Dansa de la dissidència

Aclarim que és només des de l’estima que es pot voler un canvi en les coses. Que si no mostréssim interès, no hi donaríem gens ni mica d'importància i no tindríem ganes de transformar-les. Així que la dissidència diu més del desig de ser reconegut i formar part d’una estructura col·lectiva, que no pas un acte revolucionari de capgirament definitiu. I des d’aquesta mirada, el desacord es concreta més aviat en la formalitat, en la manera com presentem la nostra desavinença amb l’establert.

Per la seva banda, la tradició té just aquest encàrrec: fixar en la memòria col·lectiva elements que, en els seus inicis, probablement tenien més a veure amb la transmissió oral i informal. Un conjunt d’elements inamovibles que semblarien establerts des del temps immemorial, oblidant així la fugacitat amb la qual s’enlairen i cauen en l’oblit les més preuades manifestacions de la cosa popular.

Fira Mediterrània, des de fa uns quants anys, intenta posar en contacte aquests dos mons a priori irreconciliables. I ho fa amb l’advertència, a uns i altres, que els temps en els quals vivim és el de la cooperació i el qüestionament; la recuperació i la reapropiació. Ponts des d’on bastir projectes on produir els nous episodis que configurin una identitat que, inexorablement, serà nova. Farcida, això sí, de tot el millor de què disposem des de sempre.

A partir d’aquí, són diverses les operacions possibles, si ens centrem en l’àmbit de la dansa. En general, es tracta d’intervencions simples, on es mou una peça concreta, a partir de la qual s’espera un canvi. Pot ser pròpiament en el moviment i els codis coreogràfics; pot ser senzillament en el vestuari i la posició de l’artista. I un bon exemple d’aquestes opcions és el magnífic Premi Delfí Colomé 2023, “Folk As Queer” de L’Esbord i capitanejats per Pere Seda, que obria dijous la Fira, sota el paraigua del Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel i a qui correspon la fotografia.

Pel mig, exemples de companyies i tradicions, també internacionals, on el diàleg entre llenguatges és l’objecte del seu treball. Com és el cas de “Controra” d’Andrea Siena e Vincenzo Gagliani, amb un pròleg segurament una mica excessiu, però que posa en el centre de la qüestió l’apropiació de la tradició, en aquest cas de la pizzica de la Pulla, a Itàlia.

Però el nucli dur de Fira Mediterrània va ser interrogar sobre la necessitat d’aquell contacte i de quina manera des del món associatiu i els esbarts seria possible un diàleg formal més obert amb la dansa contemporània. Per acollir la dissidència, per integrar-la com a part integrant d’una realitat que ha canviat des del fons i que ara afectarà, inexorablement, a la manera com ens comuniquem amb els altres.

I s’han vist exemples que aborden temes de l’àmbit social, amb propostes com “DeziroAgo” de l’Esbart Joaquim Ruyra i la col·laboració de Montse Colomé, del qual us vam parlar en aquest blog. O també el joc de banderes, que convidava a la reflexió al voltant del militarisme i les posicions totalitàries que estan infectant tota Europa: “AeReA” dels italians, vinculats amb Berlín, Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi i que va ser la primera crítica publicada d’aquesta edició 2024.

Mentrestant, al llarg dels quatre dies de Fira, s’ha debatut força sobre el paper que el Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel ha de tenir en l’acompanyament d’artistes de la contemporània o altres estils, com Sonia Gómez amb Les Archipels i, d'altra banda, Sara Cano Durán i que vam tractar en l’article Els joves del pla d’impuls.

Per acabar amb posicions més lliures de connexió entre la tradició i l’actualitat, que representa molt bé Inka Romaní amb “Fandango Reloaded”, crítica de l’espectacle que es va publicar a la Revista Susy-Q.

Tanca Fira Mediterrània 2024 amb més preguntes que respostes. Com ha de ser. El Pla d’Impuls continuarà investigant en les moltes possibilitats que s’obren en aquell diàleg, i una nova edició les hi donarà un escenari des del qual convidar-nos a parlar-ne i gaudir-ne.

Joves del Pla d'Impuls

Dos exemples diversos han arribat a Fira Mediterrània de connexió. En les dues ocasions ballen els joves del programa del Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel. Sempre en diàleg amb creadors de contemporània, per tal de veure quines sinergies es poden establir. La primera celebra festivament el ric patrimoni, el comunica i el fa ballar des de l’experiència. La segona el transforma de forma juganera per esdevenir alguna cosa derivada. De rerefons un debat que no pretenem més que assenyalar aquí, perquè té moltes derivades: què és més “tradicional” en un arbre la soca o les seves fulles? O potser tots en són fruits d’idèntica vàlua?

Ballen amb Sara Cano Durán: “Vibra”

A la plaça Europa, i salvades les primeres gotes de pluja matinera, deu intèrprets apareixen amb ganes d’ensenyar als altres on han arribat en aquesta investigació. Es tracta, realment, d’una recerca d’aproximació de la coreògrafa de dansa espanyola i flamenc establerta a Madrid. O com diria ella mateixa: amb referències a aquelles disciplines. El que facilita entendre ràpidament la predisposició amb la qual -ens expliquen en conversa posterior- va deixar-se contaminar sobre la tradició catalana i va quedar fascinada per la Dansa de Mort de Verges, els grups de bastoners, i els diversos balls, que inclouen una rotllana de sardana. “Vibra” és una celebració en tot regla, que acaba per convidar al públic a picar de mans i acompanyar el grup. Amb aproximacions a l’altra dansa popular: la del moviment d’aquest grup de joves, que transiten del ball de festa major a la discoteca, amb la mateixa facilitat amb la qual empren registres estàndards de la llengua en uns contextos, o l’argot de les emoticones del mòbil. Una i altra són formes d’una mateixa necessitat satisfeta: la comunicació, verbal o de moviment, amb les quals ens posem en connexió amb els altres i la identitat col·lectiva.

Dansem amb Les Archipels i Sonia Gòmez: “En paral·lel”

Una operació de la mateixa profunditat, però des d’una altra perspectiva, opera la ballarina de La Sénia, en col·laboració amb el grup quebequès. Tots ells són creadors inquiets que tenen la dansa contemporània com a referència per als respectius treballs: ella va arribar a desconstruir la jota del sud de Catalunya, en una celebrada i recordada peça. Ells al voltant del folklore del seu país. Amb quatre intèrprets d’aquell territori i altres quatre del Pla d’Impuls. Autèntiques derivades de la dansa d’arrel, perquè la base continua essent el pas, el grup, la celebració, la comunicació humana i la festa. Però el seu trànsit és ben diferent, perquè des de la improvisació i el joc per parelles i del conjunt, van transformant en imaginari els llenguatges de referència, en espais que ho ressonen tot a l’entorn, reconeixibles, subtilment identificables; per esdevenir conjuntament una nova creació que ha absorbit la saba de l’arbre com a substància fonamental que ens nodreix a tots plegats, però convenientment abonada i mineralitzada amb altres mirades.

A palo seco

Sara Cano

SAT Teatre, 24 de febrer de 2017

Publicat també al portal de critics Recomana.cat

Flamenca en el firmamento

La primera composición de Sara Cano, presentada estos días en el SAT Teatre, tiene el aroma de primera colonia. Esa fragancia singular que se escoge, con la que acompañar un cuerpo, y que tiene por objetivo crear diferencia con los demás, más que señalar los matices personales con los cuales impregnarás futuro. Pese a que, paradójicamente, no sean los tonos frescos y primaverales los que definan A palo seco, sino una severidad flamenca, desplegada en contemporaneidad.

Sobre una pieza de pequeño formato anterior, premiada en diversos certámenes, explora el proceso de búsqueda de un lenguaje propio. Que la artista define como danza contemporánea de raíz flamenca. En ese instante se localiza el primer olor perceptible: acentos diferentes de baile, con influencias de diversa procedencia. Destacando el arranque japonés, que va transitando con el vestido de cola hacia las contorsiones. Señalaba un espectador en el debate posterior con la bailaora que veía un paralelismo inverso entre ese inicio y el final de la obra, enfundada en unas deportivas y con un gesto radicalmente contemporáneo.

Lo cierto es que se notan fácilmente todas esas fragancias, aunque es posible que nunca lleguen a emulsionar completamente. La selección floral es de envergadura, pero habremos de ver más adelante hasta que punto logran unirse para construir un aroma nuevo. En general, el impacto de cada escena, capitaneada por un estilo, es superior a la mezcla entre ellos. No queda persistencia en la memoria, algo que sin duda tiene tiempo de ir perfeccionando.

Porque en todo lo demás, esta primera pieza es destacable en actitud, clima y sustancia. Honestidad: así es como también otra espectadora la definió en la charla #TravessiaRecomana. Absolutamente de acuerdo. Profundidad: una severa mirada sobre el acontecer dancístico y que Sara Cano despliega y que es su compromiso vital para con el flamenco y la danza contemporánea. Y finalmente, determinación: su posicionamiento en ese firmamento, acompañada de la evocadora voz de Alberto Funes, y que se fija en nuevas esencias con las que engrandecer aún más la tradición.