Issue de Secours

Adhoc - Echappée + Immortels

Fira Tàrrega, 8 de setembre de 2018

Publicat a Recomana.cat

No abandonaran els carrers

Final de la trilogia de la companyia francesa que tanta felicitat ha donat en l'edició actual de Fira Tàrrega. Després del naixement i desenvolupament explicat a Le nid; i l'emancipació i l'entrada a la vida adulta de L'envol. Segueix la història còmica i dramàtica de les etapes de la vida, en aquesta ocasió amb actors i actrius madurs, i que es clou amb una crida a posar en valor l'experiència, el treball, les expectatives i l'energia que la gent gran continua tenint més enllà del moment de la jubilació.

L'estructura de l'obra és, com en la segona part dels joves, un recorregut de carrer que passa per tres escenes principals. També com en aquell cas, el currículum vital de cadascú té presència en el traçat dels personatges; però és novament la idea d'esperança la que sobrevola tota la funció. 

Ha resultat meravellós, en les oportunitats que una Fira com aquesta dona, descobrir entre el públic als actors i ballarins de les altres dues parts de la producció, com si es tractés d'un repàs que els joves feien de la lliçó: la presència física, element fonamental per a mantenir l'atenció del públic; la polivalència, que els permet ballar, cantar i explicar històries amb la mateixa solvència; la confiança en les relacions que s'estableixen amb el públic, àvid de passar una bona estona; la determinació a fer-ho a través de la reflexió social; i la pertinença inqüestionada a un model de teatre participatiu, que ocupa l'espai amb els problemes que interessen a la gent i que deixen molt clar, com es fa a Tàrrega, que no pensen abandonar-los.

L'envol

Adhok - Immortels

Fira Tàrrega, 8 de setembre de 2018

Publicat a Recomana.cat

L’esperança

Els pollets s’han fet grans. Segona proposta de la trilogia que els francesos Adhok - Immortels han portat a Fira Tàrrega. Aquí podeu trobar la ressenya de l’anterior: Le nid. El cas és que la intel.ligèngia actoral i la destresa de moviment tornen a ser presents, aquest cop al voltant de les dificultats dels joves d’uns vint anys per incoporar-se al món laboral. Sorpresa màxima, oi? El sistema capitalista, a priori el sistema de les capacitats i la competència entre els millors, ha fet fallida des de fa unes dècades i no assegura el recanvi generacional ni el desenvolupament dels joves, sovint les generacions millor formades de la història, però les pitjors valorades i a qui se’ls condemna en precari durant mínim la primera franja d’edat, i més important, dels seus trajectes professionals.

De nou els nou actors i ballarins de la peça anterior, en una línia de continuació entre ambdues obres, i el mateix entusiasme i energia vital. Es presenten com si es tractés d’una entrevista de feina, però tot plegat s’assembla més a un concurs de talents que altra cosa. Aquesta és la desgràcia que el tap generacional ofereix als seus pollets: lluita salvatge per un lloc, independentment de la vàlua individual. Només l’espectacle compta.

I és en això, donar espectacle, que L’envol resulta una perla meravellosa, perquè són capaços de donar de sí tot aquella preparació i tècnica apresa. Si ajuntem aquest aspecte, que despleguen en les tres parts en què està dividida la dramatúrgia, més una curosa organització de l’espai del carrer on es fa la representació, tot plegat dona com a resultat una de les intervencions més reeixides (comença a haver-hi veus que reclamen que és el millor) de Fira Tàrrega 2018.

Però si tot plegat no fos suficient, l’obra es clou amb una reflexió sentida, profunda, emocional, de les que provoquen estat d’ànima, d’empatia cap als protagonistes, en referir-se a allò que de fet és central en el discurs però que queda tota l’estona enmascarat per la meravellosa interpretació. I és que, per damunt de tot, només reclamen una cosa. Senzilla, bàsica i essencial: ESPERANÇA. I en aquesta qüestió, acceptem-ho, estem desarmats com a espectadors i ciutadans.

Le nid

Adhok - Immortels

Fira Tàrrega, 7 de setembre de 2018

Publicat a Recomana.cat

Dolça tragèdia

Alçat, a uns pocs metres de terra, hi ha un niu. És de mida humana, doncs del seu interior hi van apareixent les cries, d’aspecte adult i actitud infantil. Proven d’aprendre a volar. Probablement la més agosarada de les aventures humanes: madurar. Nou intèrprets així ho expliquen, només amb moviment, empatia i enèrgica actitud. Gens fàcil, en particular, retratar l’etapa de l’adolescència i la primera joventut. Ho tracten des de la proximitat generacional, sense discursos, amb la transparència de la dolçor per un temps llunyà. Juguen. Gaudeixen.

La veritat s’imposarà: qualsevol ho sabia. No és només perquè ensenya les urpes amb les accions més obscures. Humana condició... És sobretot perquè el mot, el discurs, va prenent força, ocupa l’espai que abans gest i moviment protagonitzaven. Ho afecta tot: la història, el to dels comediants, l’obra en conjunt. Acaba, el darrer terç, sent un espectacle de text mentre els seus ballarins es transformen en actors. Metàfora inflamada: quan el gest s’explica... Gravetat.

Res de tot plegat seria possible sense un elenc excel.lent: multidisciplinars. En el sentit més noble de la paraula: es presenten com a “comédians”. Aquella tradició francesa, mig existencialista, mig pura broma, en què es tracta de posar en escena la vida com a tragèdia. Alerta! Res de drames! Aquella idea que relliga amb el més profund i contundent d’allò que el teatre pot oferir: una reflexió sobre aquesta patètica i divertida manera de transcendir la més pura absurditat.

I a sobre fan riure de debò amb tot plegat. Què més volen!