La nuit, nos autres

Concepte: Aina Alegre

Interpretació: Cosima Grand, Isabelle Catalan, Gwendal Raymond

Consell artístic i dramatúrgia: Quim Bigas

Disseny de so: Romain Mercier; disseny de llums: Pascal Chassan; escenografia: James Brandily; direcció tècnica: Guillaume Olmeta; assistent de Studio Fictif: Aniol Busquets.

Sala Hiroshima, 15 de març de 2019

Dansa Quinzena Metropolitana

Què va passar aquella nit?

Segona incursió d’Aina Alegre en el concepte de celebració, entesa com a ritu de pas entre diferents estats de l’ànima, individuals o col·lectius. A Le jour de la Bête des de la perspectiva de la cultura d’arrel tradicional. Aquí des de la idea del trencament amb la rutina: la festa nocturna, popular. Amb els excessos que tots coneixem que passen de vegades, en les nits desenfrenades. Obra que permet també una lectura, gràcies a l’escenografia, de denúncia ecològica, vistos els resultats finals de com acaba l’estructura evocadora d’un paradís natural on els tres intèrprets van perfilant els diferents capítols dels seus encontres.

Hi ha un caràcter innocent amb el qual comencen a moure’s per l’espai, des d’una marcada individuació: una constatació de la necessitat de la trobada per esdevenir acte col·lectiu. Semblen talment tres animalons dispersos per aquell entorn idíl·lic, d’equilibri i harmonia perfecta. És un miratge, és clar, d’altra manera seria incomprensible la radicalització en el gest, des d’una posició molt afectada, especialment palpable en Gwendal Raymond. Va capgirant-se aquella dinàmica coreogràfica, on Cosima Grand i Isabelle Catalan prenen una posició dominant de l’escena, amb una llarga llista de recursos físics i el joc amb l’escenografia que és millor no revelar en una crítica com aquesta. I així es transforma tot plegat en una cosa un pèl més perversa i seriosa. Molt atents a l’extraordinària feina d’interpretació dels tres.

La peça perfila intenció i té un parell de clímaxs astuts i sorprenents. Amb una selecció musical molt acurada i la percepció clara que es tracta d’una feina de grup: les llums de Pascal Chassan i el so de Romain Mercier; així com l’assessorament dramatúrgic de Quim Bigas. La presentació a la Sala Hiroshima, coincidint amb la Quinzena de la Dansa 2019, igual ha precipitat un procés des del qual és bàsica l’aportació de cadascun dels elements que en formen part. Alguna escena allargada en excés; un fil des d’on relligar la història una mica dispers; la utilització d’alguns símbols, com per exemple els colors amb els quals es pinten parts del cos, que resulta difícil d’entendre; i alguns detalls més. Res que no es pugui acabar de perfilar amb unes quantes setmanes més de laboratori.

Vam descobrir Aina Alegre, que viu i desenvolupa la seva carrera a París, com una glopada d’aire fresc i no ens està defraudant les expectatives. De fet, arriba a Barcelona amb un model de dansa explicativa o dramatúrgica (per evitar l’expressió dansa-teatre) que és més pròpia del nord que no pas del nostre entorn. I amb una qualitat tècnica i cura del detall que trobem molt sovint en falta en algunes produccions. Interrogant-nos sobre viatges emocionals o sensitius des dels quals no havíem visitat abans la dansa. No recordo exactament que va passar aquella nit, a la festa a l’Hiroshima, però sí l’experiència gaudida.

Le jour de la Bête

Aina Alegre

Intèrprets: Aniol Busquets, Teresa Acevedo, Charlie Fouchier, Cosima Grand, Aina Alegre

Sala Hiroshima, 16 de març de 2018

La cultura és teva

La tradició, la festa popular d'una població, d'un col·lectiu humà, tenen per objectiu (re)lligar. Espai de contacte, comunitat efímera per uns dies, habitualment relacionades amb les estacions de l'any i l'antiga dependència de l'agricultura. Si plou o farà bon temps. Si l'hivern és prou cru per acabar amb les plagues o les collites seran suficients. Aina Alegre, actualment a París, però de Vilafranca, coneix bé tot aquell ritual, que té en la festa major de la capital de l'Alt Penedès, declarada patrimoni d'interès nacional, un dels seus exponents. Cita obligada en el calendari d'estiu. I recordatori fonamental: res més som que pols, d'aquesta terra.

Primer sorpresa: la posició des des la qual enceten l'espectacle. Amb sabates de claqué. Des del solo inicial d'Aniol Busquets, expressiu i greu, fins a la trobada del grup per encetar la disbauxa, comunicativa i feliç. Segurament per a molts afeccionats a la dansa, un estil mal conegut. Fins a un punt poc reconegut. La percussió, al capdavall, configura l'eix central al voltant del qual gira la cosa popular i també la vida. Fixem-nos en l'etimologia del mot percudir: “per” insistència i “cutĕre” que significa sacsejar. Sobre la superfície de l'escenari, cobert d'una fina capa mineral de color ocre.

Així es va embastant la primera obra de gran format de la creadora: amb delicada relació entre els elements que la composen. Ella hi balla també. Escoltant, en diàleg amb la resta de l'elenc: Teresa Acevedo, Charlie Fouchier, Cosima Grand. Gent entregada, partícules essencials. No hi ha celebració sense ells. I amb l'energia necessària. En aquest sentit, hi ha una rauxa mediterrània, incardinada en els cossos, que els intèrprets aproximen. Potser lluny dels excessos que ens són propis; però amb voluntat de comprensió.

Els diversos quadres de Le jour de la Bête s'atansen a la riquesa folklòrica i d'influències que la història ha disposat en un territori de pas com és el nostre: el fet casteller; el bestiari; el so atronador de la pirotècnia... No és qüestió d'imitar la realitat, com explicava Aina Alegre en el bonic invent dels darrers temps de la Sala Hiroshima Meet the Artits (una xerrada informal postfunció amb el director artístic de l'espai Gastón Core). Deia més aviat que consisteix en suggerir: no cal fer pujar l'enxaneta, ni que el foc surti dels queixals del drac, que som capaços de completar la imatge proposada. I enmig de cada element, les transicions pròpies de la dansa i de la festa: els estats de l'ànima, que fluctuen amunt i avall, i que s'acusen una mica en la peça, allargassant-se en excés o trencant sinergies.

El conjunt és una preciosa aproximació a l'experiència vital, més que no pas a la cultura popular. Es tracta del seu record, d'un cert enyor per a la coreògrafa. Com sol ser la memòria de la singularitat: breu en l'instant; extensa en el temps.