La Veronal ho ha tornat a fer i ha omplert de genialitat la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Llargs aplaudiments, bravos i públic dempeus per a una obra llunyanament basada en “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda; amb la confirmació que Marcos Morau segueix seduït per la construcció d’una obra total; i amb la constatació que han perdut, definitivament, el seu llenguatge coreogràfic singular.
Foscor i cadàvers deambulant amunt i avall. O millor dit: pujant i baixant per les cordes de l’escenari. És cert que l’obra homònima de l’escriptora barcelonina és sincrètica: aquelles figures, el jove protagonista, la creu i el suïcidi. Una obra que mereixeria una interpretació simbòlica, no pas textual. La companyia s’acompanya de la veu extraordinària de Maria Arnal. Omple tot l’espai de profunditat emocional. Tot i que resulti complicat entendre la lletra. Primera paradoxa de l’espectacle: és literatura catalana, però es balla una mica, i es diuen quatre coses en llengua vernacla…
Però l’espectacle és una torrentada imparable de dolor. Aquesta és la seva principal virtut (i excés): no escapar de la literalitat. La mort. Probablement llegida des del drama, naturalment. Queda lluny la interpretació tràgica de la condició humana. Tot és literal: les campanes, els bombos ressonant la desesperança, els vestits obscurs, l’escenografia fosca, i les restes del que quedi.
Això inclou el material coreogràfic. Hi ha mínim un parell de moments excels. Un d’ells és el duet entre els intèrprets masculins. Hi ha molta bellesa en aquell moment, en una mena de dansa de la mort. És una de les demostracions que calia dotar de més sentit figurat una obra incommensurable com aquesta. Impossible de simplificar amb quatre crits de desesperació, un esquelet i una mica d’encens. Aquest és un dels moments en què el llenguatge no-Kova en el qual s’han instal·lat des de fa temps, pren tot el sentit. A desgrat de semblar una peça de qualsevol altre grup de dansa nord-europeu. Tot és igual d’idèntic, sense substància pròpia que identifiqui La Veronal enlloc. Però molt ben posat, molt bonic, molt treballat, molt perfecte en el seu conjunt, amb ballarines i ballarins que, no serà això una sorpresa, són d’excel·lència.
“La mort i la primavera” passa davant els ulls com una exhalació de propòsits. És una meravella de recursos tècnics i humans.
Laia Torrents i Roger Aixut / cabosanroque, escultures sonores, espai sonor i música
La Veronal amb Jon López, moviment
Arnau Colomo, assistent d’escena
Toti Arimany, tècnic de so
Foto: Oscar Fernández Orengo
Vells oficis
D’entre la programació a la ciutat, destaca una singularitat: el programa ESCENES a l’Auditori de Barcelona. Un espai de trobada entre llenguatges artístics diversos, experimental i de risc. S’acaba de presentar l’espectacle inaugural de la que és la cinquena temporada: música, pintura i moviment de la mà de cabosanroque, Frederic Amat i el ballarí Jon López, amb coreografia de La Veronal.
L’obra té un regust de performance dels anys 80: un record als encontres que Amat impulsava en el seu estudi de Nova York. Per això diu que va demanar a La Veronal la seva col·laboració aquí, indiscutiblement el grup de dansa contemporània que més i millor ha dialogat amb altres disciplines. Queda representat per Jon López, de flexibilitat extraordinària; mal·leable com una taca sobre el paper a la qual els artefactes sonors de cabosanroque incorporen tensió i definició en el quadre visual total que és aquesta peça.
Distribuïts a dues bandes, en una el pintor i els músics, i en l’altra l’intèrpret de dansa; s’apleguen en un pla horitzontal, al linòleum blanc, on es projecten les fantasies del gest: traç negre, determinat, violent, que surt de la mà de l’artista plàstic; desplaçament convulsiu, apedaçat, arrauxat del ballarí; nota dispersa, impactant, prodigada dels instrumentistes. Passen moltes coses, totes alhora, a diferents nivells, i la sala Tete Montoliu de l’Auditori no facilita poder seguir-les bé, amb evident dificultat per veure en condicions aquell encontre arran de terra.
Difícil també d’entendre que el públic més previsor, perquè les entrades no són numerades, i que feia vint minuts que s’esperava, es veiés obligat a ocupar una de les grades; mentre els que arribaven més tard van poder seure en primera fila a l’altra graderia. Res, de totes maneres, va entelar la festa de la memòria en què es va convertir RRR. Si la suma intel·ligent, desacomplexada i lliure entre artistes era possible unes dècades abans, què ha passat en l’ecosistema del país perquè sigui tan minoritària en les programacions actuals? Aquest podria ser-ne el titular: vells oficis. Es retroben i experimenten de nou. És clar: amb llenguatges actualitzats, com és la coreografia de La Veronal o els estris de cabosanroque. Però un plantejament antic, al capdavall.
Del futur se'n parla sense coneixement. La distopia n'esdevé el seu gènere preferit al cinema, a les sèries i cada cop més habitual en les arts escèniques. La Veronal s'han apuntat a la moda de la mirada apocalíptica, en un entorn que simula un espai familiar però que de fet transmet fredor i distància emocional. Que la societat actual se sent especialment amenaçada en dona fe el creixement exponencial d'aquest tipus de propostes. La fascinació que provoquen tenen tant a veure amb el dibuix que generen; com per la incommensurabilitat amb la realitat des de la qual sorgeixen.
En el capítol de la imatge, sabem que la companyia porta temps instal·lada en l'excel·lència. En un Festival Grec 2018 que hem celebrat per l'accentuada programació contemporània i dels llenguatges híbrids, és un encert absolut veure també aquesta darrera producció del grup dirigit per Marcos Morau. Delerosos de tot allò que es fa nord enllà, és important recordar que entre els nostres hi ha un col·lectiu artístic que és capaç de generar imatges fantasmagòriques, esculpir flaixos visuals, crear estranyeses sensitives i tot acompanyat per una selecció musical quasi indiscutible.
Resulta més complicat el tema de la comparació. Entre aquest futur imaginat i la realitat actual. Efectivament. I entre el nou llenguatge corporal de La Veronal i els seus treballs anteriors. Respecte al primer punt, res a objectar si no ens oblidem que és fatalisme. Acceptem-ho com un acte de fe. Però adverteixo que la història de l'art és farcida de distopies que mai van arribar a veure's acomplides i amb les quals només podem establir semblances. Culpar les tecnologies i les eines digitals dels mals de futur, de fet, és un acte de contrareforma en tota regla. Així que no entrem més en l'aspecte més problemàtic de Pasionaria, la seva dramatúrgia: només un fil, sense solució de continuïtat i amb un perfil baix en els personatges.
Perquè al capdavall la gran troballa d'aquesta producció és la gosadia del grup per sortir de la seva zona de confort. Ignoro si han decidit batejar amb un nom diferent el moviment mecànic, disruptiu, afilat, desestructurant i abrasiu amb el qual han inaugurat aquesta nova etapa o si prefereixen anomenar-lo derivada del seu Kova. Però cal celebrar, aplaudir, acollir i integrar amb felicitat que una companyia amb un model consolidat i premiat arreu hagi decidit anar més enllà, no conformar-se, i experimentar més, en terrenys desconeguts, a la recerca d'un futur, aquest cop sí ben tangible.
Encargo del Museo Reina Sofía, originariamente en diálogo con la escultura de Richard Sierra que reflexiona sobre el paralelismo entre Guernica y Bengasi, más la música de Steve Reich, La Veronal parece que juegue al escapismo. En el buen sentido: para huir de una historia que no deseamos que se repita. Pero diría también, con respecto a la producción de la compañía, como un primer intento de evadirse también, en este caso de un cierto estancamiento coreográfico y de lenguaje que se empezaba a advertir, dicho esto sin menoscabar para nada la calidad de este colectivo artístico. Pero hay unos cuantos apuntes en esta obra, muy básicos y solo señalados tímidamente, sobre los que quisiera fijar aquí la atención y a los que deberemos estar atentos en el futuro para confirmar que todo cambia en la dirección artística (aunque no en lo más esencial...)
La música es uno de esos elementos. Aunque sería más preciso decir el uso que sus intérpretes hacen de ella. ¿Bailan? Esa impresión se tiene cuando aparecen Lorena Nogal y Marina Rodríguez con el “Love is Lost” de David Bowie y su percusión de mano. Aunque el gesto danzado sea más parecido a una contorsión flamenca que robótica, como más tarde Manuel Rodríguez llevará a cabo en uno de los brillantes solos. Mientras tanto, para no perder su esencia, Sau Ching Wong conjuga esos ritmos con la solidez de la mirada turbia y su flexibilidad corporal, marca inconfundible de la casa.
Otra de las sorpresas de la versión que se vio en Temporada Alta es la interacción con el público: hasta agresiva resultó en un primer momento, capítulo inaudito en producciones anteriores. Guarda, claro, una certera relación con las consecuencias sobre el ciudadano de a pie de aquellas historias que denuncia la escultura. Pero también invita a pensar en un intento de la compañía por romper una mágica y extraña relación con su público: exhaustos, aplacados como quedamos siempre ante el devenir de la precisión técnica de ese extraño y fascinante lenguaje que fundaron un buen día y que han extendido hasta convertirse en una gramática completa. ¡Dejad de mirar! Parece que nos dicen: somos carne también.
Pero quizás lo más inaudito de esos trazos con los que creo se puede afirmar que La Veronal está entrando en una nueva fase creativa es como en esta pieza se alejan del dogmatismo dramatúrgico y coreográfico. ¡Un momento! Que nadie dijo que eso fuera mala cosa. Todo lo contrario: ha sido siempre seña de identidad. Un buen telón de fondo teórico-expansivo y la solidez del movimiento Kova. Nada que objetar. Y siempre en el marco de algo así como una referencia geográfico-espiritual de contrapunto. Pero es que en Equal Elevations esa geolocalización viene dada por la escultura con la que dialogó la pieza en su origen. Y la disciplina danzada se disemina en estilos diversos a lo largo de la obra, aunque para encontrar pura disciplina de compañía, punto álgido del espectáculo, en el dúo de Lorena y Marina, indiscutiblemente gesto de La Veronal.
Son pequeñas fisuras: ideas nuevas, algunos cambios... Parece que se avecinan tiempos nuevos en la compañía. Dirigidos con inteligencia por Marcos Morau. Lo celebro. Para que todo cambie y todo permanezca. Ese parece que es el gran plan.
Amb el periodista Xavier Pardo, tertúlia de dansa al Recomana.cat Ràdio, 27/7/2015 Vam parlar de tres dels espectacles del Grec 2015 i vam fer balanç de l'edició 2015
Fuego bendito Como si se tratara de una hoguera de San Juan. Desde el minuto uno, Marcos Morau decide prender la connivencia con los abusos que en nombre de la fe ha cometido lo clerical. Y no sólo lo consigue, es que estamos frente a una pira creativa de lo más superlativo nunca ofrecido por La Veronal. De nuevo convoca en el escenario a sus bailarines, esta vez para algo tan grande como inaugurar el Festival Grec, y cual demiurgo arrebatado de verdad les hace atravesar las brasas de la estupidez humana que empañaron de sangre pecadora semejante cordero inocente. Ahí, en ese inicio del espectáculo, se concentra todo el universo imaginativo de la compañía: el movimiento audaz que en gesto anguloso muestra la perfidia de lo humano; la escenografía que a la manera de una pantalla relata la historia de la traición; la banda sonora de una cultura expulsada del paraíso; y, finalmente, la coreografía de múltiples lenguajes artísticos convocados al festín del fuego redentor. El arranque de Vorònia es pura consagración del nihilismo.
Definitivamente nadie va a bailar nunca el “estilo Veronal” como la propia compañía: dejémonos de franquicias. Sus acentos gestuales traspiran de sentido porque son coprotagonistas. Las nuevas incorporaciones se contagian de ese entusiasmo y es en el conjunto donde se mide ese rendimiento, más allá de brillantes intervenciones en solitario o pequeño grupo. Eso permite infinitas variaciones coreográficas, aderezadas de experimentos, como por ejemplo el que producen con sus manos en el eco del espacio del Teatre Grec.
Puestos a quemar, lanzan también a las llamas los propios referentes: ahí está ese niño y los animales, para contrariar a Orson Welles: esos perros de Alain Platel que aquí deambulan brevemente buscando comida. También la danza-teatro y esa apropiación u homenaje, que nunca se sabe, a Pina Bausch con los bailarines transitando lentamente por las alturas del escenario. Y al fuego también con lo propio: nuevamente una vitrina donde sucede todo al margen de lo real, como en Nippon-Koku; o ese cadáver exquisito con el que en Siena esta compañía llegó a la excelencia creativa. Muebles viejos de los que deshacerse, en una declaración de intenciones que de tan evidente, conmueve.
En ese preciso instante Vorònia es un éxtasis de dolor. Deberían haberlo acabado así. Eso es (aceptémoslo de una vez) de lo que está hecho la humana condición, sin las vanas esperanzas de comprender por qué. ................... Al programa especial del Recomana a l'emissora de ràdio Coolltura, en vam parlar. Aquí l'enllaç. ................... En el número 57 (gener-febrer'16) de la Revista Susy-Q també més reflexions sobre l'obra:
Marcos
Morau i la Companyia La Veronal se situen en una òrbita creativa ben
singular. És difícil trobar en el nostre context més immediat cap
altre referent semblant. Problematitzen sobre el que narren i alhora
també impugnen la pròpia dansa. El resultat és sempre sorprenent,
com ho és l'estat del Japó o Nippon-Koku,
la coreografia geogràfica que aquest cop han fet per a la Compañía
Nacional de Danza (CND).
Malgrat
que s'anuncia com una obra sobre l'autoritat o el poder, com
s'explica en el programa de mà, probablement parla més aviat sobre
la bogeria. No ens hauria d'estranyar aquesta coincidència que ja
ens advertia Michel Foucault: la presó o el manicomi (en el
llenguatge de l'època) són els espais que la societat reserva per a
aquells que gosen desobeir. Els ballarins de la CND, llençant-se al
buit al fons de l'escenografia són la representació del nou
kamikaze, enfollit d'esperança, determinat i sol·lícit. Se
celebraran els 30 anys de la mort del filòsof el proper mes de juny:
podria ser un bon moment per rellegir-lo. Ens recorda que el poder
subsisteix precisament perquè s'apropia de les nostres voluntats: gràcies
a la nostra delegació.
Els ballarins semblen plomes: resulta d'una bellesa colpidora.
Nippon-Koku
insisteix diverses vegades en aquestes i altres qüestions. Va
mostrant-les en capes. I permet diverses lectures. Tantes com esforç
requereix del seu públic. I ho fa amb una certa dispersió
argumental. Presideix l'inici de l'obra una imatge de sant Sebastià:
dues vegades martiritzat perquè en sobreviure del primer cop es va
tornar a presentar davant dels qui havien estat els seus botxins.
Cal estar rematadament boig per deixar-se maltractar
de nou d'aquella forma.
La
peça funciona molt bé en la construcció d'aquell clima.
Especialment per l'escenografia: Enric Planas fa encaixar amb
cortines negres un ideal opressiu. Les fràgils figures dels
ballarins es mouen en aquell espai, tot i que amb un cromatisme molt
limitat, com mancats d'ànima. En general el primer repartiment de la
CND trasllada intencions, però no interpreta amb convenciment. Fan
un esforç magnífic per semblar-se a La Veronal. I això distorsiona
profundament. Sí que destaca, en canvi, l'exquisit vestuari de David
Delfín i la música de Luis Miguel Cobo, tot i que sense la
profunditat creativa d'altres composicions. Són elements que
permeten un contrapunt ajustat a les coreografies. Especialment en
les de gran grup. Malgrat un inflamat excés dramàtic d'alguns dels
fragments musicals. De totes maneres en
conjunt la
creativitat de Nippon-Koku
és
d'alta densitat. Més discutible resulta aquest espai de confort en
què sembla haver-se instal·lat Marcos Morau, insistint en aquesta
sèrie de coreografies de països i ciutats. I també un cert to de
predicament moral que l'acompanya. Aquest exercici, no pas dolent
d'entrada, funciona a la perfecció en la seva companyia. Però no
amb la CND.
Nippon-Koku
és sobretot una càrrega de sensibilitat visual: un viatge pausat
però inmisericordiós per les costures de la barbàrie que encara
pugna per fer-se present entre nosaltres. Un recorregut en moviment
pel gest precís d'un individu superat per la societat del control. I
és una obra que carrega la retina d'imatges que podrien pensar-se
més pròpies per al cinema, amb colors saturats, on es respira una
densitat tèrbola i pesant. És la manera singular com problematitzen
amb el propi llenguatge corporal i del moviment. I això ha estat
sempre el millor de les seves propostes: la fidelitat a una idea
àmplia, circular, inclusiva, en diàleg entre diverses forces
comunicatives que poden ocupar també l'escenari, mentre els
ballarins despleguen els seus gestos. Un encontre de disciplines
-sovint- oposades: text, música, ball, escenografia, il·luminació,
vestuari, etc... com per instaurar definitivament una manera diferent d'organització
artística (també, per extensió, social) on no calgui reconèixer
les obres amb la limitació de les etiquetes. Una òrbita creativa
singular, plena de provocació, però que no està exempta de perills:
a l'igual que els passa als protagonistes de Nippon-Koku, l'estat "de les Arts" pugna per controlar aquell impuls.
Potser ja no seran enviats ni a la presó ni al manicomi. Però alerta! Perquè és
prou fort com per intentar doblegar-los a les seves exigències i
convertir aquella força creativa en normalitat.
Festival Sâlmon< 2013 Mercat de les Flors, 19 d'octubre de 2013 Inaugurar
un festival de dansa amb un doble programa de la mà de La
Veronal i Lali Ayguadé; així com d'Umma
Umma Dance és servir un vi d'alta qualitat de bones a
primeres, convençuts d'una collita excel·lent que el públic
gaudirà inqüestionablement. Però el convit a descobrir les noves
promeses que despunten per tot Europa durarà tres setmanes i convé
dosificar-se. Perquè ballar a contracorrent sempre és un risc! I
perquè no totes les anyades són d'igual qualitat...
Festival
Sâlmon< de dansa contemporània 2013
El
Mercat de les Flors i la Fàbrica de Creació El Graner, gestionada
pel mateix teatre, ha impulsat amb altres 19 cases de dansa europees
una estratègia de visibilitat de ballarins emergents que en una
segona edició podem dir que s'ha consolidat: les entrades exhaurides
per a les primeres funcions és un senyal clar. Tres setmanes
farcides de propostes multidisciplinàries, totes amb un eix central
de dansa, amb creacions contemporànies per a tots els gustos. La
inauguració dissabte 19 va representar una aposta forta per artistes
del país que han fet el salt internacional. Umma
Umma Dance presentava Stuntman,
un solo defensat per
Ares d'Angelo amb força expressiva, l'empremta del coreògraf Guido
Sarli, i un homenatge sentit als films de “macarres”. Mentre que
Lali Ayguadé s'atrevia amb la poètica pròpia del gest amb la que
Marcos Morau ha impregnat La Veronal, amb Portland,
un nou i punyent recorregut per la geografia de l'existència humana
gràcies a la sàvia dramatúrgia de Pablo Gisbert i de Roberto
Fratini. Totes dues peces mereixen un llarg recorregut d'èxit,
malgrat un cert esgotament d'idees en el cas de La Veronal, perquè
unes i altres les darreres obres comencen a assemblar-se massa entre
elles; i una fugida endavant que Umma Umma Dance ha volgut fer i que
l'ha allunyat massa de la seva primera aclamada peça. Podríem dir
que Lali Ayguadé és qui surt reforçada aquesta anyada, per
atrevir-se amb un estil de dansa que no li és propi però que
s'ajusta prou bé a les seves condicions físiques i expressives. La
gràcia és precisament aquesta: ja se sap que unes pluges de més,
un estiu massa eixut o encertar el moment de la collita, configuren
les gotes de matís en uns trajectes professionals d'alta qualitat
com són els del grup protagonista de la inauguració del Sâlmon
2013. I assumir el risc just,
nedar a contracorrent, fer-ho, però amb petits saltironets, l'única
alternativa per consolidar un públic delerós de repetir experiència
i aconseguir-ne de nou. Al capdavall és a qui no veu mai dansa
contemporània a qui han de seduir. I vindran si els convidem a beure
petites peces que, a cada glop, suposin una nova experiència a camí
entre el risc creatiu i la consolidació de l'estil particular de
cada artista.
Per
als dies que resten, heus aquí un possible i breu tast. Si aquests
gustos no us resulten suficients, arrisqueu vosaltres mateixos per
descobrir nous talents: teniu per endavant un Festival sencer!
*
El Conde de Torrefiel, 23 i 24 d'octubre: complex i rodó, acompanyat
de notes fresques irreverents, farà les delícies dels amants dels
espectacles àcids i de sabor delicat.
*
Guy Nader & Maria Campos, 30 i 31 d'octubre: per a qui espera
trobar una certa fragància de complicitat, fet amb la calma d'un
gran reserva i la compleció del temps.
*
Jurij Konjar & Dani Espasa, 1 de novembre: maridatge de dansa i
piano en directe, sobre la base de Les Variacions Goldberg,
per a amants de les explosions plaents.
Què
serà de nosaltres quan siguem morts és una pregunta impossible que
tots ens fem. Suposo que més aviat ens demanem pel record que serem
capaços de deixar en els altres que no pas per la sort de la nostra
ànima, cas d'existir. El cas és que el pas del temps ocupa un espai
central en el pensament humà, per bé que la quotidianitat i les
seves futileses ens fan defugir la seva insondabilitat. El mateix
succeeix quan repassem la història de la humanitat, els moviments
artístics o les civilitzacions. La Companyia La Veronal visita
aquest cop Itàlia, bressol del Renaixement. Com en treballs
anteriors, la topografia d'un espai i temps determinats és l'excusa
per a reflexionar sobre grans qüestions. Així ho van fer a
Islàndia, on s'abordaven les relacions entre poder i individu. I a
Rússia, on es qüestionaven sobre la condició humana. Dos exemples
destacats de la producció d'aquest col·lectiu artístic.
Probablement Siena sigui la seva obra més completa. Per les
múltiples línies argumentals. També per la llibertat del
llenguatge coreogràfic. I molt especialment per la impugnació
definitiva que fan del propi art contemporani que (re)presenten.
En
l'aspecte argumental, l'obra estrenada al Mercat de les Flors
presenta un ventall enorme de possibilitats per al pensament, sobre
la base de la idea del pas del temps: la construcció de la mirada,
la identitat, el paper de la dona, les èpoques històriques, la
religió, la individuació, el fet artístic, el poder, la vida i la
mort... Temes tots ells que transiten per una sala d'exhibició d'un
museu, presidida per una enorme reproducció d'un nu femení
renaixentista. L'elecció del quadre no és atzarosa, perquè
representa en sí mateixa els valors culturals, estètics i de
relacions de poder sobre els que la civilització occidental ha
definit el seu constructe cultural. Un model que reconeixem en
desplom, en caiguda lliure i irreversible i al que assistim incrèduls
els fills del humanisme. Des d'aquest punt de vista, i pel que fa a
la coreografia, s'accentua el sentit de pèrdua irreparable:
ballarins que dibuixen sobre el seus cossos entrellaçats la
indigència del pensament desacomplexat amb el qual des de la mateixa
indolència amb la que contemplem una obra d'art, participem
amorfament de la barbàrie, com reaccionem als impulsos naturals. Un
cos de ball de petits gestos, a la fuga, moviments repetitius i sense
aparent sentit que van ocupant i desallotjant l'espai i el temps que
habitem sense cap altra mirada més que la pròpia (i individual)
supervivència: catàleg descoratjador d'una civilització culpable
d'assassinat de la humanitat. Un relat fet per La Veronal,
definitivament inventors d'un nou llenguatge dansat, alliberat del
propi cos, on només el gest és el que importa.
Tot
aquest moviment que travessa el cos (però que no el constitueix)
petits desplaçaments d'anar i venir per un espai buit (presidit per
la gran reproducció pictòrica), on s'adverteix del record d'allò
que mai més no tornarà i on el triomf del no res ocupa el mercadeig
de cada dia, són els arguments centrals de l'obra que la companyia
presenta a Barcelona fins el 7 d'abril. Amb una gran novetat: si en
peces anteriors el nihilisme descoratjador guanyava per la seva
intensitat en el discurs; a Siena -paradoxalment- es proclama la gran
esperança: no altra que el retorn a l'home. D'acord! Un/a home/dona
sense identitat: emmascarats de negre. Però per això mateix ple
d'una nova humanitat: la de dos cossos que ballen plegats, com
fantasmes en l'espai buit que ha quedat de l'antiga cultura, sabedors
que en l'acte hi ha l'ànima del record d'un temps que reclama deixar
de ser contemplat. Acció enfront de passivitat, semblen etzibar-nos.
Al capdavall només pels actes és com sobreviurem allà, quan en el
temps, no siguem res més que passat.
La
Venus d'Urbino -1538- de Tiziano s'exhibeix a la Galleria degli
Uffizi de Florència
Les categories de les coses havien de servir per facilitar-nos la vida: jerarquia del caos, ordre de seqüències. El cert és que poden limitar la mirada: parlar de “dansa contemporània” és un exemple del que no hauríem de dir en una obra com la que aquestes dies es presenta a Barcelona. No pas perquè no s’hi reconegui la centralitat d’aquell llenguatge expressiu. Més aviat perquè en limita l’accés a aquell altre públic més avesat a d’altres disciplines i que per una por a l’opacitat amb què la dansa s’ha comunicat tradicionalment, creu no sentir-la propera. Doncs bé, una bona notícia: “Siena” de la Companyia La Veronal és un espectacle per a cinèfils, per a afeccionats al teatre, també per a amants de la filosofia i per a gaudir amb la música i la pintura. I per a seguidors de la dansa? Sí, també! Però no només…
Els cinèfils sabreu trobar fàcilment les moltes referències que farceixen la peça: no és només Pasolini, com s’explica en el fulletó de mà. És també per un clima de tensió narrativa assimilable a un únic pla seqüència d’una hora de durada. Com si es tractés d’una pantalla seccionada en petits enquadraments, on haureu d’anar escollint on fixar la vostra mirada. Talment com el seguiment que un afeccionat al teatre sabrà fer sobre la base d’un text magníficament narrat, amb una paleta de múltiples interpretacions que us convidaran, en la vostra imaginació, a l’elaboració d’imatges paral·leles a les que hi anireu afegint les execucions del ballarins sobre l’escenari. Res no és a l’atzar: ni el vestuari, ni l’escenografia, tampoc els diversos registres dels personatges. Un exercici molt del gust pels amants de la filosofia, sempre escrutant les diverses capacitats que el llenguatge pot oferir a l’enteniment del món, a través de l’elaboració de les millors preguntes possibles a fer. I les del món actual, derives perdudes de l’humanisme triomfant del Renaixement, encara són ben difícils! Com també sabran valorar la peça els estetes de la més diversa condició, perquè trobaran una magnífica oportunitat per a contemplar en paral·lel una reproducció gegantina de la Venus d’Urbino; com també gaudir de músiques de diversos estils: Bach, Monteverdi i la cançó napolitana (per citar alguns) es donen de la mà traspassant èpoques i fronteres; i, sobretot, perquè els permetrà deixar-se endur per una magnífica invitació a reflexionar sobre el fet artístic. Però és de dansa l’espectacle? És clar! Preciosa i delicada, amb un parell d’intervencions de grup i un duo final dels que fan afició. I és que “Siena” és dansa contemporània i suma. O no és així com vivim els nostres dies? Una mica d’aquí, un polsim d’allò altre, petits moments d’una tercera cosa… Les categories potser encara serveixen per saber a què destinem els diners de l’entrada. Però poca cosa més. Perquè l’experiència de l’art contemporani ofereix molt més que no pas una simple contemplació. I el llenguatge frontissa entre totes aquelles múltiples experiències ben bé podria ser que sigui el de la dansa.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Recull de crítiques d'altres mitjans i blocs: --------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Crítica de Juan Carlos Olivares a l'Ara
Un teorema en moviment
Siena és el pitjor escenari per a un ballarí: la seva complicada orografia urbana és un veritable trencacames. Per a un esteta és el lloc perfecte per sucumbir a la síndrome de Stendhal. Marc Morau no és un esclau de la bellesa, però ha triat aquesta ciutat de la Toscana (símbol del trànsit entre el laberint medieval i la racionalitat renaixentista) per continuar la seva ruta de dansa-teatre i parlar sobre el cos. Una reflexió allunyada del discurs coreogràfic habitual. A Siena el cos no se celebra, s'oculta gairebé sempre sota vestits d'esgrima que desdibuixen la línia i el físic dels ballarins. El cos és una idea complexa, com la torsió que s'imposa en el barroc de Caravaggio i que domina el llenguatge de Morau.
Una proposta que pel seu caràcter transfronterer -més que un espectacle de dansa és un assaig amb ballarins- té moltes afinitats artístiques amb l'escola flamenca representada per Vanderkeybus, Fabre i Lauwers. El punt diferencial de Morau és l'intel·lectualisme desacomplexat de les seves creacions. Siena no s'assimila des de la percepció estètica, exigeix més: demana que el públic estigui atent a tots els nivells d'un discurs que juga simultàniament amb diferents eines: veu, moviment, espai. Mentre sona una ària de Rodelinda o un lied romàntic, la seva companyia ocupa un espai de museu que té el misteri d'una posada en escena de Lynch. El quadre estel·lar és la Venus d'Urbino de Tiziano. Només un punt de referència per a una dramatúrgia basada en la pertorbadora manca de sincronia entre discurs i moviment, amb una manipulació del temps que juga al flashforward i el flashback , a la multiplicació, la repetició i el fraccionament de les accions coreogràfiques ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------ Crítica d'Andreu Gomila al Time Out
Què és l’art?, es pregunta La Veronal. O millor: com mirem l’art? Tot depèn del punt de vista, del cos. I l’excel·lent Siena de la companyia catalana ens força a fer-nos aquesta pregunta, perquè és tanta la creativitat que exhibeixen que, davant l’aclaparament visual, hem de pujar un esglaó. El coreògraf Marcos Morau i el dramaturg Pablo Gisbert han construït un fresc italianòfil que va deLa Venus d’Urbino de Ticià, a Mulholland Drive, de Lynch, sense oblidar-nos d’una referència que lliga tots els caps, el Decameró de Pasolini. I un vers, el “vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, de Pavese, que ens martelleja el cap des de l’última escena. No l’hem sentit, però hi és.
La Veronal ens ho posa fàcil: ens col·loca en una sala de museu tradicional, amb el quadre de Ticià a la nostra esquerra. Tenim bancs i una persona que mira, i el vigilant. Surten dos esgrimistes i, en lloc d’atacar-se amb el floret, reprodueixen els moviments del combat. En off, un home i una dona parlen. És a dir, quatre plans, als quals s’hi afegirà un cinquè quan la Venus sigui substituïda per un quadre vivent. A través de Siena veurem Botticelli, Caravaggio, pietàsdiverses, sentirem Mussolini encavalcar-se amb Berlusconi –el toc còmic de la funció–, i gaudirem dels pas à deux més meravellosos que hem vist en molt temps, nerviosos, plàstics. Gràcies a Lorena Nogal, Clyde Archer i Sau-Ching Wong.
Siena es troba entre la bellesa d’Anne Teresa De Keersmaeker i la potència discursiva dels DV8. Veure’l és com gaudir d’un film de Kieslowski, asseguts plàcidament, a l’espera de l’espetec d’un festival visual i narratiu que no oblidarem mai. Això és l’art: l’emoció.
Crítica de Jordi Bordes a El Punt Avui Dramatúrgia densa i mal·leable com el mercuri El treball de La Veronal és hipnòtic i deixa el públic satisfactòriament exhaust. La seva voluntat de col·lapsar d'informació i accions l'escena no té aturador. La qualitat de la composició de l'escena és increïble. Les accions es van repetint en diferents plans, quasi mai a l'hora, trencant totes les convencions possibles, sense resultar una fórmula gratuïta. El moviment, per moments, és preciosista; altres, producte d'espasmes. Remet a un continu univers en què l'espectador és i ha d'estar molt actiu. Només així és com troba claus de l'obra. Si aSiena es parla de la desaparició de l'humanisme, cal primer identificar la importància de l'home donant valor al cos. Més tard, les lliteres que transporten cadàvers es convertiran en un carretó del súper per mostrar que, amb el pas del temps, hem arribat al nostre temps: al consumisme. L'home ja no és el centre de l'univers (en el Renaixement havia desplaçat tant Déu com l'aristocràcia), sinó que tot es belluga entorn una mena de forat negre, una mena de massa fosca que engoleix asèpticament. A Siena, no hi ha l'humor evident i lúcid d'Islàndia; hi ha una cremor d'estómac que incomoda. Quan el cos de ball, vestit d'equip d'esgrima italià, es mou conjuntament ho fa sense una brillantor efectista. Recorda el fluctuar rodolant del mercuri, sense més esma que la gravetat o l'escalfor. La Veronal juga amb sorpreses. Tant en aquest museu (aparentment estàtic) com en la trama. Remou el malson de veure's darrere un quadre un mateix, de cos present. El treball, meticulós i exigent, demostra l'ambició de La Veronal a fer-se grans. ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Crítica de Carmen del Val a El País:
Trampa
estética
"Siena",
una obra muy bella estéticamente con una escenografía y texto que
engullen al baile
Marcos
Morau, qué decepción. Siendo el coreógrafo español más
prometedor de la danza
contemporánea,
crea un espectáculo en que relega el baile a un segundo plano, solo
pocos minutos. Y además, con el agravante de tener 12 bailarines
desocupados en escena. Decepción para la mayoría de los
espectadores que la noche del viernes acudieron al Mercat de les
Flors para ver Siena, la última propuesta de este desconcertante
artista. Los 60 minutos que dura se convierten en una eternidad.
Empecemos
por el principio. Marcos Morau (Ontinent 1982) y su compañía, La
Veronal, deja en este nuevo espectáculo los paisajes fríos de
Islandia, Suecia, Finlandia o Rusia como fuente de inspiración y se
adentra en la cultura mediterránea con Siena. El resultado es una
obra muy bella estéticamente en que la escenografía y el texto se
engullen al escaso y pobre baile. Una lástima, porque Morau es un
coreógrafo con talento, que ha sabido mezclar con maestría las
ricas frases coreográficas con las emociones que le inspiran los
paisajes geográficos que conoce.
La
escultura de una Venus de Milo advierte al público en el vestíbulo
del Mercat de les Flors que las diosas le acompañarán durante la
velada. Y así es. Al entrar en la sala, el espectador ve en el
escenario una enorme reproducción La Venus de Urbino, de Tiziano.
Este cuadro, más los sugestivos textos recitados en inglés de Pablo
Gisbert son los que atrapan la retina y mente. Mientras, el escaso
baile se diluye. De los 12 bailarines, ataviados con trajes de
esgrima, cabe destacar a Clyde Emmanuel Archer, espléndido maestro
de ceremonias en Siena, y la bailarina SauChing Wong, ambos
magníficos intérpretes infrautilizados por el autor. El resto se
limitan a moverse como los ordenados visitantes de un museo.
Morau ha
querido regalarnos un inquietante recorrido sonoro y estético por el
arte italiano, que empieza en el Renacimiento, periodo en el que el
ser humano se convierte en el centro de universo, y llega hasta la
actualidad. La idea central de Siena es recrear el concepto de
Écfrasis, la representación verbal de una representación visual y
de ello el coreógrafo sale airoso. Pero Marcos Morau se ha olvidado
del baile. Incomprensible.
Crítica de Jordi Duran i Roldós a Artzezblai: 30 de marzo de 2013
Domingo de Ramos nublado. Las carreteras están vacías. Llego a Barcelona en un tiempo casi récord. En la radio advierten que la vuelta ciclista a Catalunya tiene tomada la montaña de Montjuïc, así que decido aparcar en el paralelo y subir andando hasta el Mercat de les Flors. La ciudad está perezosa, la población recogida y la tarde espléndida para pasear.
Estoy de buen humor. Intento descifrar el porqué del cosquilleo que siento en el estómago, y voy viendo que se parece mucho al que me prendía de pequeño horas antes del concierto de alguno de los artistas a los que idolatraba. Es una sensación agradable que la luz de la tarde y la leve brisa fría que sopla serenan volviéndola melancólica.
Debo confesar que con La Veronal no consigo ser objetivo. Pueden conmigo. La compañía me cae estupendamente: son artistas perspicaces, trabajadores y divertidos. Tuve la oportunidad de conocerlos de cerca en Tàrrega, hace un par de años, durante una residencia, y los recuerdos que guardo de la experiencia son fantásticos. Siempre que tengo ocasión les presento como ejemplo de profesionalidad y talento.
Una vez en el Mercat, después de recoger las entradas, me tomo un café en la barra del hall y leo en el programa de mano. Dice que el espectáculo 'se desplaza hasta la ciudad italiana de Siena para iniciar una reflexión sobre la idea del cuerpo humano. Este representa y ha representado el pasar de los siglos, y el arte se ha comprometido con la materia humana de tantas formas como ha creído conveniente al mismo tiempo que los artistas se han aprovechado del cuerpo como contenedor y proyector de significantes'. Levanto la cabeza y descubro a Marcos Morau, director de la compañía, charlando con alguien. Me acerco a él y le saludo. Me comenta que el estreno fue un poco atropellado, pero que espera que para el pase de hoy esté todo más ajustado. La pieza es joven todavía. También me cuenta que en unas horas se marcha a Houston, 'Rusia' se va a estrenar en los Estados Unidos.
Al rato se abre sala y ya sentado tomo una foto del escenario con el móvil. Una Venus de Urbino de Tiziano rige el sobrio espacio escénico. Estamos ante la fría sala de un museo presidida por una imponente reproducción de la desnudez orgullosa, de una ostentosa reverencia al cuerpo humano... Un acomodador me llama la atención educadamente. Apago el teléfono y el espectáculo da comienzo, puntual.
Nuevos y viejos tópicos sobre la vecina Italia recorren la pieza. De Pasolini a la laureada esgrima italiana, en un puzle que transcurre a caballo entre un museo y un tanatorio habitado por doce cuerpos, doce intérpretes extraordinarios. Otras muchas imágenes y momentos de la historia del arte, la música o el cine se aparecen en múltiples ocasiones. Pasa con frecuencia con esta compañía. Y me sorprende como se acercan a referentes que en manos de otros artistas resultan trillados, como los cinematográficos, por ejemplo. Hay algo de generacional y mucho de inteligencia en ello.
Al terminar 'Siena' uno tiene la sensación de estar cubierto por un alud. La pieza se precipita como una sigilosa avalancha de mensajes sobre el público dejándolo casi paralizado. Marcos Morau y los suyos bombardean al respetable con inquietantes cuadros surrealistas. Imágenes que transitan un mismo espacio temporal de manera encadenada, alternada o paralela. El trabajo multifocal y de contraste entre unos y otros pasajes es pura acrobacia. La arquitectura de la pieza, los zurcidos de la edición emergen orgullosos, por otro lado, en diferentes momentos y forman parte de una magnífica partitura-marco que se sitúa en un nivel superior, multidisciplinar, multireferencial.
De camino a casa, y después de una divertida cena con un par de amigos, el espectáculo se me aparece como por la noche se aparecen en la piel las olas después de un largo día de playa. Es agradable. Al igual resulto poco creíble dejándome llevar por la emoción que supone una buena experiencia pero señoras y señores, ¿no es la nuestra una profesión que tiene que ver también con la emoción? ¿No está hecha de un material tan sensible como maravilloso que cuando consigue conectar con nosotros lo hace empezando por la piel? ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------ Crítica de Rossella Porcheddu a La Repubblica: La Venere di Urbino, nuda, terrena, carnale, guarda lo spettatore sin dall’ingresso in platea. Riprodotto in grandi dimensioni, il dipinto di Tiziano racconta di un tempo di nobili e grandi pittori, di una giovane sposa e di doveri matrimoniali, tra erotismo, fedeltà e maternità. Parte dalla prosperità e bellezza rinascimentale la riflessione sul corpo e il viaggio italiano di Marcos Morau, giovane coreografo valenciano che dal 2009 firma pièce con tematica territoriale, ispirate a città e paesi che hanno colpito il suo immaginario e stimolato la ricerca.
In scena al Mercat de les Flors di Barcellona, “Siena” si sviluppa su più piani: quello estetico, che attraversa la storia dell’arte italiana, quello drammaturgico, che è affidato alle parole di Pablo Gisbert e obbedisce alla logica dell’ècfrasi, ovvero la descrizione verbale di un’opera visuale, e quello coreografico, per una danza geometrica, che traccia linee fisiche e traiettorie emotive. Si aggirano solitari nella sala di un museo i dodici danzatori, si affrontano disarmati in divisa da schermidori, s’incontrano in armonici pas de deux e pas de trois, si muovono sicuri in gruppo.
Forse lo sguardo e la percezione sono messi a dura prova, difficile rincorrere tutte le parole, seguire ogni movimento, cogliere le tante figure che si compongono nello spazio. Forse i riferimenti al nostro paese, tra canzone napoletana e voci politiche di ieri e di oggi (quelle di Mussolini e di Berlusconi), passando per un Pasolini evocato ma a fatica incontrato sulla scena, appaiono abusati. Ma la nuova produzione della compagnia La Veronal (che parteciperà alla Biennale Danza 2013 con “Uccelli Morti”) è uno spettacolo raffinato, che indaga il mistero del corpo, sottolinea il potere dello sguardo, tenta di rappresentare l’attualità guardando al passato.
In quel busto abbandonato, in quel braccio pendulo, si riconosce la Pietà di Michelangelo, in quelle dita che si sfiorano ritroviamo la Creazione di Adamo, in quelle figure nere, senza volto, vediamo i corpi bruciati di Pompei, in quella donna supina, vestita di bianco e verde, ai piedi una corona di rose rosse, individuiamo, con amarezza, il cadavere del nostro paese, decadente sì, ma ancora ricco di bellezze da contemplare. --------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Crítica de Maria Gracia Larrégola a dansaalmercat.wordpress.com:
Siena o la revisió del renaixement
L’obra transcorre en un museu. Hi ha un gran llenç de Tiziano. És la Venus d’Urbino. Pura carnalitat. És una dona despullada en primer pla, darrere seu hi ha un gos i dues dones que busquen quelcom en un bagul. El cos s’exposa. És el cos representat. Durant els primers segons, una noia vestida de verd la mira. El cos la contempla. És el cos viu. Onirisme i inquietud arreu. Pertorbació màxima, amb ecos cinematogràfics provinents del cinema de Pasolini.
Però no només és un museu. La sala també es converteix en un pavelló esportiu, on els ballarins són mestres d’esgrima. També és un supermercat, icona per excel·lència de l’(hiper)consumisme actual. Però també és un tanatori. La mort és molt present al llarg de la peça. Les narracions amb la veu en off en parlen, els ballarins en parlen.
I Siena, per què? Perquè l’obra gira entorn del renaixement, del cos humà i l’home com a centre de l’univers. Per a Marcos Morau, director de la companyia, el llindar de l’humanisme és el punt de partida de la societat actual. La Veronal vol veure com s’ha desvirtuat l’home durant els segles fins els nostres dies. I ara on es troba l’individu? En una massa totalment homogènia. Anònima.
Siena no és només dansa. És molt més que això. És un cúmul de magnífiques transversalitats: cinema, pensament, art i teatre agafats de la mà per originar aquesta gran reflexió col·lectiva. I és que els membres de la companyia provenen d’àmbits tan diferents com la fotografia, la dansa, la literatura i el cinema. Aquesta aposta jove i plena de disseccions artístiques fa que les referències culturals siguin màximes i l’espectacle no es limiti únicament a la dansa contemporània. És més que això. ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Uno de los retos todavía vigentes del análisis que el filósofo contemporáneo Michel Foucault hizo sobre las redes de poder, tiene que ver con las responsabilidades individuales en el mantenimiento de aquellas estructuras. Es lo que venía a denominar “la microfísica del poder”: la afirmación que no existe un supuesto mando central al que todos obedecemos (algo así como un banco central de especuladores, si tuviéramos que traducir aquella consideración a los recientes acontecimientos) sino un doble proceso de encaje, en el que por un lado se fue produciendo una delegación social de las potestades individuales en la generación de autoridad (haciéndolas tolerables: esto es, democráticas), mientras la propia encarnación de esas delegaciones (el poder de Estado, por ejemplo; pero también el que se ejerce en las relaciones de pareja; o las del director de la sucursal de la oficina de ventas) se ajustasen a los parámetros sobre los que garantizar el bienestar colectivo.
Se comprende fácilmente la mala recepción que aquellas ideas tuvieron en el Mayo del 68 (en un París del que estuvo ausente porque en aquellos meses enseñaba en Argelia) o entre el incipiente movimiento gay de la época, al que se unió sin reparos años más tarde en San Francisco, pero al que siempre cuestionó que quisiera transformar la sociedad y no romperla en pedazos. Posibilidad ésta, eso sí, que siempre reconoció imposible en los parámetros culturales del capitalismo burgués, habida cuenta de nuestras implicaciones personales en el mantenimiento de aquella estructura de orden.
Todo esto viene a cuento a propósito de Islandia, de la Compañía La Veronal. Un discurso (que no propuesta de danza) de una severa (y necesaria) crítica a esta Europa en decadencia a la que asistimos casi impávidos, en la que el mercadeo de la miseria espiritual definitivamente ha ocupado el espacio de lo público. Y con acierto, como por ejemplo con las fotos fijas que los bailarines representan durante breves instantes, mientras en la pantalla se nombran diversos (y abyectos) personajes: desde políticos a famoseos esperpénticos, en las que dibujan las miserias colectivas a las que las ansias infinitas de poder y la irresponsabilidad han llevado al viejo continente. Es un auténtico catálogo del horror con el que la pieza arranca sonrisas y hasta carcajadas, aunque todos sepamos que esos personajillos sólo son dignos de nuestro deprecio. Una invitación a vomitar de asco visto el tremendismo (y fidelidad) con el que La Veronal muestra el mundo en el que nos ha tocado vivir.
El trabajo de los bailarines es el responsable de ese acertado retrato, con la creación de imágenes incómodas de cuerpos que se entrecruzan sin apenas sentirse; en movimientos a ratos enrevesados, implacables y ejecutados con determinación y convencimiento. La labor de esta gente es ciertamente comprometida con el deseo de explotar en expresividad. Y el impacto en el espectador compensa -aunque sean pocos los ratos- de un exceso de discurso verborreico tendenciosamente modernillo e incuestionablemente vacío de propuestas.
Y es que Islandia acaba siendo no mucho más que un telediario de locutores multilingües en un fondo de escenario. Como para despistar de lo que verdaderamente importa: sus bailarines. Con un discurso de denuncia perfectamente tolerado por aquellos a quien pretende indignar. Quizás porque se nos olvida que aquel sistema de poderes simplemente existe porque somos todos nosotros quienes lo amparamos.
Coreògraf de topònims
El Punt/Avui,Bàbara Raubert Nonell
Marcos Morau és quasi genial. “Quasi”, perquè no seria just aplicar un adjectiu tan gran a una persona tan jove i amb tant de camí per fer. A Islàndia, la cinquena de les obres amb nom de país que ha creat, dirigeix la seva mirada fresca i moderna sobre la realitat immediata, i treballa els elements escènics amb una mentalitat recicladora totalment necessària avui.
El nom d'Islàndia no és atzarós, és el lloc on ser avui, un país que està experimentant una nova democràcia per sortir de la crisi mundial, i que hi està reeixint. De la mateixa manera, Morau busca les arrels de l'experimentació artística per sortir de l'atzucac de la modernitat, reflectint les necessitats de la societat junt amb les individuals com a artista i davant d'un públic necessitat també de solucions.
Per fer-ho, segueix el mètode paranoicocrític dalinià d'associació lliure d'idees. Dos cossos estirats representen John Lennon i Yoko Ono, després els amants de Terol i, quan es posen l'un sobre l'altre són Franco i Primo de Rivera. Jesucrist clavat a la creu es converteix, amb un lleuger moviment, en el mascaró de proa del Titànic. Petites baules d'un encadenament surrealista que revela grans veritats.
Revela, de base, que aquesta necessitat teatral respon a la necessitat de simplificar la complexitat que ens envolta en uns pocs passos i escenes concretes. I tota aquesta reflexió, tot aquest caos surrealista, està meravellosament enllaçat i repartit entre una pantalla que projecta els pensaments de l'artista i el públic; una taula presidida per cinc caps pensants i actuants, i quatre ballarins meravellosos, amb una fonamentada tècnica clàssica posada al servei de la desconstrucció estructural i el desmembrament corporal. Tots de blanc, com un paisatge nevat i enlluernador, són un viatge obligat.
post actualitzat: veieu més avall! Rússia, Companyia La Veronal
Mercat de les Flors, 11 de febrer de 2011
Direcció i coreografia: Marcos Morau, i els intèrprets: Lorena Nogal, Anna Hierro, Cristina Racco, Núria Guiu, Manuel Rodríguez, Núria Navarra, Sau-Ching Wong, Tanya Beyeler
Ignoro si en la història de la contemporània, després de la dansa-teatre, algú ha etiquetat com a dansa-cinema un espectacle com aquest. Però té tots els components per poder fer-ho: l’homenatge a l’etapa muda del cel·luloide (una petita pantalla on es recullen els hipotètics diàlegs entre els protagonistes, i el seu efecte més interessant: l’anticipació en l’acció); que es tracta d’una road-movie (amb el cotxe protector, espai d’aïllament davant dels perills externs); però sobretot per la condensació mil·limètrica de guió que presenta (magnífica, en suma, la tasca d’escriptura de la Carmina S. Belda i el Pablo Gisbert –El Conde de Torrefiel) i perquè l’hora i quart que dura l’espectacle és deutor dels temps i la percepció cinematogràfica que en Cesc Gay hi aporta.
De manera que, si em permeteu, en cas de no existir, definiré la dansa-cinema com aquell espai de la dansa i l’art en moviment, sota la mirada del gran angular. O el que és el mateix: amb el recurs de l’instrumental que aporta la imatge en tant que mirada. Amb els seus efectes (la neu persistent); els enquadraments fora de càmera (el llac Beikal cap on es dirigeix la història) i, sobretot i per sobre de tot, el moviment escenogràfic protagonitzat per ballarins-actors. O bé, si millor us sembla, contorsionistes cinematogràfics (amb dos moments ben especials –i espero no equivocar-me de ballarins...- un de la mà de la Lorena Nogal i un altre, en un duet deliciós, amb Anna Hierro i Manuel Rodríguez).
Potser (per objectar alguna cosa de tot plegat) el paral·lelisme entre les pors interiors (més aviat en diria el temors) i les que ens produeix el món exterior (representat per aquesta natura insondable de la Rússia gèlida.) Un major aprofundiment psicològic en el missatge hagués arrodonit fins a la perfecció un conjunt, sens dubte, de qualitat. Més que res perquè, al final de tot, marxes amb la sensació de no haver entrat gaire en el fons de la qüestió, que no és altra que una cita del cineasta rus Andrei Tarkovski : “Les nostres relacions no es donen perquè vulguem que es donin, perquè les desitgem. No es donen perquè vulguem obtenir plaer d’aquestes relacions, sinó perquè tenim por. “
En tot cas Rússia és una creació sense cap por! I això és el més destacable. I si fos fruit d'alguns temors interns: benvinguts si us empenyen a fer espectacles com aquest! Un exemple de dansa-cinema.
Existeix una categoria així en contemporània? Hauré d’investigar...
------------------------------------------------------------------------------------------- 2a visita a Rússia, el 22 de novembre de 2014 Temporada Alta, Teatre El Canal de Salt
Trajectes artístics Consolidar un llenguatge propi és cosa de temps. La Companyia La Veronal així ho ha anat fent i és molt interessant poder visitar de nou peces anteriors seves. Després deSiena, la que probablement és la seva obra majúscula, iNippon-Koku, a Temporada Alta s'ha pogut tornar a contemplarRússia. I a Barcelona, al Festival Sâlmon 2014 del Mercat de les Flors – El Graner, es podrà rescatarIslàndia. Dues peces que, en la globalitat de la producció que dirigeix Marcos Morau, resulten només anticipadores, i que en el detall aporten elements imprescindibles per a la fixació de l'estil i maneres que han fet de Marcos Morau un dels coreògrafs més prestigiosos del món.
El binomi dansa i cinema és el primer detall que Rússia apunta. No és només per l'assessorament que el cineasta Cesc Gay va prestar en el desenvolupament de la narrativa. És sobretot perquè el fil argumental se sustenta en una tensió que troba en els moments clau i esclatants de la proposta la perfecta línia de fuga sobre la qual permetre als personatges la circularitat de la història, només trencada per puntuals sorpreses, a la manera com el cinema treballa el flaix-bac.
La segona característica que es pot trobar a Rússia i que desplegaran amb intensitat en les següents obres, és la capacitat del discurs com a instrument de contextualització relativa. Sense ell no sabríem exactament on ens trobem en el transcurs de l'obra; però amb ell ben bé no sabem què fer-ne perquè aporta elements disruptius que cal encaixar com un puzzle per arribar a un sistema coherent. Actua com paraules travessant cossos que ballen, que per a l'ocasió es projecten en una pantalla al final de l'escenari i que dificulten encara més el seguiment visual de l'obra.
Per últim, el més important segurament, Rússia significa per al conjunt de l'obra de La Veronal la consolidació d'aquest estil particular de ball: que més enllà de classificacions, es tracta d'una profunda investigació a través del moviment alliberat de tota lògica i que el converteix no només en un tret diferencial de Marcos Morau, sinó que representa l'accés directe a un nivell d'abstracció i emocionalitat singular i inspirador, a través del gest antinatural, espasmòdic, amb circularitat, on braços i mans queden alliberats de la resta del cos, amb un tronc fixat sobre el maluc immòbil, que porta als seus ballarins a una expressió desesperant, efectista i angoixada de llarga trajectòria en la memòria de qui l'observa. A Rússia, en solos i duos bàsicament. El protagonisme del conjunt del grup anirà guanyant terreny en produccions posteriors.
