exemple amb la peça que va presentar la companyia el mes d’octubre: The Room, també comentada en aquest bloc.

Tot plegat amb un corol·lari, a la manera de proclama fundacional, on s’afirma que és amb HUMOR que podrem abordar la caiguda/ aixecar-se de personatges sempre al límit, amb tants moments plens de simpatia com omplen l’espai escènic, on s’esbossa un somriure, es juga amb el doble sentit, ajuden a relativitzar el moment, proposen una mirada fresca, fan riure descaradament el públic, des de la complicitat que suposa veure uns ballarins sempre propers a la realitat, emmirallats en la vida de cada dia, presentant l’únic instrument del que mai ens hauríem d’allunyar quan som caiguts a terra: la capacitat per aceptar temperadament els atzars de la vida.

Pura filosofia, ballada des de fa 10 anys!
..........................
Una altra obra comentada en aquest bloc sobre la companyia:

 Entrevista a Thomas Noone de BTV:


www.btvnoticies.cat

dilluns, 1 de novembre del 2010

The Room

The Room
Cia. Thomas Noone Dance
Mercat de les Flors, 31 d'octubre de 2010

De la complexitat de les relacions de grup se n’ha ocupat no només la literatura especialitzada, de la mà de psicòlegs i sociòlegs (sovint amb la seva limitada visió) sinó també, i molt extensament, les arts en general. Tanca cinc ballarins en un espai clos, durant un temps i sense possibilitat d’escapatòria, i l’única cosa que has de fer és tenir la paciència suficient per observar tot el catàleg de reaccions humanes (o no tant...) que produeixin. En aquest sentit, The Room és una coreografia que no presenta gran dificultat de comprensió general.

Una altra cosa és, precisament, com s’explica aquell reguitzell de despropòsits als quals pot arribar la força del grup per sobre la voluntat de l’individu, d’igual manera que resulta difícil simplificar el llarg llistat de meravelles que la força del conjunt produeix per sobre les limitacions de la individualitat. I fer-ho a través del llenguatge de la dansa, més concretament de la força física de sis ballarins incansables, que salten, cauen, interactuen i boten fins pràcticament perdre l’alè; en un joc continu amb l’escenografia (magnífic el desmuntatge i reconstrucció constant dels tatamis sobre els quals ballen, peces d’1x1 metres que s’endrecen de tant en tant, però que sobretot són mòbils, traslladables, són llençades entre ells, i permeten la construcció de refugis improvisats - circumstàncies de la vida- metàfora del puzle sobre el que es construeix les relacions humanes); en un context físic claustrofòbic (aquelles parets són els límits de nosaltres mateixos, els espectadors observants a l’altra banda); i amb una música, a voltes angoixant, a voltes en deconstrucció.

I aquesta és just l’aposta de la companyia Thomas Noone Dance, en un altre demostració de l’específica tasca que desenvolupen aquests ballarins per controlar llur força física, com ja havíem tingut ocasió de veure anteriorment, però també de com es pot explicar una història coneguda, sense caure en la repetició del que ja hem presenciat abans tantes vegades.

Malgrat que (i siguem equilibrats) el producte final no queda tant arrodonit com era d’esperar, com si la pròpia deconstrucció produís un excés de protagonisme de les parts, on les solucions de continuïtat entre ball, música i escenografia no encaixessin perfectament perquè algunes de les peces s’han desemmotllat, s’han fragmentat i no tanquen perfectament el dibuix. Un efecte que pot produir en el públic, en acabar l’espectacle, alguns segons d’incertesa i una pregunta a l’aire (potser volguda): el grup, genera alguna cosa més o era el procés el que ens interessava? Detalls interessants per pensar, en una proposta contundentment física i extraordinàriament complexa.




diumenge, 19 de setembre del 2010

Curts

Curts
Cia. Thomas Noone Dance
SAT Teatre, 18 de setembre de 2010

Aixecar-se després de la caiguda (primera part de l'espectacle, on intencionadament els ballarins fallen una i una altra vegada la sincronització amb les seves parelles) però que amb orgull (també el sentim dir: ballarins parlants) tornen a intentar, amb cíclica constància, com per reafirmar les paraules de Gregorio Luri “els mèrits d'una persona no es mesuren únicament pels seus èxits, sinó també per la seva capacitat d'aixecar-se quan cau”. És clar, però, que juguen a guanyar, perquè el més important és el control en la caiguda, per no prendre mal bàsicament. I tots quatre són magnífics ballarins que ensopeguen, rellisquen per terra, es desplacen sense control, tornen a deixar-se endur i impacten tossudament contra el terra, com si res.

I si la caiguda és massa intensa (estem en la segona part i els amors han fet acte de presència, amb les seves grandeses i doloroses errades) o si és que passa que alguna d’elles ens acabava provocant la mort (en sentit real o figurat) com recita el ballarí caldrà veure quina és la posició millor en què restar immòbils: el tors, els braços, el cap... I ens convida a assajar aquella caiguda final, única impossible de refer. El millor moment, sens dubte, de l’espectacle: des de petit –recita- assajo la millor postura en què cauré mort, però tan sovint els pares me l’ignoren (metàfora dels ulls clucs amb els que observem la mort des de la vida.)

I sigui sols o en duets acompanyants. Perquè la vida és un imparable espai d'errors, amb música industrial de fons, ballarins disfressats d’executius amb mitjons sobre els pantalons. Força física, contacte constant i fermesa de moviments. Expressivitat de la caiguda, però sobretot de la constant reincorporació al no res que és la vida sempre plena d’errades.

Magnífic!

Algunes imatges dels assajos d'aquesta companyia resident al SAT Teatre:




Crítica El Punt + Avui

Properament els podrem veure al Mercat de les Flors amb The Room
30 i 31 d'octubre de 2010, NO TE'LS PERDIS!