El pes de tot

La tradició pot ser un llast o un ancoratge. És un pes insuportable quan no sabem com respondre-hi, més enllà de reconèixer-hi el mèrit de ser part del nostre passat. I és un impuls quan podem aprendre d’aquell llegat i portar-lo cap a un altre lloc, integrant-lo a la nostra mirada actual. I aquesta és just la mirada de Núria Guiu i d’Ingri Fiksdal perquè tot i que es tracti d’un solo ballat per la catalana, “Medium” és una creació conjunta i així ho reivindica generosament la ballarina i coreògrafa més entregada que mai en el rol de cos pel qual transita aquella tradició.

I és que, efectivament, la peça més seriosa i acadèmica de totes les que ha presentat a Barcelona és un espai d’invocació. Gestos i moviment que abans altres havien ballat i que Núria fa transitar sense solució de continuïtat. Uns llums, uns plàstics i sobretot un efectiu compromís corporal per mostrar aquell fil de continuïtat entre una generació present i moltes d’altres que abans han passat per a un llenguatge contemporani comú i compartit.

En aquest punt, resulta divertit anar descobrint els noms propis que s’amaguen en l'espectacle. Alguns fàcils: Jiří Kylián, Pina Bausch o Martha Graham. Alguns de menys evidents, com DV8/Lloyd Nelson o Sharon Eyal. Uns últims només reconeixibles per experts en la matèria. Fins a vint-i-dos fragments i coreògrafs/ coreògrafes i ballarines/ballarins que es fan present, en el sentit més radical de la paraula: són tan actuals com els seixanta minuts de suor de la intèrpret.

El mes de gener es veurà “Supermedium” la versió de grup en la qual estan treballant al Mercat de les Flors, en el programa de residències del teatre de la dansa. Necessària iniciativa anomenada Cèl·lula# que Àngels Margarit va imaginar com a projecte singular de la seva direcció artística i que tan bons fruits està donant.

El més sorprenent de la peça que s’ha pogut veure el cap de setmana? La capacitat de Núria Guiu per al canvi de registre. Dels seus “Likes” iniciàtics, passant pel yoga o el tik-tok, i fins a arribar aquí, sempre una artista amb una intel·ligència indiscutible.

dimarts, 20 de febrer del 2018

Likes

Núria Guiu

Sala Hiroshima, 18 de febrer de 2018

Desbordar un treball de camp

Núria Guiu, artista associada a la Sala Hiroshima, ha presentat nova creació, plantejada com a investigació del Grau en Antropologia que la ballarina i coreògrafa estudia. Interessada per allò que podríem anomenar “la sobreexposició del cos” a canvi de likes a les xarxes socials. Són dos els elements sobre els quals construeix la coreografia: l'afició al ioga, amplificada amb mil experiències difícils de relacionar de vegades amb aquella activitat física i mental; i el fenomen dels covers del moviment: youtubers que, amb talent divers, fan versions ballades de peces de música: habitualment pop o pop-rock.

La peça exigeix d'una introducció narrada, ben justificada i breu, en certa mesura estranya per a la pràctica de la dansa. Perquè es tracta, efectivament, d'una traducció. No és perquè la coreografia que arriba a continuació expliqui una cosa, sinó que és amb l'excusa de crear un relat que utilitza el seu cos. Al capdavall, no és l'exercici de ioga mostrat a la xarxa l'objectiu del vídeo penjat; o la recreació del ball proposat, la cosa important. Allà s'hi juga un aspecte que pertany a un àmbit superior: el de la pròpia imatge i l'acceptació dels altres.

És una vida en delegació: en funció de l'aprovació que els altres usuaris faran d'allò que ensenyis. Qüestió empeltada a la de la creació artística, molt especialment d'ençà que s'ha convertit en un mercat. O potser l'artista del segle XXI viu aïllat dels desitjos, modes i ocurrències dels analistes de públics? Pensar-ho seria tan innocent, com afirmar que és amb el like que es valora l'excel·lència o on hi rau la satisfacció per l'obra personal.

Núria Guiu va portant l'espectador cap a aquesta reflexió, fins al minut final: davant l'ordinador. La saviesa de la peça es troba en la delicadesa com transita des d'aquells dos exemples seleccionats pel seu interès en el moviment i el cos; fins a arribar a una construcció tercera, molt més insidiosa, més elaborada, més interrogativa: aquí tot s'hi val per un like, independentment d'allò que facis. En aquest punt de la coreografia ja no saps si es balla un ioga o es fa postura d'una coreografia. Una construcció brillant de discurs, sostinguda per una ballarina d'excel·lent i sobrada competència corporal: no és només perquè la seva tècnica dancística sigui depurada i efectiva; és sobretot perquè expressa amb el seu cos tot aquest altre contingut -reflexió o tesi, diguem-l'hi com vulgueu- que allibera per fi la dansa del discurs de la paraula. En aquest punt, només la imatge compta.

I aquí és on definitivament Likes excel·leix: perquè desborda pròpiament allò que fora possible en un treball de camp antropològic. Perquè inventa un llenguatge que no serveix per explicar una realitat, sinó per gestionar una dificultat epistemològica: ¿és el cos allò que s'exhibeix o és només l'instrument a través del qual es manifesta quelcom de més profund i inquietant? I d'aquest rerefons, reconeixem-ho, fa dècades que la dansa en parla amb gran avantatge: just perquè és des de l'interior estant que expressa superficialitats. Benvinguts si és el primer cop que us ho plantegeu després d'haver vist aquest magnífic espectacle.