Jornada de clausura Dansàneu 2025

Un dia sencer dedicat a la dansa, amb tres propostes que basculen entre la dansa tradicional i la contemporània; de l’arrel, a la modernitat més radical, per confirmar que són més a tocar que no pas ens sembla, que s’alimenten d’investigació i connexions, i que Dansàneu és l’espai privilegiat perquè la dansa tingui aquestes connexions.

Mil primaveres. Foto: Rut Solé

Les petites revoltes: Mil primaveres

El premi Delfí Colomé està destinat a la creació i la producció en dansa d’arrel tradicional, amb l’objectiu d’impulsar noves propostes que parteixin d’aquí. I quina millor manera que posar a dialogar l’Esbart Manresà, amb Sergi Estebanell i Arantza Labuena. Ell, especialitzat en el teatre al carrer i convençut del poder que té com a eina de transformació social; ella, en l’àmbit de les arts del moviment, defensora de l’exploració de la multidisciplinarietat. Era fàcil que en mans d’aquests dos artistes, l’Esbart acabés transformant l’obra en una reivindicació política; i que sortís tot a partir del treball conjunt.

S’ha preestrenat la peça a Dansàneu, perquè anirà al Festival Danseu de Les Preses (la Garrotxa) i a Fira Mediterrània de Manresa (el Bages) els pròxims mesos. Però té un aire de funció completa. I són diverses les qualitats que permeten afirmar-ho: la primera és la solució de continuïtat entre gest i moviment, dansa tradicional i contemporània, teatre i ball. S’ha aconseguit una mixtura de propostes, lluny d’acabar fragmentat segons les especialitats de cadascú (inclòs l’Esbart).

La segona és la força expressiva que la companyia aconsegueix, gràcies a la seva generositat: és sortint de la zona de seguretat que els intèrprets compateixen amb el públic, amb evident felicitat, les noves descobertes. Es veuen capaços de coses noves, des del respecte i l’arrel a la tradició. La tercera i última, és la magnífica connexió que aconsegueix amb els espectadors. Feia temps que no es veia tantes persones emocionades, contentes i en comunicació. Ho serà per la temàtica vinculada al qüestionament del desastre mundial en què vivim, des dels problemes amb el medi ambient, les injustícies socials, o els problemes candents entre comunitats i països. Ho serà per l’optimisme que transmet i que comparteix amb el públic (referència a la revolució dels clavells, inclosa). Ho serà per la capacitat d’aquests joves artistes que, des de la confiança en les danses tradicionals, es reivindiquen com una nova opció de futur creatiu.

Diumenge. Foto: Rut Solé

Diumenge

Agrada al Festival i a la delicada programació que cada any proposa Rut Martínez Ribot jugar amb artistes que, a priori, res tenen a veure, però que units multipliquen els seus respectius arts. Alerta! Mentre que es tracti de treballar junts, no de trepitjar-se l’un sobre l’altre. Així ho van entendre el grup de folk Magari, Liv Hallum a l’acordió diatònic i Ivan Garriga al violí, que presentaven el seu darrer disc: Diumenge; amb la unió de la ballarina Montse Àlvarez Capella, a qui se li va ocórrer aquesta experiència.

No cal que el resultat fos rodó, perquè estem parlant d’artistes acostumats a treballar en un altre context: ballades populars, els primers; i espectacles de dansa, la segona. Aquí es tractava de l’extraordinari mirador de Gerbi, amb tota la vall al peu, i el públic assegut en cercle al voltant. Ni tan sols el terra és el més adequat per a la ballarina. Però van anar entrant en el format a poc a poc, fins al punt d’atrevir-se amb un comiat cantat a cor. La màgia? El respecte a banda i banda: la dels músics, per unes coreografies de la Montse que funcionaven com a tercer instrument; ella, integrada en el grup i atrevint-se amb el cant i la interpretació; i el públic, en comunió, amb el millor que la música d’arrel pot oferir: amalgama de diversos.

Joana Gomila & Lali Ayguadé. Foto: Rut Solé

I un tancament petit…

Pocs espais escrits trobareu amb tantes referències i lloes a la coreògrafa i ballarina Lali Ayguadé. Fins a vuit entrades podeu llegir en aquest blog i potser algun article més en altres mitjans i que no ha quedat recollit aquí. En això de la dansa, com en tantes coses vives, és l’última la que val, i en la cloenda de Dansàneu va demostrar de nou la seva flexibilitat, imaginació corporal, el control sobre l’escenari, una propiocepció que és única per ressituar cada part del seu cos en diàleg, capacitat expressiva, introspecció, gestualitat severament tècnica i imaginació desbordant. És, de llarg, la millor ballarina de casa que podeu veure en l’actualitat actuar de manera regular per Catalunya. L’acompanyava, en aquest cas, la cantant Joana Gomila, un prodigi de veu mallorquina, que també balla, amb una fluctuació sonora que porta amunt i avall, facilitat esparverant, timbre potent i una simpatia que acoloreix encara més el seu preciós cant.

Però malgrat tot, res de tot plegat va ser suficient per evitar-nos dos problemes. El primer escull és la dramatúrgia de l’espectacle. Tot va bé, mentre es balla i es canta. Aquest en seria el resum. Cal una revisió urgent d’un diàleg entre les dues artistes que no aporta cap element al millor que saben fer, juntes o per separat.

El segon problema és encara més greu: col·lectiu i així el va viure i comentar el públic. No ajuda en res a la delicada tasca de difusió de la dansa i de posicionament en contextos no convencionals que està fent el Festival. Paga la pena no oblidar mai que aquest és un territori on no es pot gaudir d’una programació regular de teatre i dansa, que Dansàneu dignifica aquesta absència, treballa per posar-hi remei i és una oportunitat d’or de veure grans noms de l’escena nacional i internacional. Lali Ayguadé l’és. És una de les grans. Per això sobta la brevetat de l’espectacle, especialment si pensem que és el de cloenda. Amb generositat s’hauria d’haver unit una segona part, amb alguns dels solos que té la coreògrafa - per exemple- i que haguessin fet les delícies del públic, neòfits majoritàriament en dansa. I la responsabilitat recau en els programadors, naturalment; però també en els artistes i la seva actuació conscient d’acord amb aquest objectiu que hem de compartir tots: expandir la dansa.

Altars Profans

Coreografia: Magdalena Garzón
Intèrprets: Èlia Genís, Carla Piris, Anna Tejero i Iris Borràs

Poliesportiu d'Esterri d'Àneu, 1 d'agost de 2025

Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Instants de vida

Es presentava a Dansàneu 2025, després de la seva estrena a Mallorca i el premi de l’Institut del Teatre de Barcelona, la producció de Magdalena Garzón: Altars Profans, basada en les últimes produccions del fotògraf Toni Catany, de qui presta el nom, i on fotografiava el punt exacte de transició de la vida: natures mortes, amb objectes de la quotidianitat i plens de significat personal. En la fina línia que separa l’existència i la mort, en la frontera entre una i altra, que és just on es troba l’espai fructífer de l’art.

Un altar és un espai físic, normalment elevat, amb objectes simbòlics d’allò que es reverencia. No és casual que l’obra comenci amb les quatre ballarines situades en punts dispersos de l’escenari, executant uns posats d’allò més diversos, entre el terra i la verticalitat -explicava la coreògrafa en la postfunció: "entre la vida i la mort"-, i encara sense connexió entre elles quatre. Potser no seria la intenció de la creadora, però aquestes posicions recorden quina és la importància de la imatge en la societat actual. Venerada, central, com si es tractés d'una veritat tangible, més enllà de si conté o no cap contingut darrere.

No és el cas d’aquesta peça, perquè Altars Profans és art conceptual molt ben entès: profundament incardinat en un sentit (la remembrança d’aquelles imatges originals del fotògraf), que porta l’espectador a unes idees fortes fàcilment comprensibles (el significat): la fletxa del temps, aquella línia constant que sempre es dirigeix al futur; el passat com a substrat sobre el qual es construeix; i el present, farcit en aquest cas de figures abstractes, cossos desconstruïts, peus i mans que sempre busquen percudir els núvols (els somnis), des de la terrenitat.

La feina tècnica de les ballarines, cocreadores del moviment, Èlia Genís, Carla Piris, Anna Tejero i Iris Borràs, és del tot remarcable. Explica Magdalena Garzón que té per referent la dansa Butoh, estil caracteritzat per mostrar el més grotesc de la condició humana: la seva finitud. Però que, precisament per saber-se tan limitat, troba en el moment, en l’instant immediat, viscut intensament, el sentit de tot plegat. Exigent, disciplinada, amb una alta concentració, tranquil·la i tensa, és una dansa d’aquells objectes que es presenten sobre l’escenari (el nostre altar): unes estovalles sobre una taula, amb un objecte rodó a sobre i un porta retrats, per posar el cas. Però que, tal com explicaven, no es fa des de la voluntat de resultar explícits, sinó només evocadores. Imatges que travessen els cossos, que al seu torn es projecten sobre el linòleum blanc. Un altre interessant suggeriment: la del llenç en blanc.

Les referències al món contemporani i les seves representacions artístiques no acaben aquí, perquè en la segona part de l’espectacle, on es produeix la interacció entre les ballarines, per conformar complexes composicions de bodegons vivents, ressonen pràctiques dansístiques com les que Merce Cunningham componia amb els cossos dels seus ballarins per representar lletres. No és necessari que la coreògrafa tingués al cap aquelles antigues composicions dels anys 70 del segle passat, però sí que dona exacta idea de l’amplíssima formació d’aquesta generació de ballarins i coreògrafs, amarats de conceptes i història de la dansa.

Per fi, la gran pregunta: serà que he entès del tot l’espectacle? Per ajudar hi ha una pràctica que cal animar al Festival a repetir: breus converses en format postfunció, perquè puguem tots plegats repetir-nos de nou que el més important és l’experiència, plena de plasticitat en aquest cas; i la capacitat de cadascú per omplir de significat allò que veiem. Després, sempre serem a temps de contrastar-ho amb la veu del creador en un espai informal i sense pretensió, com el que per primera vegada en el Festival es va oferir: una conversa distesa posterior a la representació.

Presentació del retaule de sant Martí d'Escalarre

Coreografia i moviment: Aleix Martínez

Cor Cererols. Amb Albert Velasco, historiador de l'art.

Església de sant Martí d'Escalarre, Festival Dansàneu

30 de juliol de 2025

©Dansàneu/Rut Solé

Espiritualitat

Dansàneu és el festival de les propostes exquisides: una realitat paral·lela que només és possible aquí, entre patrimoni, magnífics músics, ballarins estratosfèrics i una programació amb mirada llarga. En l’equador del Festival, una celebració: la recuperació d’un fragment del retaule de sant Martí d’Escalarre, present a l’Església original gràcies al trasllat puntual que, per un dia, s’ha fet des de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Quatre elements confluïen alhora: la intervenció del Cor Cererols, amb una selecció de diverses peces musicals, algunes d’elles de l’època en què fou pintat el retaule. L’amena explicació de l’historiador de l’art Albert Velasco, apassionat de la qüestió i bon comunicador; i el mateix fragment del retaule gòtic (segle XV) exposat durant tot el dia a l’església d’on prové. Tots tres van tenir el seu espai abans de començar la funció. Un context, unes explicacions, que facilitaven la lectura del que estava a punt de veure’s.

La dansa d’Aleix Martínez va quedar, al tercer passi del dia, sense paraula prèvia. Inicialment, semblaria estrany, si coneixem la fortalesa des de la qual aquest Festival acompanya els nostres ballarins i coreògrafs. De fet, només un breu comentari del director del Cor en el sentit que comptaven amb un ballarí que els acompanyava. Una anècdota més interessant del que pot semblar: la més contemporània de les arts quedava sense veu prèvia. Evidenciant així la gran fissura que representa la dansa en l’imaginari col·lectiu: un espai d’expressió que té sentit (la intencionalitat des de la qual es crea); però sense significat reconeixible a simple vista (allò que interpreta el públic).

El barceloní, ballarí principal al Ballet d’Hamburg, premi al prestigiós concurs de Lausana el 2028, i en recents concursos coreogràfics, tasca en la qual està destacant cada cop més, com es va demostrar en l’edició anterior de Dansàneu on va presentar la seva proposta amb l’IT Dansa, Biterna, va omplir aquell “oblit” que s’havia provocat sense cap intencionalitat, amb abstracció definida. Des del primer moment de la seva actuació, amb una expressivitat amb les mans que reforçaven la idea d’extracció d’una part del tot. Just el que va passar amb el retaule, escampat ara mateix arreu del món.

Aleix és un compositor de gest greu, perquè així comunica millor la fugacitat. De totes les arts expressades en aquesta vetllada, justament l’única que no disposa d’un sistema de notació universal és la dansa. La pintura, per malament que ho fem (i en el tema de la conservació del patrimoni, encara hem d’avançar moltes lliçons) roman. Com podem revisitar el Llibre Vermell de Montserrat, del qual es van interpretar els dos primers temes. O fer una bona lectura d’un historiador que ens acompanyi en la interpretació artística. Però: què passa amb el gest immaterial? El traç instantani d’un cos que fluctua en l’escenari?

A aquest esperit, alguns n’han anomenat l’ànima. L’element que completa definitivament el simbolisme d’un retaule fet de manifestacions diverses, però complementàries.

I la d’Aleix Martínez fluctuava entre el dolor i l’estranyesa. Transmetia un impuls de fortalesa, d’igual manera que computava en l’àmbit de la vulnerabilitat. Dialogava amb els músics, a través d’accents corporals, sobtades incorporacions, o dibuixos sobre el terra d’una gran creu, símbol del cristianisme. De la mateixa manera que manifestava, a través d’escenes idealitzades del sant a qui anava dedicat el retaule original, què és el cos de la contradicció, de la transformació vital. Així s’expressa quan balla, des d’una complexitat física que només un artista de la seva talla pot transmetre: espiritualitat silent.

Duplex Studio

Luqui Lagomarsino & Guillem Jiménez

Antic Teatre, 17 de juliol de 2025

Festival Grec de Barcelona

Foto: Gergely László Ofner

Al marge de tot

Hi ha històries que es desenvolupen gràcies a un context. Igual no serien res sense un espai habitable, on desenvolupar la passió. De fet, podria ser que a ulls dels altres no fossin gairebé res, o més aviat tan poca cosa que passessin desapercebudes. Són les grans històries compartides. I una d’elles s’ha fet cos dansat al Teatre Antic, en el marc del Grec Festival, de la mà de Luqui Lagomarsino & Guillem Jiménez.

Expliquen que mai havien treballat junts. És la màgia dels desconeguts que sincronitzen des de la confiança. Són realment dos que comparteixen el dúplex en què han convertit la sala. Ens conviden a fer de voyeurs, entrant per la porta del darrere, en lloc d’ocupar les cadires del teatre a la manera tradicional. Ells hi són fa estona, Luqui es mou nerviós, compromès per la gravetat del moment: “tenim visita”, mentre que Guillem sembla distret en les seves coses.

Sense solució de continuïtat comença una llarga introducció, sense música. És la primera ocasió per descobrir que, tot i tenir llenguatges diferents, són complementaris. Perquè es desenvolupen des del mateix posicionament: ballen, de la mateixa manera que es relacionen amb els objectes, la casa o les persones, perquè és matèria vital. I ho fan amb un desplegament tal, que es fa impossible treure l’ull de cadascun dels gestos, de cada instant. És dansa de la concentració.

La peça és abstracta. Difuminada. Ara et convida a pensar en aquella connexió vital, en l’espai que els acull; com després perceps la fredor de dos cossos que són a tocar, pròxims, amb una manera d’expressar-se i de comunicar la complexitat des de la dispersió coreogràfica. I, malgrat tot, sense voler mai sincronitzar instrumental. Semblen convençuts que és la individuació la base d’aquest duet, on a penes per uns segons es toquen les mans, en un acompanyament, en una preocupació legítima per un moment d’ensopegada el dia de l’estrena. La connexió és indiscutible i la manera d’integrar el moment, de qualitat.

Ballen al marge de tot, abstrets, com si davant no hi hagués ningú que els observa, que perfila, ressegueix cada centímetre dels seus cossos. Resulta increïble com entres i surts de cada personatge, com t’arrossega la seva indeterminació, com es mouen amb un valor tècnic del tot destacable.

Som els veïns que observem des de la finestra els nous inquilins del dúplex.

Llarga vida al talent.

My fierce Ignorant Step

Christos Papadopoulos

Mercat de les Flors, 13/07/2025

Festival Grec de Barcelona

Revista Susy-Q de Danza

Energía que todo lo cambie

El público de danza de Barcelona es muy sincero y solo dedica una cerrada ovación, de pie, en contadas ocasiones. Así ocurrió anoche en el estreno en la ciudad, en el marco del Grec Festival, de la última propuesta de Christos Papadopoulos, la gran estrella griega de estos últimos años. Se trata de My Fierce Ignorant Step. Nuevamente, una pieza minimalista, pero con dos sustanciales diferencias en comparación con sus precedentes: primero, esta es muchísimo más luminosa. Y luego, se aleja de la intención de resultar infalible en su discurso.

La música de Jeph Vanger, sobre la partitura original de Kornilios Selamsis, es prácticamente medio espectáculo. Una adaptación del conocido Axion Esti de Mikis Theodorakis, basada en la poesía d'Odysseas Elytis, muy significativa en aquellas tierras, pues representa muy bien los anhelos de libertad del pueblo griego. Suena impetuosa, severa, cubriendo todo el espectro acústico del Mercat de les Flors. En una tarde en la que la lluvia hizo suspender algunos espectáculos al aire libre del Festival Grec. Es curioso, porque hacia el final de la pieza, las luces estroboscópicas simulan una tormenta lejana, allá en el mar. Una imagen plástica a la que estamos muy acostumbrados en el mediterráneo. Y este juego, enfatizó aún más la velada.

Lo suyo es contar con un elenco dispuesto para ese ejercicio de optimismo. Porque la pieza surge como respuesta emocional a la degradación política del país. Y en su reencuentro con los recuerdos de adolescente, crea una obra desde el gesto mínimo, ilusionada. Ahí los bailarines han empezado con tres de los elementos que se irán repitiendo: la elegancia de los primeros impulsos, pues mueven ligeramente cabeza, brazos y un primer paso, desde la dignidad. El segundo elemento que aparecerá en toda la obra: desde la conexión de grupo, seis mujeres y cuatro hombres, nunca ejecutando por libre, siempre en conexión. Y el tercer aspecto: en sincronía, que mantienen imperturbable toda la obra, pero sin ninguna obsesión por resultar perfectos. Tal cual pasa con las obras humanas, cuando son colectivas. Y la de la gestión de lo público, es una obra de gran grupo, siempre imperfecta.

Ese pequeño, discreto, minimalista gesto, elegante y hecho con toda la intencionalidad, se va amplificando poco a poco. Se desplazan por todo el escenario, habitualmente en proyecciones de extremo a extremo del espacio, con una energía cada vez más compartida, en un ejercicio de resistencia, lucha y compenetración. La observación del grupo genera una fascinación visual, que debe ser algo muy próximo al éxtasis. Se desconecta todo pensamiento en la mirada impenetrable de este grupo en movimiento constante. Y debe ser cosa de las neuronas espejo, pero a la salida del espectáculo es frecuente el comentario de más de un espectador a quien le hubiera encantado estar allí en medio, ejecutando esos gestos. Otra cosa es si hubiese sido con la resistencia que el elenco demuestra.

Relámpagos apagados en la lejanía, como quien los contempla desde la costa, dan buena noticia de lo excepcional del gesto coreográfico que se ha presenciado. Y anuncia un final, más luminoso que el resto de la pieza. Simbolizando así lo poderoso del propio movimiento, en comparación con su ausencia. Porque es ahí en donde esta extraordinaria pieza de Papadopoulos demuestra su madurez creativa. Apunta los instrumentos (en grupo y paso al frente, con actitud), pero no pontifica de qué manera se producirán esos cambios venideros a mejor.