Conversa amb Àngels Margarit

El programa Teló de Fons de la Xarxa de Televisions, va dedicar el programa número 102 a les peces de dansa de curta durada que anava introduïda per aquesta breu conversa amb l'Àngels Margarit, ballarina i coreògrafa: actualment Directora del Mercat de les Flors.


En emissió des de l'1 de febrer de 2018:
>

Sismògraf 2015

Tres cròniques des del festival Sismògraf 2015 d'Olot

25/V/2015 Un festival de dansa i dues animes
26/V/2015 Sis coses que t'has perdut (amb la periodista Aída Pallarés)
27/V/2015 Un terratrèmol d'escala majúscula

Sismògraf, un festival de dansa i dues ànimes

Publicat a Núvol

Comença la setena edició del Festival de Dansa Sismògraf a Olot, reconvertit en mercat estratègic, amb un increment substancial de propostes, participació del sector i públic. Fins diumenge, en carrers i places, el teatre principal o en espais singulars, diverses maneres d’entendre la dansa.

Foto: Martí Albesa

Les primeres hores de la trobada a la capital de la Garrotxa han donat pistes clares sobre les intencions de la nova etapa, que continua capitanejada per Tena Busquets, un cop s’ha consolidat una major implicació de les administracions: un pressupost triplicat i el reconeixement del Sismògraf com a llançadors de companyies, trobada de programadors i àmplia oferta per al públic assistent. Sismògraf s’ha fet major d’edat. Perd potser en innocència, però guanya en projecció.

L’ànima més comercial, aquella que ha de respondre a les necessitats del sector pel que fa a la seva viabilitat, amb la venda d’espectacles, en una disciplina artística tan minoritzada com aquesta, sovint ignorada, que reclama encara amb justícia polítiques clares de difusió i suport, troba en el Sismògraf les seves alternatives. Al Teatre Principal s’ha programat els Capricis d’Àngels Margarit: us en vaig parlar quan es va estrenar al Festival Grec de Barcelona. Podeu consultar la crítica en aquest enllaç. Amb una idea nova presentada dissabte: El Joc dels Capricis. Es tracta d’una ruta per la ciutat on es va seguint els ballarins de la companyia i amb grans altaveus situats en llocs estratègics es pot anar gaudint d’algunes de les 24 peces que conformen l’espectacle. Això facilita encara més l’accés a una peça delicada, sensible, de fàcil recepció, de les que generen afició. I transforma l’experiència en un joc de mirades.

Però hi ha una ànima més canalla al Sismògraf. Al capdavall un festival ha de servir per presentar novetats, apostar per llenguatges, mostrar coses que difícilment podem trobar en altres llocs. Doncs bé: no una, dues el primer vespre han sacsejat la ciutat. A l’Hospici es va presentar Epíleg d’un inici de Sabine Dahrendorf. Basat en poemes de Perejaume, amb quatre ballarins i un actor. Es tracta d’una proposta de gran bellesa formal, adaptada a l’espai —l’antic recinte de l’escola de Belles Arts d’Olot, amb un pati central de dues plantes i un claustre— que utilitzen amb intel·ligència escènica. En un registre molt diferent, però amb un llenguatge trencador, Celeste González reivindica la figura del ballarí i director pioner del cinema eròtic gai Wakefield Poole. La manera com aquest artista explica la relació entre l’argument del Llac del Cignes amb la primera pel·lícula porno que anys més tard va rodar, té moments hilarants, plens de simpatia, en un homenatge del tot necessari. Però encara amb un valor afegit: qui us havia dit que el ballet clàssic era lluny de l’imaginar contemporani? És només qüestió de lectura!

Foto: Martí Albesa

Dissabte és el dia fort del Festival: vuit propostes de carrer gratuïtes i set de sala. Queden poques entrades, cosa que dóna pistes de l’interès entre el públic. En aquests espais a l’aire lliure, destacar d’ahir el primer fragment que la companyia CobosMika està presentant aquests dies del seu nou espectacle. Es tracta de Onetoanother basat en la mitologia grega: en un passat immemorial els humans van ser éssers de quatre potes i quatre braços fins que la seva arrogància va fer que la ira de Zeus els dividís en dos. Des de llavors, la humanitat viu a la recerca constant de la seva altra meitat amb l’objectiu de sentir-se complet. Duet de greu accent transcendent, es resol amb una mirada propera a qüestions vinculades amb el sentit de vida. Una proposta que relliga una d’aquelles ànimes (escolliu vosaltres quina) amb el present de la dansa que en el Sismògraf ha trobat l’espai de sacsejada.

I una recomanació si dissabte no podeu atansar-vos a Olot? Diumenge al matí tindrà lloc el tradicional itinerari de dansa pel Parc Nou: Menar de Joan Català i Roser Tutusaus,iWonder de Fabritia D’Intino, Postskriptum de Physical Momentum Project i Lauesku de LASALA. Quatre bones propostes per atansar-vos a la dansa contemporània, provinents de la Red a Cieloabierto, que programa espectacles en espais singulars.

Els 24 capricis endimoniats d'Àngels Margarit

Companyia Àngels Margarit - Mudances

Festival Grec 2013, 11 de juliol

Mercat de les Flors

ESTRENA

Publicat a: Núvol, el Digital de Cultura 

Niccolò Paganini (1782-1840) era un músic reconegut per la seva destresa com a concertista. També com a compositor. De la combinació d'ambdues capacitats van néixer els prodigiosos 24 Capricci per violino solo, op. 1. Peces d'extrema dificultat interpretativa, d'un virtuosisme apte només per a molt avançats, que li van costar l'enveja d'una part dels seus coetanis: només amb un pacte amb el diable podia ser possible aquella obra. I interpretar-la!

La Companyia Àngels Margarit – Mudances, sota cap influència que no sigui el propi mèrit avalat per anys d'intensa i bona feina, posa el seu cos de ball al servei d'aquell prodigi musical. Estrenada al Grec 2013 i en el programa de la propera temporada al Mercat de les Flors, interpreten, des de la dansa, la contemporaneïtat de Paganini.

Foto: Ros Ribas

En ordre aleatori, sonen els 24 capricis. També amb el violinista en directe Kai Gleusteen. Cada peça treballada des de la pròpia sonoritat i les indicacions de temps que s’hi adeqüen. Hi ha també una combinació aleatòria de protagonistes, intèrprets destacats de l’actual panorama dansístic. Caldria citar-los tots, perquè són la partitura en moviment. Però queda especialment en la memòria el gest personal d’Eneko Alcaraz. Potser com si fos aquella nota 13 “estranya” de què s’acusava a Paganini: amb una desimboltura personal i interpretativa discordant. No en el sentit d’escapar a la missió de conjunt, sinó com a necessitat de compromís solista.

Després de tot, interpretar és donar sentit. I si els coetanis del compositor argumentaven en les seves acusacions una vida atzarosa i el seu aspecte descuidat; el ballarí ha de fer-ho en un ordre coreogràfic. I la voluntat de la directora Àngels Margarit, amb la col·laboració creativa de tot el cos de ball, és la de (re)interpretar des de la llum aquella música: vestits blancs, lluminositat en l’escenari, execucions circulars, traços llampants en els duos, pinzellades acrobàtiques, grans instrumentalitzacions de tot el cos de ball i moments d’intimitat controlada. Sota aquesta opció, la proposta de la companyia esdevé compacta i coherent. I el resultat final és magnífic.

Foto: Ros Ribas

Però en finalitzar la funció no pots deixar de preguntar què hauria passat si s’hagués deixat sonar la nota 13 amb la discordança amb la que sembla que apareix en aquelles composicions originals. I és que els Capricis de Paganini són endimoniats: efectivament. Sobretot perquè interpretar-los demana prendre partit.