All Ways

Sharon Fridman Company

Teatre Auditori Granollers, 2 de desembre de 2018

Publicat a Recomana.cat

Les constants de la vida

Explica Sharon Fridman que All Ways celebra una dècada de treball a Madrid i alhora n’és una cloenda: comença a sentir la necessitat de transitar per nous llenguatges, potser no gaire allunyats del Contact perquè és la base de totes les seves coreografies; com perquè té ganes d’experimentar amb diverses disciplines artístiques. De fet en aquesta obra hi ha una notable incursió: amb el disseny d’il·luminació de l’Olga Garcia (A.A.I:) i la música composada per Danski - IdanShimoni. Sense trencar amb les temàtiques que ocupaven les peces anteriors, i que resumiríem com les constants de la vida, ha anat obrint la perspectiva a noves maneres d’entendre el fet escènic i la dansa.

Les i els intèrprets són novament extraordinaris canals de comunicació, tècnicament implacables, expressivament eficaços i espiritualment compromesos amb el to intimista i greu d’All Ways. Aquí sí que podem assenyalar que hi ha un gir, un accent, disponible en altres títols, però determinadament projectat per a l’ocasió: la ruptura, la cerca, l’estat de somieig, l’enamorament i la construcció són els cinc episodis, capítols de l’existència, que la companyia desenvolupa sense solució de continuïtat, per tal que entenen que són vies, possibles camins, pels quals optar davant les adversitats, i que presenten amb la nuesa freda de la soledat amb què l’individu els enfronta.

Sempre envoltat del grup: el fonament del seu edifici gramatical; i de la idealització de les relacions socials. En aquest sentit, no hi ha possibilitat d’una sense l’altra, sembla dir-nos, i la individuació -entès com procés d’elaboració de la pròpia identitat- no és dissociable de la socialització -llegida aquí com a subjecció al conjunt de normes, valors i rols que ens afermen a una realitat-.

Com era d’esperar, el debat postfunció amb tot l’elenc, i Sharon Fridman al capdavant, que es va dur a terme al Teatre Auditori de Granollers, dins del programa 360º que s’encarrega des de fa uns anys al portal de crítics recomana.cat i que inclou una xerrada prèvia, va resultar pausat i introspectiu: l’obra vista així ho requeria. Un atansament a les claus conceptuals i dels processos creatius que l’havien fet possible. La predisposició, la voluntat de compartir, que aquests artistes van demostrar és un altre element molt destacable de la vetllada.

-------------------------------------------------

Contacte i pulsió 

Article publicat al web del Teatre-Auditori de Granollers

La companyia Sharon Fridman porta diumenge 2 de desembre la seva nova producció: All ways. Coreògraf de prestigi internacional, establert a Madrid i d’origen israelià, lidera un dels exponents més destacats de dansa contacte i improvisació. Aquesta tècnica té una llarga trajectòria de més de quatre dècades i va ser impulsada pel nord-americà Steve Paxton. Molt estesa en grups de treball i escoles de dansa, és minoritària entre els espectacles de contemporània que es poden gaudir als teatres, probablement per una contradicció interna difícil de salvar: si es tracta de moviment “casual” que sorgeix de la interacció entre dos o més ballarins; ¿com es pot fer compatible això amb una coreografia, que és la gramàtica general que relliga una peça de durada variable? El secret, com veurem, està no només en les característiques d’aquell estil; sinó també en la combinació entre ambdós principis. 

La qüestió és que el Contact és una eina accessible i difosa: pràctica per a totes les edats, explora la relació entre l’espai i el plaer de moure’s: “jo crec que una de les raons per les quals em dedico a la dansa és per completar el meu desenvolupament en el moviment: sondejar, com fan els nadons, la potencialitat de l’experiència” (Steve Paxton, 2014). La improvisació és un model usual en la història de l’art: un dels grans exemples són els enregistraments de Les Variacions Goldberg de les composicions de Bach. I que va explorar Paxton: aquí podeu escoltar com compara la seva proposta amb la del músic del barroc. L’experiència es va gravar i es pot veure aquí: 

 

L’estructura coreogràfica, en el treball de grup, es basa en la relació corporal, l’aproximació i l’enllaç entre dues persones o més, que amb petits desplaçaments i figures diverses van posant en contraposició impulsos. Sense posar-se en perill, sí que juguen una mica al límit de les possibilitats expressives a les quals els pot portar aquella juxtaposició física. Es va fer molt evident en la producció anterior de Sharon Fridman: Caída libre / Free Fall, de títol ben eloqüent. Tractaven d’allò que millor defineix la capacitat humana: l’esforç per aixecar-se després d’una bona sotragada (física o emotiva). Tota la peça és una amalgama extraordinària de cossos entrelligats entre ells, després d’una immensa activitat per tot l’escenari, amb les connexions i topades habituals, tal com passa en les relacions afectives. Un magnífic festival de resistència a què obliga aquesta tècnica, intensa des de la vessant emocional.

Dèiem que pot semblar difícil de compaginar els dos conceptes que van units en la definició d’estil compositiu de la companyia. Una realitat a la qual també Steve Paxton va donar resposta en una entrevista: “Les improvisacions no són sempre àmplies i buides de contingut, com se suggereix en les seves premisses. Al final poden ser a gran escala i per això són inimaginables, però poden ser minúscules, com en l'elecció de les paraules, en la mirada o en la indumentària.” Així és com s’explica l’opció d’encadenar diverses variacions per a fer una composició completa.

La que arribarà a Granollers, All ways, es presenta com un camí que travessa cinc paisatges vitals i anímics, les parts en què està dividida conceptualment: la pèrdua, la cerca, el somieig, l’enamorament i la construcció. Agrada especialment a Sharon Fridman parlar de coses ben concretes, vinculades a les emocions i als estats de l’ànima. Així encara incrementa més dos efectes: la dels mateixos ballarins, sis intèrprets que descobrireu d’una qualitat magnífica i amb una entrega extasiant; de l’altra la comunicació amb el públic, doncs qui de nosaltres mai abans ha patit de mal d’amors i, tot i això (a la manera circular com es desenvolupa l’obra) no ha tornat a fer l’esforç de tornar a començar. El moviment constant és la clau fonamental de tot plegat: mai donar-se per vençuts. Les eleccions, les vies per les quals transitar, sempre seran úniques i irrepetibles per a cada persona; però el gest, l’actitud dinàmica amb la qual enfrontar-les és precisament l’apel·lació des de la qual el coreògraf ens convida a viure-les: en contacte, improvisant permanentment. 

 

JORDI SORA

Caída libre

Compañía Sharon Fridman

Mercat de les Flors, 24 d'octubre de 2014

El gesto al rescate

Celebremos que tenemos margen para la esperanza. Gente: “Hay ángeles entre nosotros”. A pesar de la crisis de valores. Precisamente porque nada pudo substituir un abrazo. Se acaba, por fin, esa carrera circular a ninguna parte con la que empieza este espectáculo. Hay opciones. Se puede huir. Déjate caer. No parece que Sharon Fridman lo hubiera descubierto ahora: simplemente quiere recordárnoslo. El contact ha resultado ser su metáfora de vida.

Planteado como una experiencia social, cuenta con la participación de un grupo de 20 personas de la ciudad arropando los seis intérpretes principales. No danzan estos chicos, sino que vuelan. Literalmente: dejándose a la suerte de su compañero y los miles de ensayos que pueden adivinarse para garantizan tanta seguridad. El gesto al rescate: como si se tratara de un imperativo ético. Quizás no siempre dará como resultado evitar caer, pero se impone como respuesta a una sociedad que corrió el riesgo de ser deshumanizada.

Contribuye de manera acentuada a todo ello la música de Luis Miguel Cobo: composición envolvente, hasta en un punto severa, con cierta reminiscencia de misterio, como si se tratara de un acto iniciático al que se asiste. Hay un posicionamiento, una lectura de la voluntad, un decir “estamos hartos de no reconocernos seres sociales obligados a cooperar entre nosotros”, al que contribuye poderosamente este compositor onubense. Con él, los marcados efectos de luz y la dramaturgia, quizás con menos capas, más discreta que la pieza anteriormente vista en Barcelona: Al menos dos caras, pero suficientemente clara y que firma Antonio Ramírez-Stabivo. Con una escenografía despojada en esta ocasión de cualquier artificio y que conjuga un poderoso entorno sobre el que construir una mirada.

Quizás siempre se desee más y aunque el esfuerzo técnico que requiere este proceso incansable de caídas y esperanzas de Pau Cólera, Jonathan Foussadier, Maite Larrañeta, Alejandro Moya, Melania Olcina y Léonore Zurflüh es espectacular, se resiente un poco el ritmo en algunos momentos de la obra: se aligera, pierde tensión.

No pasa así, como sabemos, en la vida real: reivindiquemos ese gesto. Dediquémonos a rescatarlo de entre las ruinas en las que estamos. Iniciemos, sí, una caída libre. Solo porque sabemos que algunos ángeles -como ellos- bailan entre nosotros para sujetarnos.

Al menos dos caras

Compañía Sharon Fridman

Sat Teatre, 22 de novembre

Festival DANSAT 2012

Como es sabido, en su sentido etimológico, la palabra persona proviene de máscara y tiene su origen en las representaciones teatrales de los griegos antiguos. Cada personaje con la suya, lo que permitía al espectador pensar sobre el papel asignado a cada uno de nosotros en este mundo, o teorizar, como diría Nietzsche. Mucho más tarde, el Psicoanálisis se encargó de señalar la diversidad de interpretaciones que permitía una misma persona, en un doble sentido: papel que se juega en un momento dado, como significado que se da a esa representación. Porque somos seres de múltiples máscaras.

Al menos dos caras parece que existen, según la Compañía Sharon Fridman. O mejor, si me permitís: si tuviéramos que señalar la línea divisoria entre el afuera y el yo, sería ese muro sobre el que camina en los primeros instantes de la obra Arthur Bernard Bazin. ¡Pero ojo! A unos cuantos metros del suelo, siempre a riesgo de caer a éste o al otro lado de la escenografía. Un montaje tecnológico, por cierto, compuesto de paneles móviles, que tanto permiten delimitar un espacio íntimo (del adentro), como las múltiples y tortuosas calles que transitamos en nuestro quehacer diario (de lo otro), y que manejan con soltura los dos bailarines con la ayuda imprescindible de una especie de tramoyista general, el performance Antonio Ramírez-Stabivo, figura clave en la pieza no sólo porque permite esos cambios, sino sobretodo porque sitúa sobre el escenario al espectador, al convertirlo en espejo de aquello que debe mejor saber hacer: el voyeur.

¿Y qué invitan a ver en este caso? Todo aquello que nos define cuando protegemos a un semejante, lo acogemos en nuestra casa, jugamos con él, lo arrastramos, empujamos sus esperanzas, lo recogemos después de un mal día, bailamos su música, lo circulamos en sus proyectos, comprendemos sus silencios, celebramos sus éxitos, lo movilizamos y, en general, lo que permitimos que pase cuando abrimos las puertas a otro de al menos esa segunda cara de la que estamos constituidos.

Todo ello explicado con un lenguaje explícito que hace de estos bailarines -dúctiles como el agua y fuertes como la tormenta de verano; con movimientos enérgicos como el fuego y pausados como las brasas; y en lo físico de su contacto y lo espiritual de su conexión- un volcán de danza compacta, transformadora y sutil a la vez y que convierten esta pieza en una celebración de todo lo mejor que una persona puede ofrecer en su máscara de cada día, cuando transita al otro lado de su yo.

Suena música de carrusel (Luis Miguel Cobo): que la vida es sólo un sueño...