Múcab Dans
Estrena: 12 de juny de 2015, Sala Adrià Gual Espai Francesca Bonnemaison
Direcció: Toni Mira
Idea, creació i intèrprets: Joan Laporta i Irina Martínez
Superat
el diàleg i l'experimentació, és l'hora de la integració
definitiva de les eines digitals en els espectacles. I convertir-les
en un instrument més al servei de la història. Les projeccions, la
captura d'imatges, el so interactiu o qualsevol futur dispositiu
haurà de notar-se (o no) sobre l'escenari tal i com ens fixem en el
vestuari, uns llums o el decorat. Per això, per a aquest espectacle
de format gran de la Companyia Múcab Dans, i després de la bona
acollida i premi inclòs que van recollir amb el de teatre infantil
Bombolles de paper, calia posar l'accent en la dramatúrgia.
L'home i les seves ombres. No qualsevol tema han escollit aquesta
parella artística, amb la direcció de Toni Mira. I amb el repte de
seguir treballant de manera multidisciplinar i amb un estil ben
personal: música en directe (la trompeta de Joan Laporta) i la dansa
d'Irina Martínez.
Un
dels problemes que refereix el públic novell en dansa contemporània
és la dificultat de comprensió. Aquest cos en moviment que
s'executa amb un codi que semblaria no disposar d'instrumental per a
traslladar en idees o sensacions. Davant d'aquest repte, una solució
passa per desconceptualitzar l'experiència i retornar-la a l'àmbit
purament estètic. S'observa i es gaudeix amb major o menor
intensitat les imatges en moviment. No cal entendre res en aquest cas
perquè n'hi ha prou amb una mirada. Sol ser, no us ho vull negar, la
manera més difícil d'abordar la dansa contemporània, perquè no es
disposa de punts d'ancoratge. Però és la més nítida, perquè si
bé queda condicionada pel bagatge personal (i per tant pels
pressupòsits culturals sobre “la bellesa”), no és esclava de
cap discurs i situa el públic entre les paraules (internes en la
producció de l'espectacle, i en circulació mentre algú l'observa)
i les coses (efímeres, com són per definició les arts en
moviment).
Doncs
bé, Umbra
opta una segona línia d'intervenció. És una peça precisa i clara
des del punt de vista de la seva dramatúrgia. I això té
l'avantatge de permetre relaxar l'espectador per a què aquest s'obri
a l'observació del detall. I hi ha tant per veure en aquest cas! Dos
moments poden copsar la intensitat del treball que la companyia ha
dut a terme: el primer és on Irina Martínez juga amb les seves mans
i controla la intensitat del so ambiental. És com si les notes d'un
pentagrama quedessin absorbides pel gest radical de la ballarina:
apareixen, s'amplifiquen, s'oculten o envaeixen el teatre com a part
de la màgia transformadora que també la trompeta de Joan Laporta
-la música en directe, en general- donen a un espectacle de dansa.
Aquest instant, juntament amb un altre on sobre la pantalla del fons
es projecten uns vídeos de la gran ciutat, obra preciosista en blanc
i negre, on de nou Irina es projecta -ella i la seva ombra- sobre la
multitud que passeja pels carrers, permeten fer-se una idea de
l'elaboració al detall i la complexitat tècnica que Umbra
abasta des del punt de vista de la utilització de les eines digitals
i del treball de cos i música sobre l'escenari.
L'aposta per la utilització de les (ja no tan) noves tecnologies i les eines multimèdia com a element escenogràfic interactiu és el nou repte, un cop hem vist que la dramatúrgia i la coreografia poden relacionar-s'hi de manera molt enriquidora. Però malgrat tot aquest esforç, els codis de llenguatge de la dansa contemporània segueixen sent el gran entrebanc per al públic en general. No és així a Umbra, perquè es parteix d'una sensibilitat i una experiència fàcilment recognoscibles. La pregunta és si això va en favor o en detriment de la complexitat de la història a explicar.
L'aposta per la utilització de les (ja no tan) noves tecnologies i les eines multimèdia com a element escenogràfic interactiu és el nou repte, un cop hem vist que la dramatúrgia i la coreografia poden relacionar-s'hi de manera molt enriquidora. Però malgrat tot aquest esforç, els codis de llenguatge de la dansa contemporània segueixen sent el gran entrebanc per al públic en general. No és així a Umbra, perquè es parteix d'una sensibilitat i una experiència fàcilment recognoscibles. La pregunta és si això va en favor o en detriment de la complexitat de la història a explicar.
