Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Barcelona. Mostrar tots els missatges

dissabte, 22 de febrer del 2025

Utopia

Miquel Barcelona
SAT Teatre, 21/02/2025


UN PRESENTE, QUIZÁ IMPOSIBLE


Miquel Barcelona es un artista ecléctico, siempre comprometido, y de naturaleza esperanzada. No podría ser de otra forma en un ecosistema de danza como el nuestro, en el cual mantenerse es una especie de milagro. Tanto que invita a pensar que de verdad la "Utopía", título del nuevo espectáculo que ha estreando ancohe en el SAT! Teatre de Barcelona (con funciónn adicional esta noche), es posible. Aunque todos sabemos de sobras que no es así: que es inalcanzable y que todo esfuerzo es en vano. O quizás no tanto, porque el solo atrevimiento a plantear sobre el escenario temáticas sociales y hasta políticas, como ha hecho en otras ocasiones, fortalece aquellas locas esperanzas de poder controlar el presente. Incluso frente a un auténtico incendio social como el del culto al cuerpo y su peor derivada, la exclusión hacia quien no cumple con los patrones predominantes. Temática sobre la cual trata esta nueva pieza, con poesía, música en directo, canto y movimiento. Lo que da buena cuenta de la versatilidad de la compañía, pues empezando por él mismo, todos se manejan con soltura en esas artes.

La suma de aquellos esfuerzos, da como resultado un mensaje con diversas capas, lanzado como interrogación al espectador. Es a quien corresponde conjugar todos esos verbos, pues no es intención del grupo resultar adoctrinador. Esa falta de pretenciosidad se embarra de vez en cuando en un texto algo complejo, en castellano; o en las letras bellas, pero imprecisas de las canciones, en esta ocasión en catalán. Otro ejemplo más de ese bilingüismo creador desde el cual se desarrolla la vida en la ciudad. Todos son llamados, sin exclusión, a libres múltiples lecturas que tienen un encaje en el tercio final de la obra, en el que abiertamente se trata sobre la temática central.

Nada mejor, para montar este puzzle, que el movimiento en danza con música en directo. Electrónica, mayormente. No nos cansaremos de reivindicar que así se baila mejor, que el sonido enlatado no suma y que necesitamos espectáculos vivos. Porque los cuerpos, en su esfuerzo expresivo, respiran autenticidad. Justo lo que se reivindica en este espectáculo: la validez de todo gesto, enfundado en un presente en el que nadie debería ser juzgado por su aspecto, sino por sus actos. Todo esto, junto al juego de luces, una estructura reflectora en el techo y un espejo rectangular en el que reflejarse. Provocando un juego estético de lo más sugerente, pues permite al espectador ser parte activa del conjunto. Pese a que el escenario del SAT! Teatre acaba siendo pequeño para tanto objeto junto: los instrumentos, los focos, los mismos intérpretes. Casi no queda espacio para desarrollar nada más que un par de dúos y un solo que interpreta Helena Gispert, con esa precisión magnética con la que se mueve. Excepto cuando Miquel Barcelona logra agrupar todo el elenco, en los escasos momentos corales, sin más distinción: hombres y mujeres de idénticas capacidades, en la diversidad de sus formas.

"Utopía" es una suerte de contenedor en el que todo se encuentra, desde esa postura de mezcolanza tan del gusto de este creador. Cada día más acertado en el juego vocal, con más técnica. Siempre comprometido con los grandes temas a los que nos enfrentamos como sociedad y desde posturas claras, diáfanas. Y empecinado en una voluntad (que a veces parece, precisamente, imposible) de vivir de la danza y para ella.




dilluns, 9 de setembre del 2019

[kórps]

Miquel Barcelona
Intèrprets: Miquel Barcelona, Helena Gispert, Martí Güell, Junyi Sun i Marc Vilajuana
Plaça dels Àlbers, 7 de setembre de 2019
Fira Tàrrega


El cos de la mort
Publicat a Recomana.cat

S’ha estrenat a Fira Tàrrega, i en el marc del programa de Suport a la Creació, aquesta peça que es presenta com a multidisciplinària, però que de fet és de dansa. És important assenyalar-ho perquè res del que passa en els 40 minuts s’entén si no és en la relació amb el cos. El que canta, el que es mou, el que representa, el que simbolitza… Com a referent, els corbs: criatures sinistres per a alguns, familiars per la seva connexió amb la mort. I just és això, el decés, el traspàs, allò que identifica la natura corpòria tal com la coneixem: matèria en trànsit, que es belluga amunt i avall fins a trobar en l’eternitat la quietud del no-res.

Obra, doncs, de gran i forta espiritualitat, en la línia d’allò que darrerament està treballant el coreògraf Miquel Barcelona: interessat en la hipòtesi d’una ànima que és, en sentit poètic o potser real, la que mou l’argila de la qual som composts. Un encert la programació en la Fira a recer de la plaça dels Àlbers, protegits del brogit i l’activitat frenètica dels carrers amb propostes més festives i planeres. Probablement l’espai natural per a [kórps] sigui un teatre, entre altres coses per la sofisticació del muntatge, el joc de llums i la música en directe. De vegades, un conjunt un pèl farcit per a una durada com la presentada; que s’accentua excessivament i que necessitaria respirar amb més comoditat: esponjar de significat i elements escènics, per permetre una experiència més pausada.

Juga en favor de la proposta un equip de ballarins del tot preparat: acompanyen a Miquel alguns dels noms masculins a destacar de les darreres fornades: Martí Güell, Junyi Sun i Marc Vilajuana. Només una noia entre l’elenc, però d’una expressivitat i fisicalitat tan fortes que engrandeix tota sola el conjunt: Helena Gispert. Treballen bàsicament com a grup, amb alguns moments solistes que acompanyen d’artefactes variats i plenament vinculats a la vida natural i del camp, com una esquella enorme amb la qual l’Helena combat singularment; o instrumentals, com les postisses que el Martí fa percudir controlant-les des de la boca. Imatges molt impactants, que de vegades es fa difícil relacionar amb el conjunt, però que deixen meravellat el públic. Semblaria, de vegades, que la peça s’ha anat omplint de pedaços molt ben trobats, que ara caldria acabar d’encaixar entre ells, o simplificar.

Per últim, hi ha l’element de la música: eix central també de l’obra. Assessorats per Mariona Castillo, canten sovint, a diverses veus i en posicions físiques impossibles, també del revés, algunes cançons que ressonen a cultura popular i de la tradició, en versions força curioses, transmutades, com és la línia argumental sobre la qual treballen. Entre la vida i la mort, alguna cosa ressona més enllà, amb el fosc i elegant vestuari amb la qual actuen, disseny de Mariona Sala. Tot plegat acaba de fer una impressió tenebrosa, confosa i poc determinada com ho és també la matèria sobre la qual tracten. Aquesta pot ser la seva principal virtut o el seu major defecte.

dimecres, 22 d’agost del 2018

Pedra en Viu, Mostra Escènica Menorquina

Líthica, del 16 al 19 d’agost de 2018
Festival Pedra Viva, Ciutadella de Menorca



Pedra porosa

Els mesos de juliol i agost a Líthica - Les Pedreres de s’Hostal, a tocar de Ciutadella de Menorca, se celebra el Festival Pedra Viva d’Arts Escèniques i Música. Consolidat com a esdeveniment setmanal, ha comptat els darrers anys amb una selecta programació de dansa contemporània, com ara La Veronal, Cesc Gelabert o Eulàlia Bergadà. En l’edició d’enguany s’ha presentat el treball de la companyia basca Kukai Dantza que porta uns anys treballant en l’actualització dels balls tradicionals.

El 2018, el Festival ha engegat una nova iniciativa: Pedra en Viu, Mostra Escènica Menorquina. Tres dies seguits on aplega artistes de diverses disciplines i vinculats d’una manera o altra amb l‘illa, amb un premi que s’atorgarà quan finalitzin les representacions, una d’elles ajornada uns dies per la pluja persistent de divendres.

En l’àmbit de les Arts del Moviment, aquestes han estat les propostes presentades:

Pelegrins de Miquel Barcelona és un projecte nascut de la convocatòria anual Re_Mou_Te de l’APdC - Associació de Professionals de Dansa de Catalunya que té per objectiu la transmissió de coneixement entre professionals de diverses generacions. En aquest cas es tracta d’una peça del 1988 que Guillermina Coll va fer sobre el Llibre Vermell de Montserrat i basada en el conjunt de manuscrits de música i balls populars i tradicionals antics, copiats i recopilats al segle XIV amb unes tapes el color de les quals dona nom al llibre. Per a l’ocasió es fixaven en les dances transcrites amb les quals els pelegrins festejaven l’ascenció a la muntanya.



Miquel Barcelona se centra en l’aspecte més psicològic de l’experiència ascètica: en l’esforç com a fil conductor i que té tant a a veure amb la seva disciplina artística. El moviment sempre inestable dels camins que cal travessar fins al cim; com el desquilibri gravitatori amb el qual la dansa contemporània juga. Peça plantejada en quadres diversos, a la manera com s’explica un relat amb fil de continuïtat, va voler aprofitar els diversos racons de l’amfiteatre de Líthica: amb una primera part en la qual dona la màxima visibilitat al treball de terra de la companyia, per situar-se després a peu pla amb els espectadors. La intenció va quedar desbordada per la circularitat de la pròpia proposta i les dificultats tècniques d’un espai estricte per a la dansa: una sensibilitat acusada que la pedra viva acull amb duresa.

Menys esforçada, ni de bon tros tant complexa, és la proposta participativa del Il Giardino Armonico: Danserie renaissance, venez danser! Tot i que el repte d’aquest primer espectacle de la Mostra va venir de més enllà: la pluja prèvia que va condicionar el to dels artistes i la seva predisposició. La professió és exigent i les condicions tècniques, amb els deliciosos instruments amb els quals recreen el so d’aquella etapa històrica, de vegades juga una mala passada. Però la participació en un espai a l’aire lliure té aquestes coses; i la pedra de Líthica demana cap fred i molta flexibilitat. Malgrat tot, el minso públic assistent tenia ganes de jugar i aprendre, i si bé les explicacions de la ballarina eren exageradament llargues i poc comprensibles, la facilitat com so i moviment convidaven a passar una bona estona, van acabar guanyant la batalla.

El microteatre també va tenir espai a la Mostra, a l’entrada del laberint, i amb una àmplia presència de llenguatge físic i una molt acurada utilització de l’entorn des d’un punt de vista escenogràfic: Aquest sol, és per a tots? Resalta del muntatge que tracten un fet real terrible en el qual les autoritats de Malta i Itàlia van desatendre les seves obligacions amb una barcassa a la deriva. Un tema de plena actualitat, que el grup porta a una reflexió més general a l’entorn dels drets humans i la posició de cadascú de nosaltres. De fet esdevé una apel.lació, amb els seus silencis inclosos per permetre temps al pensament, i amb aquell treball de teatre físic que dona amplitud i fins a cert punt angoixa a la història. Cada salt, cada impacte en la pedrera es converteix en un crit que clama justícia amb un dels episosis més vergonyants de la història europea, un drama massa cops repetits i encara sense resposta vàlida per part de les nostres autoritats.

Va cloure la presència de dansa a la Mostra l’actuació de la companyia Art en Moviment. La coreografia és de Doryan Suárez, una de les veus més prolífiques de l’illa. La composició acusava un accent en excés emocional i amb una intencionada voluntat d’assenyalar els aspectes tècnics. S’ha de tenir present que són joves intèrprets, totes noies, encara immerses en procés de formació, excepte la més gran d’elles i directora del centre, cosa que és difícil d’explicar que hi participi... En tot cas l’actitud del grup era envejable. Molts professionals haurien de recordar per què van escollir aquest difícil camí: per rodolar sobre un linòleum insuficient, per impactar sobre la pedra i per volar a la intempèrie. I així ho feien, en una demostració que el miracle es produeix quina sigui la constitucio física amb la condició que es perseveri en l’intent. Un autèntic plaer, un descobriment meravellós, una programació necessària en una trobada d’artistes d’ara i de futur que és allò que vol esdevenir Pedra en Viu.




La Mostra d’Arts Escèniques de Menorca, dins del singular Festival d’estiu de Líthica ha confirmat diverses coses. Com a espai, que amplifica les condicions artístiques dels seus participants: converteix en sonoritat virtuts i esforç. Tot és a la vista i el millor que poden fer els intèrprets en un entorn així és deixar-se endur per la confiança en la seva feina, la il.lusió i la dedicació. La pedra es converteix en metàfora de la resistència emocional, exemplifica el caràcter ambivalent de l’art: transparenta essència, alhora que reté l’esperit des del qual es mobilitza. D’igual manera com queda retinguda la humitat en l’interior de la pedra, alhora que és duresa: porositat de marès.

La segona cosa que es confirma és la pertinença de la proposta: un espai d’oportunitats. En dues taules rodones paral.leles a la Mostra s’hi reflexionava: la vida cultural a Menorca és àmplia i abarca molts aspectes. Però les possibilitats professionalitzadores encara estan en ple desplegament. Les Arts Escèniques esperen una oportunitat que un Festival com el de Pedra Viva pot aportar. Al capdavant hi ha en Joan Taltavull i un equip entusiasta i molt treballador. Tenen moltes idees noves i encara el més important: la voluntat inqüestionable de dur-les a terme en properes edicions. Molta atents, Menorca!

dissabte, 11 d’abril del 2015

El banquet

Espai NunArt, 20 de març de 2015
Direcció Laura Vilar i Miquel Barcelona
Intèrprets Miquel BarcelonaSanti CarcasonaGisela CreusClara LlobetDavid NovoaLaia Santanach i Laura Vilar

El Banquet 15.11.14 © Clara Bes

Dansa i música pels sentits

A l’espai NunArt Guinardó es programa un cop al mes El Banquet: un espectacle de música en directe i dansa, amb dos intèrprets convidats, pensat com a celebració artística, i on el públic també té un paper molt rellevant. Molt atents: cal fer reserva prèvia al web de l'espai de creació. Es representa en sessió doble.


Amb una soca penjada al fons de l’espai, arrels i part inferior d’un tronc d’arbre que s’endevina devia ser prou gran, se sintetitza molt bé el motiu de la convocatòria: una invitació a festejar tot allò que significa la fructifica relació entre música i dansa. Des de la contemporaneïtat, naturalment, perquè no és d’una altra forma com en els nostres temps es pot configurar la verdadera obra de l’artista: traduir els ensomnis. Aquella sèrie de pensaments, imatges i emocions que recorren el temps creatiu i que només de tant en tant es plasmen amb claredat en un escenari. No és d’estranyar, en aquest sentit, que Plató escollís el context d’un banquet i els seus plaers per fer parlar els seus convidats del somni majúscul que representa l’amor.

El Banquet 17.01.15 © Clara Bes
L’espectacle dissenyat per Laura Vilar i Miquel Barcelona, i amb un total de vuit ballarins i un músic, es planteja amb un esquema fix sobre el que els convidats a la festa improvisen amb la seva mirada. Hi conviden altres ballarins, músics, artistes de circ, actors... Són la partitura específica d’un conjunt coreogràfic basat en percudir el propi cos per anar més enllà de la realitat física on se sustenta. I així projectar-lo en un doble sentit: aquella història compartida d’experiències humanes sobre la qual es construeix el sentit; com aquesta realitat tangible des d’on poder ballar i fer música. Des del mes d’octubre han passat pel banquet sensibilitats diverses: Aida de Sàrrega, Cesc Casadesús, Mariona Castillo, Jordi Cortés, Bruno Oro, etc. Això fa que cada representació mensual sigui única.

Però el més estimulant de la proposta no només té a veure amb les diferents capes de significat que aporten i els matisos interpretatius que els artistes convidats fan de cada representació única i irrepetible. Sens dubte la gran aportació que fa El Banquet és aconseguir que el públic sigui part de l’obra, activament i sonora, sense resultar en cap moment invasiu: només perquè s’hi produeix una autèntica i genuïna adhesió emocional. La dansa i la música com a coses properes, vinculades amb el ritme de la vida, arrelades a la pròpia categoria d’éssers sensibles, perquè percudeixen de les mateixes fonts amb què el grup festeja el fet essencial de la trobada social. Pur estudi antropològic de tot allò que defineix la nostra condició d’humans, on somiegem la perfecta (i platònica) trobada amb l’altre, d’entre tota la resta. Sempre en moviment. Sempre percudint el propi cos.